No puc negar que m’ha costat molt
escriure aquest post i més encara el decidir publicar-ho. És així ja que en ser
un part implicada en el tema, fàcil és rebre
judicis capciosos i obviant la reflexió, acusar a l’escrivent d’enveja, de ser
un cregut, de no saber acceptar el seu
paper, d’estar sempre en contra, de pensar que és el rei del mambo, de que res
a Mataró es pot fer sense la seva presència física o anímica , de ... , expressions totes elles que me les he sentit a dir més d’una vegada. Però malgrat tot això
crec que és el meu deure com a ciutadà, com a crític i com amic de Santi Estrany
, dir que aquest no mereixia la insubstància de l’homenatge institucional que
ha rebut avui.
Avui Can Palauet s’ha omplert de
gom a gom per retre homenatge a Santi Estrany amb la presència física d’amics,
admiradors, deixebles i ciutadans de tota mena. Un gruix de gent que volia
sentir de manera contundent i de la boca d’un saberut, allò que ja sabia, que
Santi Estrany era un gran artista , un gran ciutadà, un gran mestre i un gran
home. I volia com no, reconèixer i compartir un fer i una història, a la que
des del púlpit s’havien de donar les pautes de la comprensió mitjançant l’anàlisi
cultural, creatiu i evolutiu, alhora que es feia repassada a la seva
trajectòria. La gent volia sentir a parlar de Santi Estrany , i a més això era
l’escaient per el moment, el lloc i la circumstància.
Però el Dr. Francesc Fontbona , que
de bones a primeres ha reconegut que no era expert ni en la figura ni en l’obra
de l’artista , tirant per terra tot l’entramat de l’acte institucional, ha
realitzat allò que sap fer tan bé, com és realitzar una magistral lliçó d’història
de l’art , en especial en la referència al noucentisme , que evidentment conforma
una cara del polièdric món d’Estrany, però
que no el defineix , ni de bon tros.
La lliçó històrica de Fontbona ha
estat aclaparadora i a bon segur tots els assistents hem sortit de can Palauet
més savis. Però en tota la lliçó Santi Estrany ha estat un simple apunt al
marge o a sota pàgina i la visió del seu fer ha estat del tot tangencial. I és
obvi que Santi Estrany idolatrava la geometria , però en aquesta ocasió ell i
el seu fer havien de ser centre i no circumstància tangencial.
Ens trobarem dons que dintre d’una
setmana s’acabarà l’homenatge oficial. Si tot va com cal esperar en la taula
rodona , podrem haver obtingut una nova visó d’en Santi com a persona, com a
pedagog i com activista cultural. Uns pocs privilegiats hauran fet passejada
per la visió dels seus esgrafiats, però ningú haurà escoltat una reflexió al
voltant de la seva creativitat , de la seva història , de l’arribada a la seva visió constructiva , dels seus
canvis conceptuals, del salt que significà l’arribada i posterior eliminació
dels personatges en les seves obres , de...
De la seva tècnica , del modus de
concebre els seus treballs, dels seus estudis constants en l’inabastable camí
de perfecció. De la seva passió per la fotografia i per el concepte psicològic
que abocava en el seus ex-libris. Del seu paper de promotor de joves artistes ,
de la seva resistència expositiva en el Museu, del seu disgust quan en va ser
expulsat de males maneres per qui encara mana. De....
Em costa entendre que essent gent
de l’art els que han organitzat tota la
història , no han entès que el més important d’un artista és la
seva obra . I és d’ella de la que calia parlar. I era ella la que havia de
presidir l’acte . (Lamentable que una obra de l’artista no tingués espai de rellevància
en l’acte).
Hem fet un homenatge a l’artista
Santi Estrany sense parlar del seu art. Evidentment , una capgrossada mes.
I m’agradaria que hom entengui el
que dic. I està dit en la fredor de l’anàlisi i és tan sols amb la fredor d’una altre anàlisi com s’haurà de refutar.
Però ho veig difícil. Els assistents ho tenien tots molt clar. No era
això, companys , no era això. Però lamentablement he tingut raó. En vida la
glòria és per el protagonista , en la mort, el que cerca la glòria és l’organitzador.
I així ens ha anat.
PS.- Alguna reflexió s’hauria de
fer també la gent de Cultura ja que no pot ser que tots els homenatges post-mortem
a artistes vagin per mal camí. Lamentable va ser la mostra de Pepe Novellas ( mai
em panadiré prou d’haver entart en ella a darrera hora ), esperpèntic el de
Rovira Brull a can Xalant , amb l’absència dels amics i de la gent de l’art i
amb la família cantant-li les veritats al regidor Penedès. I ara Santi Estrany.
I si prenem una mica de cura?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada