EL DARRER DESENCONTRE

Les arts plàstiques de la nostra ciutat i els seus poders públics, en especial els representats per la Regiduria de Cultura i els seus ens , ara IMAC , abans PMC, no casen gens bé. O millor dit , estan en un divorci permanent.

Malgrat que les arts plàstiques confegeixen el grup més nombrós de creadors culturals de la ciutat, aquesta mai ha estat receptiva del seu fer. Ves a saber si pel fet de que no ha estat l’afecció cultural de preferència de cap regidor, ni de cap dels directors del Patronat corresponent , amb l’excepció de Manuel Cuyàs que si es va preocupar per a plàstica en aquells primers anys en els que la ciutat , i Cuyàs , no disposaven de cap lloc adient per a realitzar les seves activitats.

Per les arts plàstiques, la ciutat ha estat garrepa fins al màxim, en tots els elements bàsics per a una bona activitat en el camp artístic, com ho son la formació, incentivar la creació, recolzar l’exposició pública i tenir cura del manteniment històric . Dit en altres paraules: Formar , crear , exposar i col·leccionar.

En el camp de la formació, malgrat l’eterna petició ,- avui per avui impossible – de la reedició de l’Escola d’Arts i Oficis , l’única aposta formativa ha estat el Taller de Gravat , creat en temps de Cuyàs. Un magnífic taller que durant molts anys va ser tractat misserament ( època Capitani) i que ara en mans dels grans mestres que son en Jordi Rosés i la Pilar Lloret, mereix una mica més d’atenció, però ni de bon tros la que caldria. Un Taller amb poca repercussió pública i ciutadana , el que és una absoluta llàstima.
No han existit mai beques o ajudes per a que artistes locals puguin formar-se en altres indrets.

L’estímul a la creació ha estat inexistent. No així en el camp contemporani en el que s’hi ha vessat euros a palades amb el concert per Can Xalant. A la resta, res de res.
I en aquest res cal afegir-hi Can Minguell, que si bé en els projectes inicials , pactats amb els artistes , esdevenia un centre de creació amb la possibilitat d’espais per a tallers, aquest projecte ha estat capgirat com un mitjó i ara seran les noves tecnologies lligades a la fàbrica de fum del Tecnocampus , a qui anirà destinat el projecte.

El desideràtum ha estat en el camp expositiu , on cada espai ha estat un gir més del cargol del garrote-vil al que l’Ajuntament té condemnat als artistes plàstics:

Primer va ser el Museu de Mataró, un espai que arrossegava al darrera una magnífica història de relació amb la plàstica. Allà en els anys 50 va ser punt de referència per a tot el país amb exposicions de Tàpies , Tharrats , Cuixart , Hernández Pijoan, Alcoy , Villèlia..... Després va mantenir sempre un excel·lent equilibri presentant obres d’artistes de nivell , exposicions itinerants i la porta sempre oberta als artistes locals de tal manera que si ens fixem la gran majoria d’autors a partir dels 50 anys , tenen el Museu com a punt de partida del seu currículum. Una tasca magnífica la de Santi Estrany i companys.
L’arribada a la direcció de Carles Marfà , - el personatge més nefast de la cultura mataronina en la democràcia -, ho va llençar tot en orris. La desaparició de les exposicions plàstiques de tota mena i nivell va ser norma mentre va poder manar en solitari i aquestes sols han tornat al vell casalot de Can Serra al perdre el seu estatus independent , i encara amb contagotes i sense cap mena de programació i coherència.

Can Palauet va ser el primer gran i seriós desengany dels artistes de la ciutat que van veure com el somni de disposar d’un espai expositiu de cert nivell s’esvaïa en un tres i no res.
Can Palauet , sala d’exposicions de la ciutat , va ser un nyap arquitectònic sense mides , i ho segueix essent . Plantejat amb diverses sales petites i claustrofòbiques en les que les dimensions no permeten l’adequada presentació i observació, es completava amb una sala principal curiosament dissenyada sense espai (parets) per ocupar. Molta és la gent que encara no sap que la paret del fons de la sala és falsa i que en realitat amaga un pati interior que donava el toc important ja que permetia l’entrada de llum natural. Una necessitat per donar “metres expositius” . Després del dia inaugural es va tapiar i mai més s’ha tornat al projecte original.

Can Palauet havia de ser la sala de la plàstica i mai ho ha estat. No ho va ser ni en el dia inaugural on Benito, Peran i Bonet van putejar al màxim a Rovira Brull i la seva antològica , contraprogramant amb Pazos. No ho va ser a continuació ja que les següents exposicions varen ser les dedicades a la novela negra , al còmic , al cinema... que curiosament eren les afeccions del marit de la regidora. I no ho ha estat mai, excepte en el període d’en Remi ,en el que un cert eclecticisme va donar varietat i riquesa al projecte.
Després ja ho saben, contemporani, contemporani, i més contemporani... I si ho dubten tan sols cal preguntar-se quants artistes plàstics mataronins han passat per les seves sales en els dos darrers mandats , o quants anys fa que no exposa un artista plàstic viu en les seves parets.

L’enganyifa de Can Palauet va ser tant gegantina que el poder ja no podia respondre de cap manera a les queixes i els laments dels artistes plàstics. Sols quedava una escletxa escapatòria: Ca l’Arenas. La deixa de Jordi Arenas i les clares intencions de la mateixa , ben explicitades i de tots conegudes, portaven a que la seva casa , una vegada adequada, es convertiria en la veritable casa dels artistes locals i el lloc des de el que irradiarien el seu bon fer.
Han passat més de tres anys d’ençà la seva inauguració i estem en la quarta temporada. En totes elles , i especialment en aquesta , els artistes plàstics han estat trepitjats i els locals encara més. Com ja hem dit en altra post, el quadre de Perecoll que s’exposa actualment serà l’única pintura d’artista mataroní viu que es podrà veure en tota la temporada.

Però el robatori consentit de Ca l’Arenas mereix un tractament detingut i específic, que caldrà fer en els propers dies. Però és tan flagrant que és obligada la resposta i la correcció de la desfeta, tant per part de l'Ajuntament com per part dels marmesors , culpables a parts iguals de que el desig de Jordi Arenas s’hagi capgirat del tot de modus i manera que tots estem convençuts que de ressuscitar es moriria de nou del disgust.

Finalment en el darrer punt bàsic , el que pertoca a col·leccionar, els resultats son patètics. La col·lecció d’art de Mataró en el que es refereix als artistes locals és penosa , pobre , patètica i el que és més important gens representativa. Però l’interès en aquest cas ja sabem tots que és nul , com es va demostrar amb el tema del Fons d’Art.

Sigui tot l’escrit una petita pinzellada de l’estat d’abandó absolut en que té sotmesa a les arts plàstiques el govern de la ciutat que hauria de vetllar-les i protegir-les.
Un abandó personalitzat en el cas de Ca l’Arenas. Bé estaria que el Govern fes ullada al pla d’usos del mateix i es fixés en l’alt grau d’incompliment, no tan sols en les instal·lacions ( res s’ha millorat d’ençà la seva inauguració) , ans també , i el que és més important , en la programació.
Tan sols recordar com aperitiu que Ca l’Arenas és defineix com a Centre d’Art, i que en algun indret diu “... amb una atenció preferent però, en la presentació dels treballs dels artistes de la ciutat.”

Per si algú té dubtes del significat de preferent , en el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la paraula es troba entre “preferencial” i “preferentment”. De la definició de Centre d’Art , no cal ni parlar-ne. Encara que s’esforcin son incapaços de conèixer el significat de la paraula Art.