DIRÉ DE L’ESPASA I DE L’AIGUA. RAFAEL ROMERO

 

El Museu de Llavaneres comença l’any , tot presentant el treball del badaloní, afincat al Garraf , Rafael Romero. Un autor que en els darrers deu anys i en la seva febril activitat expositiva, ha presentat el seu fer en la majoria d’espais expositius de la nostre comarca.

Ara, després d’unes experiències a la Xina, Romero es retroba amb la comarca amb una exposició a Llavaneres on de nou s’expressa  amb  la seva passió desfermada per un art i una estètica, personal i inconfusible, amb la que de manera compulsiva treballa generant en un idioma, igualment personal i inconfusible , un diàleg pictòric abassegador que complau a espectadors i crítica.

Rafel Romero és un explicador d’històries absolut. En el mateix catàleg explicita amb negreta, la seva filosofia vital: “Donada la fragilitat de la vida, no vull perdre el temps” i defensa la seva creativitat disbauxada que, segons ell, “S’hauria d’entendre com el propi impuls vital del meu ésser i per tant com una fenomenologia no diferenciada de respirar, d’existir”.  I potser aquí, rau el meu petit desacord, amb el seu tarannà creatiu.

Per a mi, l’art no és pas la capacitat creativa, si no com deia Picasso . “art és la mentida que ens ajuda a veure la veritat”. Jo he cregut fermament amb Rafel Romero per que amb la seva “mentida” plàstica crec que m’ajudava i ajudava al públic a veure la veritat. Però ara amb el pas del temps, veig a un artista a qui li falta anàlisi , que se sent obcecat amb l’obligació , gestada per ell mateix, d’una creació constant i permanent i per tant cau en la disbauxa per manca de límits . Un afirmació que per a mi es fa ben evident amb aquesta exposició a Llavaneres.

Si ens passegem per la mateixa ens podem trobar amb una obra magistral, com ho és el políptic de nadadors ,just al damunt d'aquestes paraules,  una obra perfecte de tècnica i intencionalitat, i al seu costat un parell d’obres més com la central , o la que mostra un petit batibull de peixos. Però que en canvi queden desdibuixats per unes obres contradictòries en un conjunt excessiu, i que alhora en ser variat , produeix una dispersió desconcertant.

I és en aquesta petita disbauxa on s’estableix la discòrdia. Diu Romero que no vol pedre el temps, quan ho fa amb el seu auto mimetisme, amb la seva repetició constant amb petits variacions cromàtiques , d’obres que ara veiem a Llavaneres i que ja hem vist en altres exposicions, i que constantment veiem tant a les xarxes com en la corrua interminable d’exposicions que realitza i a la que hauria de posar fre d’una vegada.

Romero és un gran artista i alhora és un excel·lent pintor i crec sincerament que hauria de  fer un reset per descobrir la seva veritat, que vist ara amb el pas del temps, crec que està més propera a aquelles dinàmiques obres que ens seduiren tant fa uns anys, que no pas en aquest batibull d’exposicions com aquesta de Llavaneres.

Una exposició que seduirà als nous vinguts, però que ens deixarà un pòsit de dejà vu, a aquells que el coneixem  i que sincerament pensem que en l’art no val “la creativitat disbauxada” i si en canvi val i cal, la mirada pausada, la reflexió interior, el saber cercar el que i el per què, i el buscar la millor manera d’expressar-ho.

En el catàleg de la mostra , no en l’exposició,  hi ha una peça magnífica. És la d’un vaixell porta contenidors. Una veritable peça digne d’un gran Museu que desconec si va ser feta en un tres i no res o va ser producte d’una ample reflexió. Però queda clar que si un és capaç de fer obres espectaculars com aquella, no pot exposar algunes obres de les que podem veure a Llavaneres.  I cal entendre que una exposició és un capítol  de la vida creativa d’un autor, i per tant cal que tingui nexes d’unió i no sigui dispers amb obres de tota mena i tot sentit.

Una exposició , aquesta de Rafael Romero a Llavaneres, que m’ha portat , com diverses vegades en la trajectòria comú amb l’autor, a unes frases de la filosofa Marina Garcés, que diu: “Si no podem començar mai de zero, la vida acull múltiples començaments. Si la història no té cap veritat amagada , ni apunta a cap sentit últim, podem narrar tantes històries com vulguem i des de tots els punts de vista possibles. Si del que passa en sabem tant poc, apropar-se a la veritat és aprendre que, per més que parlem, mai arribarem a dir-ho tot. Enmig del no res, som les històries que ens expliquem”.

