MÉS ENLLÀ DE L’OBJECTE

Les sales de Can Palauet acullen en aquests dies una mostra itinerant que sota el títol de “Més enllà de l’objecte” ens fan una acurada aproximació al que significà la moguda artística que es desenvolupà en el nostre país entre els anys 1956 i 1975 , un període de temps crucial en el camí evolutiu de l’art i que sense el coneixement del mateix és absolutament impossible entendre l’art de finals del segle passat i el d’avui mateix.

La mostra està sortosament comissariada per Bartomeu Marí i això es nota ja que existeix en el seu procedir un afany didàctic , ben llunyà a l’habitual concepte elitista i d’una falsa intel·lectualitat que dominava en l’època Villel.
Així Marí , com molt bé explica en el catàleg , explicita que cal partir de l’idea de ruptura profunda que marca el significat creatiu del segle XX , en especial en quan l’obra d’art no disposa ja del monopoli de la creació de bellesa, situant-se com a font de coneixement i d’acció. Una ruptura que en aquesta exposició es centra en el canvi radical que significa la translació de l’impuls artístic que passa de la pròpia obra al subjecte que la percep.

La mostra que ara podem visionar a Mataró i que ja ve de passada per altres poblacions del Maresme ( Caldetes i Pineda) el que indica clarament la nostra “capitalitat” , està configurada per una vuitantena de peces dels més diferents conceptes , tècniques , materials i suports ,que ens permeten intentar fer aquell necessari flash-back del que significà aquest temps en el seu punt i moment , alhora que podem copsar la seva transcendència per a les noves generacions i el pòsit artístic que atresoren i que encara s’evidencien en molts dels treballs presentats , que segueixen essent vius i actuals.

Ho fa començant amb els referents d’Àngel Ferrant, Leandre Cristòfol i Moisès Villèlia que serveixen de fonament a un camí evolutiu on hi ha parada i fonda en els diversos grups que emergeixen dominants en el pas entre l’informalisme i l’art conceptual, principi i final de la ruta que ens ofereix la mostra. Així tenim ampla i aclaridora mirada del que anomenem “pre conceptuals” , amb l’art pobre i l’art minimal , amb especial atenció als “Catalans de París” amb tota la força del seu posicionament polític. Tot arrodonit amb altres noms com Brossa, Pazos o Portabella , practicants d’altre disciplines creatives però que igualment avancen pel mateix camí.

Una exposició que de la primera a la darrera obra es segueix amb creixent atenció i en la que és difícil establir cap mena de preferència que no sigui la personal ja que la tria és magnífica el que la converteix en una exposició de molt recomanada visita i que a bon segur serà del millor de tota la temporada.
Una visita que bo seria arrodonir amb el magnífic catàleg que respon no tan sols a la mateixa exposició, ans també a una veritable lliçó d’història d’un període artístic crucial per entendre la creació d’avui mateix.

Una exposició en un concepte molt vàlid que s’accentua en aquesta itinerància per arreu del país. Un concepte que malgrat el temps de restriccions pressupostaries caldria mantenir i augmentar en properes temporades.

PS.- Parlava del magnífic catàleg i he d’agrair que aquest em fos lliurat quan en feia visita el passat dissabte. Fet que espero esdevingui norma i no tan sols excepció.

(Fotografies: obres de Miralda i Josep Ponsatí)

JOSEP RAMONEDA

Potser un dels moments més saborosos del diumenge és quan tot acabant l’esmorzar llegeixo la columna de Josep Ramoneda en el suplement interior “Domingo” de “El País”. El seu pensament lúcid , ple de reflexions difícilment refutables i amb una mirada crítica que estossega cap a qui creu més convenient i quasi sempre amb tota la raó, ens oferia aquest cap de setmana un article magistral sota el títol “La izquierda atrapada” de la que no m’estic de recollir-ne uns paràgrafs:

" Harry Frankfurt tiene razón: los políticos no mienten, sólo que la verdad no forma parte de su horizonte mental.
Pero en los presupuestos del Estado recién presentados hay algo mucho más sangrante: la renuncia absoluta a cualquier idea de alternativa. Después de tanto tiempo anunciando una legislación para una nueva economía que nunca acababa de precisarse, llegan los presupuestos y se pone en evidencia que no se concretaba porque no se tenía nada que concretar. Cultura, educación e investigación están entre las partidas que más caen en el presupuesto que el Gobierno ha preparado. Queda claro que los socialistas españoles tampoco consideran la cultura como un bien de primera necesidad. Pero más grave es que olviden que, si la palabra igualdad significa todavía alguna cosa, la cultura y la educación son una de las pocas vías mínimamente efectivas para reducir las enormes desigualdades sociales. ¿Cómo puede hablarse de alternativa, de salida reformista de la crisis, si se castiga la educación y la investigación? "

Com sempre és pot dir més alt i fort , però més clar i millor.