HOMENATGE A SANTI ESTRANY

En els primers mesos d’aquest any , l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas va tenir la bona pensada de realitzar un homenatge a Santi Estrany. Malgrat el seu delicat estat de salut va acceptar amb alegria i va proposar una xerrada doble en la que Manuel Cuyàs parlaria del seu paper d’activista cultural , en especial en les seves facetes en el camp pedagògic, de patrimoni i nomenclàtor, mentre que el que això signa seria l’encarregat de parlar de la seva faceta artística i creativa.

No cal ni que dir que un va acceptar amb tota alegria la proposta i vaig dedicar esforços a la recerca de dades i fets que podessin donar més brillantor encara a la visió creativa d’en Santi. Ho vaig fer entusiasmat ja que m’unia amb en ell una gran amistat que jo diria que era més que de tota la vida , ja que ell ja havia mantingut de sempre una intensa amistat amb el meu pare.  Després tots sabem que la seva mort es va avançar als actes i l’homenatge va ser ajornat per poder-se realitzar des d’uns nivells institucionals, tal i com mereixia la seva figura.

Ara , aquest dijous, - demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog -, s’inicia aquest homenatge amb un seguit d’actes en el que un no hi prendrà part de manera activa. I no serà així ja que per dignitat personal i professional,  i per dignitat i respecte als desitjos de Santi Estrany, un va decidir borrar-se.

No fa falta entrar en detalles de les circumstàncies . Hom sap que els homenatges en vida es fan sempre per donar lluentor a qui es ret homenatge  i en mort es fan per donar-se lluentor els que l’organitzen. I està clar que el nom de Pere Pascual no dona per a poder lluir.

La meva renúncia va estar clara des del primer moment en veure que havia estat anul·lada la meva xerrada en relació al fer artístic de Santi Estrany i s’anunciava la meva presència en una taula rodona al voltant dels valors pedagògics i d’activista cultural de l’artista, camps ambdós en que un res hi podia aportar.  Tu ja ets hàbil i podràs posar cullerada i dir la teva , em deien rient des de l’organització. Però no , hi ha uns principis que hom se’ls pot passar per l’engonal si li plau , però entenent que hi d’altres que no ho farem.

Òbviament no soc tan gamarús com per no saber la vàlua del Dr. Fontbona . Ja m’agradaria tenir una milionèsima part de la seva sapiència. Però igualment crec que en el concepte artístic general i en l’evolució històrica del fer de Santi Estrany , les seves relacions amb els companys artistes , amb els nuclis artístics mataronins , la seva faceta de promotor cultural del Museu, el seu recolzament als joves creadors , etc ... , potser , ves a saber , en tot això , els coneixements no estan tan distanciats.

Però el que ha d’importar en aquest cas no son els protagonismes i sí el protagonista. La figura de Santi Estrany es mereix això i molt més, i m’agradaria que l’èxit fos absolut i que no ens quedés de nou el mal gust del seu enterrament  , amb aquella més que minsa assistència i amb un generalitzat oblit que no mereixia de cap de les maneres.

Vagi dons la meva convidada a prendre part en els actes . Uns actes que comencen aquest dijous amb la conferència del Dr. Fontbona en relació a l’obra de Santi Estrany ( per el que observo també ha caigut del programa el Dr. Jordi Carbonell , que també estava previst ). Justament  aquets dijous un estarà tot el dia fora i veig complicat poder arribar a l’acte a tan temprana hora ( 19 h) , però en faré tots els esforços ja que el seu record s’ho mereix , així com la seva obra .

Un homenatge més que merescut que hauria de tenir continuació en la permanència del nom de Santi Estrany mitjançant alguna circumstància periòdica que ens permeti un record més viu i permanent.

Un homenatge en el que hi prendre part de cor i amb tot l’esperit, però els que manen han cregut que la meva presència parlant d’Estrany no era convenient. Em quedo amb el record i l’alegria que em provocà el seu desig. Un desig en vida que no s’ha acomplert en la mort , però tots sabem que en això de no complir els desitjos vitals l’entorn de ca l’Arenas en té la mà trencada.