Esperant que Rafael Romero es refermi en la seva veritat, se l’expliqui a si mateix i ens la faci evident amb les seves obres, esperem gaudir-lo en plenitud a la propera cita, en un parell de mesos a la sala mataronina d’Aparelladors.

Mentre, visitar la seva exposició a Llavaneres, no deixa de ser una bona tria. Gaudireu d’una mostra dispersa , però feta mb la desfermada passió d’un artista, Rafael Romero, que amb el seu capgirell artístic personal, es capaç sempre de generar bones obres d’art, el que no ha de significar, generar sempre una bona exposició.

 

“Diré de l’espasa i de l’aigua”. Rafael Romero

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 2 de febrer al 3 de març de 2024.

ART A LA COMARCA

Sortosament els entorns de Mataró mantenen una activa producció expositiva. Avui fem repàs de les seves darrers exposicions

LLAVANERES.- IIV CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA

Amb un èxit de participació exponencial, el Museu Arxiu de Llavaneres ha fallat el seu IV Concurs de Pintura i escultura , amanit amb un premi monetari de 1500 euros i amb l’afegitó d’una col·lectiva just d’aquí un any de tots els premiats i d’aquí dos una individual de l’artista guanyador.

Aquest esquer ha estat prou cridaner per que hagin resposta a la mateixa un centenar de participants d’arreu de Catalunya amb un nivell de qualitat prou estimable que ha dificultat al jurat, composat per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat, la historiadora d’art Isabel Coll, especialista en Casas i d’un mateix que van seleccionar prop d’una trentena d’obres , entre pintures i escultures, per a conformar l’exposició.

 D’elles i després de llargues discussions, en va sortir  guanyadora l’obra d’Anna Guerra de Sant Cugat del Vallés, essent segon el treball de l’igualadí Josep Millas Chia i essent terceres exaequo les professores mataronines Anna de Jaime i Mònica Vilert.

Quatre obres d’alt nivell  fidel imatge i resum d’un concurs que sembla haver arrelat ja i amb una qualitat in crescendo a bon segur degut a la excel·lent tasca que està duent a terme la gent del Museu Arxiu.

RAFAEL ROMERO AL MUSEU MONJO. NAVIGARE

Poc podem afegir al que hem dir de Rafael Romero darrerament, en les seves exposicions a l’espai capgròs i el Museu del Càntir.

Ara al museu Monjo que sembla vol recuperar velles glòries, ens demostra  un estat de forma artística envejable. La seva capacitat comunicativa s’accelera amb l’accent cromàtic al que ha donat a les seves peces que aprofiten el màxim la distribució queixalada que li permet l’espai expositiu.

Les seves escenografies que van molt més enllà de l’aparença cerquen aquest estímul d’interrogar a l’espectador per que profunditzi més allà de la bellesa aparent per trobar motius d’interna reflexió

.

Encara que ell defuig del concepte “contemporani” del que s’han apropiat  aquells que sols es fonamenten en la idea i defugen la manera plàstica de plasmar-la, en realitat és absolutament “contemporani” en el que té la seva pintura de domini veritable del concepte per damunt de l’aparença plàstica.

Una exposició espectacular per el perfecte equilibri entre la bellesa de la idea i de la forma, i amb una orgia cromàtica que posa l’accent i enfoca tota l’obra cap a al cridòria.

Lluny de la ingenuïtat l’obra de Romero és profundament filosòfica i reflexiva i davant del seu crit l’espectador no pot quedar inert.

Una gran exposició d’aconsellable visita.

ARGENTONA RECORDA ELS MESTRES PINTORS

A La Casa Gòtica i sota l’empenta de l’activista cultural Joan Pannón, Argentona fa mirada cap els seus pintors del segle passat amb una expo en que recorda Jaume Clavell, Joan Grau, Ramon Glanadell, Domingo Creizet i Alfons Güell. Una exposició interessant, i més en l’àmbit local , en la que cal fer-hi mirada artística però alhora sociològica.

Artísticament Jaume Clavell era un afinat escultor de caire primitivista amb obres de veritable nivell. La seva no dedicació professional va impedir que el seu treball no fos reconegut, però tan sols fer ullada a les tres obres públiques que hi ha per Argentona li donen aval i vàlua al seu fer.

