dissabte, d’octubre 17, 2009



EXPOSICIONS

La sala Comas de Barcelona allà quan el Passeig de Gràcia sembla voler escapar-se Gràcia amunt., acull una vegada més una exposició de Marta Duran. Una exposició de títol “Atmosferes” i que manté en certa manera el tarannà de l’artista quan s’acosta a aquesta anomenada sala dels jardinets de Gràcia.

Dic això ja que sabedora de les especials característiques de l’entorn d’aquesta galeria , Duran acostuma a fer una barreja dels seus plantejaments pictòrics , però fent més deixa de la seva cara més agosarada i incidint en altres treballs més academicistes i més assolibles per aquells habituals visitants de l’espai.
Així ens trobem dons davant una mostra amb dos cares ben diferenciades, que be podríem definir com las de cos i les de l’esperit. Dit d’altra manera , les comercials i aquells en les que l’artista vol expressar més intensament les seves emocions.

De les primeres ben poc a dir que ja no sapiguem. La bona tècnica de l’artista portada als límits de la correcció i el bon gust amb aquell toc de picant d’un cert atreviment, com per donar sentit de vigència i actualitat als seus treballs, Obres comercials que res de nou aporten al seu currículum.


Altra cara és aquells que ens presenta a una artista que segueix lluitant de manera ferma per aconseguir renovar de manera evolucionada el seu llenguatge pictòric. És aquesta una Marta més lliure , moltes vegades ben desfermada , en la que els colors , la pinzellada , l’esgarrapat de les noves textures li permeten unes obres molt més denses en la forma , però el que és més important en el fons.

Duran segueix lluitant en aquest camí i estic convençut que està ben propera a un trencament sense massa retorn. Tots sabem , i ella la primera, que la seva pintura és una pintura figurativa , una opció absolutament vàlida quan com en aquest cas és del tot sincera. Per això que no ha de renunciar a ella de cap manera. El seu camí no ha de tenir com a finalitat l’abstracció on a bon segur no es sentiria gaire a gust. El seu camí ha d’estar en l’eliminació d l’anècdota en la recerca més de l’esperit que no pas de la forma. Un camí que està al punt d’assolir-se en plenitud.

I és aquí on ens agrada , i molt, el treball de Duran. Li manca encara acabar de deixar-se anar i oblidar-se de la crossa de la figuració amb la que acaba de manera gratuïta algunes de les seves obres. Una barca , una figura , una imatge , absolutament prescindible i que rebaixa l’encant d’un treball ple de llibertat i expressió que mereix tot reconeixement. Aquest és el darrer pas , el del trencament definitiu que ja s’albira i que elevarà encara més , la vàlua artística d’aquesta important artista.

Marta Duran.- “Atmosferes”
Galeria Comas ( Passeig de Gràcia 114. Barcelona)
Del 13 al 29 d?octubre

SOLER BALCELLS

Després de la seva sorprenent exposició dedicada a Les Santes , Soler Balcells dona una volta més al cargol de la seva creativitat amb una magnífica exposició que des de avui presenta al Museu Monjo , i valgui l’apunt de lamentar la gran davallada d’aquest espai d’ençà la desaparició de l’impagable Paco Rodon.

Soler Balcells aposta amb “Reflectxina” per conjugar unes noves imatges amb el tractament quadruplicat de les seves fotografies que amb l’ajut de l’efecte mirall, dona forma a unes noves obres , cridaneres i sorprenents , que tenen com a eix la “X” de Xina , espai a on van ser realitzades.

Entrem dons de nou en aquesta aposta habitual de l’autor, en aquest tromple l’oeil , en aquest joc en la que la capacitat creativa , la tècnica i la sensibilitat artística es donen la mà per aconseguir unes obres finals plenes de bellesa , seducció i per què no dir-ho, d’un cert interrogant que en forma de joc serveix de segur i eficaç esquer per aconseguir l’atenció de l’espectador.

Unes obres d’autor dignes d’aquest excel·lent artista i fotògraf que n’és Soler Balcells,

ANDRÉS MONTES


Avui ens arribava la trista notícia de la sobtada mort d’aquest periodista que be podem qualificar com a diferent , que havia aconseguit un personalíssim estil de fer les retransmissions esportives , en les que el llenguatge trufat d’expressions personals, en aquesta imaginació constant per afegir adjectius als esportistes protagonistes , li donava un caire de company de barra de cafè.

He de dir que jo era un fan seu. Els partits de la lliga no els acostumo a veure per TV3, ja que no essent gens fanàtic, em carregava , i em carrega , la falta d’objectivitat d’una gran majoria dels locutors. I una retransmissió no és un espai d’opinió, és simplement una narració al voltant d’una cosa que tots veiem.
Per això sí escoltava a Pere Escobar , capaç de deixar el fanatisme a la butxaca i crear un clímax de desdramatització molt important, que és justament el que feia Andrés Montes , capaç de no encertar una però de fer-te sentir acompanyat per un amic i no per el més hooligan de la partida.
Hem quedo , com tots , amb el tiqui-taca , el Tiburon Pujol, el Mr. Catering Calderon , el futbol con fatatas i com no amb la seva frase preferida , aquella que plena d’optimisme ens deia que la vida pot ser meravellosa .

I és cert , encara que com deia aquest vespre un dels seus companys , avui ho pot ser , una mica menys.