INDECÈNCIA

És aquest un concepte que darrerament sembla que sura en l’ambient d’una manera tranquil·la i habitual. Que si el cas Gürtel, que si Millet , que si la Fundació Trias Fargas , que si el finançament dels partits , que si aquest o aquell de més enllà. Un ferum que sembla ens ha adormit i deixat sense aquella resposta contundent que caldria i mereixeria. En els darrers dies però han aparegut dos notícies en els diaris que m’han deixat fred pel nivell indecent que assolien.

Per un costat he quedat garratibat , bocabadat i esmaperdut davant de la notícia de que a partir del proper 9 de Novembre , en José Mª Aznar serà catedràtic de la UCAM ( Universitat Católica San Antonio. Murcia ) , una universitat depenent del moviment neocatecumenal, organització ultra- catòlica de postures extraordinàriament reaccionaries.

Si la notícia no fos esparverant de per se , el títol del seu magisteri ( “ ètica , política i humanitats “) ens acaba de deixar tocats del tot. Com és possible tan desgavell?. Indecència pura.

Sentiment parell que he sentit en veure en aquests dies en els diaris barcelonins la publicitat a doble plana de la suite d’un hotel que per cert es troba en un lloc tan poc glamurós com Lloret de Mar.
La publicitat corresponia a una suite singular de 380 m2 , equipada amb el luxe asiàtic més accentuat , que oferia una estada plena de requisits d’allò més excitants per al cos i l’aparença. Una oferta per tan sols 17.500 euros de res per un cap de setmana, això sí, IVA inclòs.

Un anunci que a molts segur molts consideraran inadmissible en els temps de crisi en que estem immersos , però que un , seguint el que deia Marias , considera indecents sempre pel que significa d’ostentació, i no tan sols inadequats com correspondria si tan sols miréssim en relació al moment.

Un anunci indecent al màxim ja que estava clar no anava destinat a aquells que ja saben el que és riquesa i si a aquells amb ganes d’epâter , que sabedors de que anar al Bulli o de vacances a la Polinesia o tenir un cotxe elèctric i ecològic , ja no sorprèn a ningú , pot pensar que gastar en un cap de setmana tal esgarrifosa quantitat de diners és signe de poder i ostentació.

Indecents !!

DECÈNCIA

La que surava en l’ambient dels dos estudis d’artistes que vaig visitar aquest cap de setmana i per raons ben diverses.
En primer lloc vaig acostar-me al taller de Mariano Cabellos , allà al seu barri del Palau. L’artista havia cregut convenient obsequiar-me amb el treball que va presentar a l’exposició “Mirades” al Capgrròs . Una obra ben atractiva que reprodueixo , alhora que també ho faig amb l’explicació personal de la mateixa.

“La destrucció de l’entorn natural de Mataró en els darrers anys ha estat molt evident. Tota una tragèdia per a un artista identificat amb el paisatge que planta el seu cavallet en plena natura per a recrear-la, com és el meu cas. A principis dels 90 vaig pintar les últimes vinyes de la carretera de Mata, i també les últimes pereres en flor de Les Cinc Sènies, abans que una motoserra els mutilés. Els obrers ja no van a treballar a les fàbriques del Verdet, al carrer Mata, perquè les màquines van destruir-ne gran part. Hi va quedar un gran solar buit. Per una vegada, l’especulació immobiliària ens ha donat un respir i mentre no s’hi construeix, al solar del Verdet hi podem gaudir de la panoràmica d’un Mataró de cases baixes presidida per la monumental estampa de Santa Maria, en una visió propera a la que es tindria de la nostra ciutat a principis del segle XX. Aquesta vista gairebé rural és la que he escollit per crear l’obra per a l’exposició dels 25 anys de Capgròs. Tot i que la temàtica reclamava una tela molt més gran, em vaig adaptar a la mida exigida i he pintat un oli molt proper a les proporcions dels dibuixos preparatoris que vaig fer del lloc escollit. Fins que el ciment no torni a guanyar la batalla, aquesta és una bona ocasió per contemplar el Mataró que alguns vam conèixer fa anys".

En Mariano Cabellos encara que és d’Atienza fa quaranta anys que viu a Mataró i té el cor dividit.
Per un cantó les seves arrels a les que ha dedicat un llibre històric que acaba de publicar amb tot èxit i que parla del poble i habitants. Un llibre que no ha fet de qualsevol manera , així com que el seu poble tampoc n’és un de qualsevol.