Excel·lent la figura de la Santa Missió que es troba en el pati rectoral i  en la mateixa línia ,molt interesant les figures de la creu de terme de Sant Sebastià conservades  actualment just a la casa Gòtica ( les  que es troben a la creu son còpies realitzades per Miquel Arnau) i és especialment remarcable el monòlit dedicada a Joan Maragall en el que representa alguns dels seus poemes més emblemàtics.

  

Joan Grau va ser el gran renovador del paisatgisme maresmenc als finals dels 50.La  seva obra fonamentada en al pintura d’Olot a la que va  afegir el concepte paisatgístic de Martí Alsina i el tècnica de la vibració de petites pinzellades espatulades   va ser revolucionaria en el seu moment i va tenir un èxit públic espectacular. Aquí per exemple podem veure una peça de l’any 30 que és sorprenentment actual i que demostrar la seva saviesa artístics.

Güell, Glanadell i Creizet van tenir una carrera més modesta, més d”afeccionats”  però amb un nivell prou remarcable com es fa patent a la mostra.

Però potser l’important d’aquest autores, com la dels pintors d’altres pobles, és el fet sociològic de que gràcies a ells i a la teòrica modèstia de les seves obres va arribar l’art a unes cases en les que les làmines de calendari eren l’única mirada artística que dormia en les seves parets.

Aquets efecte d’introductors artístics és un llegat que mereix guardar en el record i per tant fa del tot lloable aquesf homenatge que un va tenir el plaer de presentar.

                        

RAFAEL ROMERO. NAVIGARE

Retorna a Mataró Rafel Romero després d’aquella magnífica exposició que va realitzar ja fa unes temporades al Col·legi d’aparelladors i després d’acostar-se en la proximitat amb l’exposició que presentara fa uns mesos al Museu del Càntir d’Argentona.

Ara a l’espai capgròs i sota el títol de “Navigare” fa una volta més al cargol de les seves emocions amb una exposició “bouqet”, petita i emocionant, plenament arrelada  a la seva concepció anímica i vital.

Diu el propi artista en l’article de presentació que com deia Virgili, és més important navegar que no pas viure, per què si no t’enfonses i que per a ell pintar és alhora una teràpia i un sentit de resiliència ara que tants teòrics no és que pronostiquin la mort de la pintura , és que la certifiquen.

Pensa Romero com la filosofa Marina Garcés, que saturats de clixés i d’activitat comunicativa, hem deixat de parlar. Parlar , és segons Garcés, interrompre el soroll i trobar aquella paraula que realment necessitem dir-nos, aquell sentit que il·lumina d’una manera diferent el que estem vivint. Dit d’altre manera com diu el Zhuang zhi, clàssic del taoisme xinès, , : “Busco un home que hagi oblidat les paraules per parlar amb ell”. Romero ample coneixedor per experiència pròpia d’aquesta filosofia oriental, de bon segur que n’estarà d’acord. Ien aquesta recerca es situa.

Rafael Romero vol oblidar les paraules que ara s’usen en el llenguatge artístic. Vol oblidar tantes i tantes teories buides que en comptes de comunicar sensacions i emocions , provoquen absència i llunyania. Vol recomençar amb un llenguatge proper però alhora profund. D’aquí aquesta practica pictòrica en aparença primària i que gent poc coneixedora apropa cap a l’estilística naif , amb la que sols té en comú uns cromatismes accentuats i una estructura de concepció plana. Vol fins i tot reinventar materials  d’aquí el seu desig de produir-se molts dels elements tècnics amb els que realitza les seves 
obres.

Vol però ,no quedar-se en l’aparença i mitjançant l’atractiu visual de les seves obres , ens vol portar a meditar el “navegar” de la nostra existència. Ens apropa a ciutats imaginaries , lluents i atractives, ens apropa a vaixells somiats per aprofundir en el sentit de viatge i ens acosta als pescadors, que no sabem si son de peixos, homes, il·lusions o desencisos, i ens fa sentir acompanyats amb gats i ocells amb el que impliquen d’apropament al terrenal i al volar dels nostres pensaments.I com no, amb els peixos, submergits en el desordre de la societat actual.

Una exposició, aquest de Rafael Romero, d’obligada visita  però no per quedar-nos encantats amb l’esquer de la seva belles externa i sí en canvi per aprofundir en els missatges vitals que ens vol trametre.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa

Les reflexions de Marina Garcés pertanyen al llibre “Fuera de clase, textos de filosofia de guerrilla”, editat per Galaxia Gutemberg. Un llibre que us aconsello vivament.

RAFAEL ROMERO. IMAGINARIUM

D’infant jo ja buscava les finestres

per fugir amb la mirada,

Des de llavors, quan entro en algun lloc

em fixo, on és la porta , on he deixat l’abric.

Llibertat, per  a mi, vol dir fugida.

El món és ple de portes,

i fins i tot el sexe n’és una d’emergència.

Però ja es van tancant: ben aviat,

per fugir, quedaran només aquelles

finestres de la infància.

De bat a bat obertes per saltar.

Joan Margarit

Qualsevol bon afeccionat ha de recordar forçosament la magnífica exposició que ens regalà fa unes poques temporades , en Rafael Romero a la sala del col·legi d’Aparelladors de Mataró. Una exposició cromàtica i iconogràfica  que semblava resplendir joia i serena distensió però que quan gratàvem una mica ens trobàvem davant una lectura en la que la dolça aparença s’havia esvaït per endinsar-nos en les profundes reflexions eternes del ésser humà.

Ara ,en una parada entre les seves múltiples activitats , en Rafel Romero s’acosta de nou a la nostra comarca amb una exposició a la sala del Museu del Càntir. Una mostra més interessant encara ja que esborrat el factor sorpresa que sempre provoca la seva obra , ens permet  ràpidament aprofundir en la  seva lectura interior que en aquest cas ve explicitada en forma de dens escrit en el catàleg de la mostra.

Romero segueix impertorbable en la seva dicotomia pintor / artista. Segueix essent un drogodependent de la pintura, a la que precisa en tots els seus cinc sentits. Pintor d’ofici i benefici, es mou en els camps de l’alquímia per aconseguir pigments naturals que li permetin assaborir l’exacte  i precís color que li exigeix cadascun dels seus treballs. Una pintura estricte en el concepte i emprada coma a mitjà i alhora com finalitat imprescindible i necessària.

Un sentit de pintor com ofici al que ni renuncia ni vol renunciar i que viu intensament amb una producció constant i permanent a la que sembla dedicar el ple de  la seva existència. Una pseudo repetició d’imatges i gests com si el propi creador volgués remarcar la seva veritat no a cops poderosos de mall i sí en canvi, mitjançant pluja fina que mica en mica i amb insistència va penetrant fins l’interior més profund de la terra i dels espectadors.

Visualment segueix Romero amb la seva pintura esquemàtica i quasi geomètrica en les formes , en la que les distribucions d’espai i volums es remeten a la importància que vol donar  a allò que vol expressar. Segueix amb el color accentuat, agosarat, viu però no violent, que omple i il·lumina el seu treball com llanterna capaç de seduir les mirades per disperses que aquestes siguin. Una pintura que alguns defineixen com a naïf , quan amb aquesta estilística sols té en comú, la realitat plana del seu fer, però amb la que divergeix del tot en el concepte i la intencionalitat.

Una pintura essencialment humanista la de Rafael Romero, que converteix a l’home en protagonista, encara que sigui  generalment amb la seva absència . Una pintura que ell mateix qualifica com a terapèutica de la seva debilitat en aquest navegar fràgil de la vida intentant guarir les ferides de l’ahir tot preparant-se per els cops que un ha de rebre en el demà.

Una pintura plena de les seves habituals referències iconogràfiques: les ciutats, asserenades en el son , en espera d’un despertar ves a saber com; els seus vaixells , símbols del que és la vida , sempre anant i/o venint , moltes vegades  sense saber com i a on; els seus peixos tan espirituals com el que signifiquen, i com no els gats, “observadors passius de l’univers” com ell mateix els defineix, testimonis de la realitat i l’enigma.

I en aquest exposició amb una marcada variació: la desaparició de l’ocell símbol alhora d’esclavitud i llibertat i en canvi la presència humana , fins ara vetada i perduda segons l’artista , l’autoritat moral de la mateixa , i que ara apareix com a home peix, submergit en el mar , convertint una aparent imatge lúdica en una duríssima crítica al drama social i humà de les víctimes en el Mediterrani.