No ho és ja que amb tan sols quatre-cents habitants disposa de set esglésies monumentals , un castell ,un bon grapat de cases antigues i també disposa de tres museus d’art religiós i ara s’està iniciant un museu etnogràfic.

Un poble de la província de Guadalajara que val la pena visitar en un entorn de pobles de gran riquesa històrica com ho son Alcolea , Sigüenza , Ayllón , Riaza...

Per l’altra cantó segueix entossudit en ser pintor paisatgista i fer-ho en una curiosa combinació de plasmar els verals propers de clara lluminositat mediterrània , però fer-ho amb la lluminositat brillant del camp castellà. Una mirada sempre amb el toc d’un impressionisme d’arrel que donen peculiaritat a un treball que ha merescut sempre una atenció peculiar.

Però com ell deia , quaranta anys pintant a la meva ciutat i en realitat quasi ningú sap que existeixo i quins son els meus neguits i les meves realitats plàstiques.
Però malgrat tot , jo seguiré pintant , em deia convençut mentre s’extasiva amb un petit i curiós oli d’en Jaume Arenas i orgullós m’ensenyava una paleta del que va ser el seu mestre , en Jordi Arenas , que li va regalar.

Un nom i una obra , la de Mariano Cabellos, que caldria tenir més en compte.

L’altra visita va ser al taller d’en Josep Serra a Argentona on va fer presentació en el seu taller, dels seus darrers treballs a un grup reduït de persones interessades en el seu fer.

Un acte en el que m’havia atorgat el paper d’introductor i que vàrem convertir en un diàleg entre crític i artista que penso va ser plaent i profitós per situar-lo en la seva trajectòria i per explicitar de manera ben clara les raons del seu fer i els seus resultats.

En Josep Serra és tan bon artista com persona i segueix lluitant per que el seu expressionisme intens que a voltes voreja la potència de la seva vessant americana , com queda clar en el treball que va presentar a El Casament ( foto) , s’està movent ara en un retorn cap un gestualisme de pinzellada densa i amb una cromàtica serena i contrastada . Un camí que acaba d’encetar i que estic convençut serà reeixit en un camí que de moment té com objectiu una exposició d’aquí un parell de temporades a la sala de l’Ateneu Caixa Laietana , en motiu dels seus trenta anys d’activitat expositiva.

MAGNIFICÈNCIA

La de Pasqual Maragall, cada vegada més ídol per a mi , que cada cop que parla mostra l’abismal diferència de governar amb seny però sempre tocat per un punt de genialitat ( “ maragallades “ ) que no fer amb la institucionalització de la burocràcia funcionarial , que cada vegada domina més en el fer de Montilla.

Una magnificència que queda palesa en el reportatge- entrevista que ofereix “El País semanal” de la mà de Juan José Millás , a l’entorn del seu conjunt de “Vidas al límite”. Un seguit de reflexions al voltant de tot amb alguna que altra reflexió ben personal com la que diu: “ Si ets –ex , ets adorable ja que no tens poder”.
Una entrevista que us aconsello amb fervor i en la que hi ha un detall peculiar. En mig d’ella hi ha aquest paràgraf:

Un poco más abajo se detuvo junto a nosotros un automóvil conducido por una señora que bajó la ventanilla y gritó:
-¡Presidente!, ¿cómo se encuentra?
-Muy bien -dijo Maragall-, vengo del hospital, de darme un masaje.
-Pues yo acabo de dejar allí a mi marido -dijo la señora.
-¿Podemos subir? -preguntó Maragall.
-Cómo no -dijo la señora.
De modo que subimos al coche. Maragall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijimos hacia dónde nos dirigíamos y la señora dijo hasta dónde nos podía acercar. Como nos pareciera bien a todos, se puso en marcha, y durante el trayecto averiguamos que se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o tres días a la semana traía a su marido al hospital para un tratamiento ambulatorio. Era simpatiquísima y muy habladora. Maragall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz.

Jo sols conec una Lolet a Mataró, i és d’aquestes característiques.
Que voleu que us digui però jo aposto per Lolet Comas.

Hauré encertat?.