El cert és que Rafel Romero ha assolit tal nivell de capacitat comunicativa , en l’aparença del formal i en la lucidesa de fons , que les seves exposicions provoquen una clara dualitat de resposta. La d’admiració per la bellesa formal en l’aparença, i el neguit per la crítica social en una segona i molt més accentuada lectura.

Un fet que queda en evidència  en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Una expo que m’ha traslladat al magnífic poema de Joan Margarit que encapçala aquest post.

Rafael Romero. "Imaginarium"
Museu del Càntir. Argentona

del 8 de setembre al 22 d'octubre

LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.

Quaranta temporades de crític donen per molt. I en aquest molt hi ha moltes coses bones , la majoria, i moltes garrotades , a bon segur merescudes.

I si les garrotades son publiques , els reconeixements al bon fer acostumen a ser privats , cosa que no em molesta en absolut , ans el contrari. Per això, m’ha sorprès, i molt , l’encès elogi que ha fet públic en el seu blog l’artista Rafael Romero després de la meva crítica a la seva exposició que està vigent al Col·legi d’Aparelladors i que us recomano amb tot plaer si és que encara no l’heu visitada.

No coneixia de res a Romero i vaig parlar amb ell no més de tres minuts en el dia de la inauguració. Potser per això la meva sorpresa davant unes reflexions que m’han fet enrogir en llegir-les i que ara vull reproduir aquí. I ho faig per orgull propi i satisfacció personal davant un reconeixement tan inesperat com exagerat, malgrat l’aparença negativa del titular.

PERE PASCUAL MARTÍ. LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.

Hace escasamente unos días que se produce en mi vida un encuentro, grato y satisfactorio, con un gran crítico de arte, Pere Pascual y resulta que en su crítica hacia mi trabajo, me encuentro “rara avis”, un cofrade de estas dimensiones del ánimo del ser, del análisis del devenir de la existencia, del hermanamiento en las músicas que comportan el rasgar de los pinceles en el lienzo, de la simplicidad de los bellos jardines iniciáticos en los que cansados depositamos el alma sumergiéndonos a la vez en los estanques de la belleza del pensamiento, del vencimiento del miedo, la superación de la cobardía y la intolerancia, los edenes alcanzables que llamamos arte cuando somos mortales y se llaman plenitud en cuanto trascendemos.

Este amigo, ahora ya amigo, sabia pluma, correligionario, dibujante de nubes y sueños, resulta ser el profundo ejemplo de sensatez en cuanto a que mientras la gran mayoría de críticos recorren los estrechos caminos del arte , convencidos en evolucionar desde una gran atención hacia la fenomenología de lo mercantil, de lo comercial, en el “tener”, en la objetualización como valor, en la “cosificación” de la obra de Arte, pues bien, a él, lo sitúo, leyendo sus generosas líneas hacia mi humilde trabajo, y muchas otras críticas que encuentro en su cuidadoso blog, en lo estrictamente poético, serenamente en su poésis, en la obra de arte como proyecto sensible, intelectual, conjunto de introafecciones, negación de la perversión y a la vez enfrentamiento hacia la idiotez de los tiempos presentes.

Azotea muy bien amueblada, la mayoría viven en las carsticas oquedades del subsuelo, este con sus dedos acaricia las estelas que dejan tras de sí los aviones que nos invitan con su elegante planeo a la ensoñación en el distanciamiento en el tiempo y el espacio. Alquimista de elípticas sinopsis, carnes bien curtidas y bien embalsamadas.Expresión económica que no escueta, asepsia semántica, retórica comedidamente potente, poliedro existencial sumido en aventuras ,“necesario”. 

Ante semejante descubrimiento, a uno, no le queda otra opción más que el regocijarse y como se hace en el tantrismo budista, expresar el agradecimiento en las diez direcciones del universo y en sus tres tiempos: pasado, presente y futuro, y que esa satisfacción se expanda y llegue allí donde haga más falta. También podríamos plantar un árbol deseando su rápida fructificación como en las tradiciones chamánicas o simplemente escribir como en Japón nuestros deseos y anudarlos delicadamente a sus hojas, y que el viento expanda tanta emoción.

Este crítico, es gloria bendita, pues el que escribe está muy pero que muy aburrido de tanta mercadería barata en la crítica del arte, cansado de verles “el plumero” a tantos relatores de eventos, serviles títeres de las modas al servicio del monstruo neo-liberal.

Así leo las críticas de este buen amigo, jardinero fiel, y concluyo que irremediablemente para escribir, hablar, ensayar sobre arte, se debe partir de un corazón artístico, y si ello no es posible al menos de un corazón noble, motivado sin la menor duda en la honestidad. En este caso se cumplen claramente ambas circunstancias.

Heroicidad también sin duda, en cuanto a que sus textos son declaración de guerra a la manipulación y a la ignorancia, al arte- sistema desarraigador, su percepción se subordina al arte-humano, al ser, al viaje ontológico del “otro” siendo a la vez el de él mismo. Y heroicidad a la vez en la dificilísima conjugación de todo aquello que resulta molesto hacia toda esta malicia de mundo que incide con todas sus fuerzas en el hecho de que los entes pensantes dejemos de pensar y nos limitemos a la pobreza del producir y el consumir.

El crítico, este crítico, es pintor, escultor, dibujante y grabador, poeta, músico, declamador, filósofo y tantas otras cosas que hacen que pueda escribirnos y describirnos este universo mandálico que es el arte. Y como creador que es , loa la creatividad, y como destructor que también lo ha de ser, destruye aquello que carece de dignidad y supone engaño, fraude, y servilismo.

Mi emoción ante este descubrimiento, es que aún quedan críticos de arte que hacen bien su trabajo. Y ¿Cual es el trabajo de un crítico de Arte?. Yo, opino, que debe ser el de convertir, desde las valiosas facultades humanas de la razón y la emotividad, el arte en objeto de conocimiento por encima de objeto de mercado, y en ello dignificar el papel del artista, como entidad cultora, sensibilizadora, crítica, transformadora, incluso transmutadora. Y también debe el crítico denunciar a quien se aleje de estos “éticos” parámetros tan propios de la necesaria fraternidad y concordia humana.

Pero quedan torres muy altas que debieran caer. Puedo hablar de ello, pues lo he vivido en mis carnes en estos más de veinticico años de aventura artísticas, y puedo decir que la mayoría de críticos que he conocido, por haber escrito sobre mi trabajo, o en general por seguir sus crónicas periódicas, no han sido más que personajes, a la altura del betún, controversia al crítico de “moral abierta”, el amigo al que me refiero. Así puedo decir en mayúsculas que hay críticos cuyos trabajos se realizan simplemente y sin conocer al artista en un visualizado fotográfico de sus obras en un catálogo. Otros cuyo trabajo, además de sus minutas y dietas pagadas por el medio para el cual escriben, exigen obra del artista a cambio de su pluma, puedo hablar de colecciones importantes de arte contemporáneo conseguidas a través de esta vil práctica en manos de al menos de los dos grandes monstruos sagrados de la critica en Cataluña. Puedo señalar igualmente pues los conozco, que hay críticos que escriben océanos de tinta en numerosos medios tan solo por su afiliación a ciertos partidos políticos en el poder, favoritismo, tráfico de influencias sin duda...

¿Dónde está la moral, la honestidad, los sentimientos?. ¿Porqué entrar en estas dimensiones humanas, si se carece de ella?.
Satisfacción porque un poeta escribe sobre poetas, un pintor escribe sobre pintura, un ser humano escribe sobre el hombre.

Y dejamos de ser “cosificados” y subordinados al mercado, a la política, al ignorante. Y lo escribo muy claro, en base a lo que siento y a la experiencia, sobretodo dirigiéndolo a quien lo pueda necesitar en lo reflexivo, también pensando en mis alumnos, pues en muchas ocasiones escribo este tipo de líneas en el interés de favorecerles y animarlos, en este caso, categorizando que en muchas ocasiones, las críticas negativas respecto a una obra de arte, pudieran ser entendidas como “un regalo” viniendo de quién vienen.
Ojo con la crítica de arte o “no es oro todo lo que reluce”. O tal vez decir, que en muchas ocasiones la crítica del arte es reducto de los ignorantes.

!Ánimo mi querido amigo, jardinero fiel, crítico noble¡. Escribo en mi agenda tu nombre en lugar destacado.
Desconfiar de ciertos críticos es algo sano y evolutivo.
Confiar en los honestos es necesario para nuestro trabajo.

Rafael Romero

NOSTÀLGIES . RAFAEL ROMERO

¿De qué se nutre la nostalgia?
Uno evoca dulzuras
cielos atormentados
tormentas celestiales
escándalos sin ruido
paciencias estiradas
árboles en el viento
oprobios prescindibles
bellezas del mercado
cánticos y alborotos
lloviznas como pena
escopetas de sueño
perdones bien ganados
pero con esos mínimos
no se arma la nostalgia
son meros simulacros
la válida la única
nostalgia es de tu piel.

Mario Benedetti

Quan un baixa les escales que porten a la sala d’exposicions del col·legi d’aparelladors de Mataró l’atracció de la catifa vermella amb el logo de l’entitat és un iman irresistible i a ella hi va dirigida indefectiblement la mirada. Front d’ella moltes expos hi tenen la batalla perduda avant-match i sols la potència de les seves obres en farà sortir-ne guanyador.

En aquest mes en canvi, la catifa resta esmorteïda , guanyada per K.O.tècnic , per la llum i el color que irradia la sorprenent exposició que sota el títol de “Nostàlgies” presenta el Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona , espai en la que n’exercita la docència, Rafael Romero (Badalona 1967).

De bones a primeres es difícil , per a no dir impossible, encasellar el treball presentat en qualsevol de les etiquetes a que tan proclius som els crítics per a tal de situar a l’espectador davant l’obra . El treball de Romero, encara que hi puguem trobar elements referencials de diversa mena, esdevé un idioma plàstic tan personal i inconfusible que quasi de per se hauríem de parlar com un isme unipersonal.

I diem això ja que Romero estructura les seves obres en un llenguatge peculiar que en primer lloc no cal confondre amb un naïf post-modern ja que el seu no és una forma innata de creació i si volgudament estructurada en la que una iconografia potent i repetida, amb un ample registre varietal, li serveix per reflexionar al voltant d’un element clau per a l’artista i per a tots , com ho és el retorn a les marques del passat com elements per a sobreviure en la lluita diària i per superar l’angoixa davant d’un esdevenir sempre insegur.

Diu Romero que amb aquestes “Nostàlgies” torna a l’Ítaca dels orígens, a la idealització de l’absent, a l’enigmàtica distància que separa l’ahir amb l’avui, i jo penso que va més enllà. La seva obra esdevé una defensa aferrissada de l’ahir com a clau de futur. Del passat com element vectorial de present i com element foragitador de les pors que sempre , i a tots , ens ofereix el futur.

La seva obra , establerta en el fonament d’una tècnica absolutament afermada i sense cap mena de fissures , estableix mitjançant l’ús de la pintura plana , curulla de color fins a límits insospitats  però mantenint de manera excepcional un equilibri cromàtic que embelleix el conjunt. En ella i en un perpetu joc iconogràfic en el que la reiteració dels elements personals ( vaixells, ocells, peixos ... ) dona potència i raó, Romero escriu les seves emocions i sensibilitats, en un constructivisme estructural, en l’aire de Torres García, en el que va dipositant les peces del seu escac imaginari , en el subtil jeroglífic visual en que converteix cada peça.

Unes peces seductores en la distància, que guanyen en la proximitat creant una certa abducció i que converteixen a l’espectador en una nova icona , en aquets cas hologràfica , per mirar des de dintre el submón sensible i espiritual que vol presentar l’autor. Un món que va molt més enllà del juganer , divertit i esperançador que sembla pregonar les seves imatges.

“Nostàlgies” és una gran exposició. Ho és de per se en l’aparença , sens dubte  brillant , juganera , cromàtica , equilibrada , sense un però. Ho és en la iconografia emprada i en la intencionalitat induïda a la mateixa ( els peixos corbata em tenen del tot subjugat). Però ho és encara més per el que no mostra, per allò que s’intueix darrera les bambolines. Ho és per aquesta praxis terapèutica de la que parla. Ho és essencialment per aquest desig , que tots hem tingut i/o encara tenim , de tornar a un món més dolç i menys aspre que el que ens ofereix la vida cada dia quan obrim els ulls.

Una nostàlgia compartida en aquest esclat de formes i colors que és aquesta magnífica exposició que Rafael Romero ens ofereix en la sala del Col·legi d’aparelladors i que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.

Felicitats.

Rafael Romero explica en el seu blog les raons d'aquesta exposició. Podeu clickar aquí si és del vostre interès. 

Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre amb l'exposat.