El Museu de Llavaneres comença l’any , tot presentant el treball
del badaloní, afincat al Garraf , Rafael Romero. Un autor que en els darrers
deu anys i en la seva febril activitat expositiva, ha presentat el seu fer en
la majoria d’espais expositius de la nostre comarca.
Ara, després d’unes experiències a la Xina, Romero es
retroba amb la comarca amb una exposició a Llavaneres on de nou s’expressa amb la seva
passió desfermada per un art i una estètica, personal i inconfusible, amb la
que de manera compulsiva treballa generant en un idioma, igualment personal i
inconfusible , un diàleg pictòric abassegador que complau a espectadors i
crítica.
Rafel Romero és un explicador d’històries absolut. En el
mateix catàleg explicita amb negreta, la seva filosofia vital: “Donada la
fragilitat de la vida, no vull perdre el temps” i defensa la seva creativitat
disbauxada que, segons ell, “S’hauria d’entendre com el propi impuls vital
del meu ésser i per tant com una fenomenologia no diferenciada de respirar, d’existir”. I potser aquí, rau el meu petit desacord,
amb el seu tarannà creatiu.
Per a mi, l’art no és pas la capacitat creativa, si no com
deia Picasso . “art és la mentida que ens ajuda a veure la veritat”. Jo he
cregut fermament amb Rafel Romero per que amb la seva “mentida” plàstica crec
que m’ajudava i ajudava al públic a veure la veritat. Però ara amb el pas del
temps, veig a un artista a qui li falta anàlisi , que se sent obcecat amb l’obligació
, gestada per ell mateix, d’una creació constant i permanent i per tant cau en
la disbauxa per manca de límits . Un afirmació que per a mi es fa ben evident
amb aquesta exposició a Llavaneres.
Si ens passegem per la mateixa ens podem trobar amb una obra
magistral, com ho és el políptic de nadadors ,just al damunt d'aquestes paraules, una obra perfecte de tècnica i
intencionalitat, i al seu costat un parell d’obres més com la central , o la
que mostra un petit batibull de peixos. Però que en canvi queden desdibuixats per
unes obres contradictòries en un conjunt excessiu, i que alhora en ser variat ,
produeix una dispersió desconcertant.
I és en aquesta petita disbauxa on s’estableix la discòrdia.
Diu Romero que no vol pedre el temps, quan ho fa amb el seu auto mimetisme, amb
la seva repetició constant amb petits variacions cromàtiques , d’obres que
ara veiem a Llavaneres i que ja hem vist en altres exposicions, i que constantment
veiem tant a les xarxes com en la corrua interminable d’exposicions que realitza i a
la que hauria de posar fre d’una vegada.
Romero és un gran artista i alhora és un excel·lent pintor i
crec sincerament que hauria de fer un
reset per descobrir la seva veritat, que vist ara amb el pas del temps, crec
que està més propera a aquelles dinàmiques obres que ens seduiren tant fa uns
anys, que no pas en aquest batibull d’exposicions com aquesta de Llavaneres.
Una exposició que seduirà als nous vinguts, però que ens
deixarà un pòsit de dejà vu, a aquells que el coneixem i que sincerament pensem que en l’art no val “la
creativitat disbauxada” i si en canvi val i cal, la mirada pausada, la reflexió
interior, el saber cercar el que i el
per què, i el buscar la millor manera d’expressar-ho.
En el catàleg de la mostra , no en l’exposició, hi ha una peça magnífica. És la d’un vaixell
porta contenidors. Una veritable peça digne d’un gran Museu que desconec si va
ser feta en un tres i no res o va ser producte d’una ample reflexió. Però queda
clar que si un és capaç de fer obres espectaculars com aquella, no pot exposar
algunes obres de les que podem veure a Llavaneres. I cal entendre que una exposició és un
capítol de la vida creativa d’un autor,
i per tant cal que tingui nexes d’unió i no sigui dispers amb obres de tota
mena i tot sentit.
Una exposició , aquesta de Rafael Romero a Llavaneres, que m’ha
portat , com diverses vegades en la trajectòria comú amb l’autor, a unes frases
de la filosofa Marina Garcés, que diu: “Si no podem començar mai de zero, la
vida acull múltiples començaments. Si la història no té cap veritat amagada ,
ni apunta a cap sentit últim, podem narrar tantes històries com vulguem i des
de tots els punts de vista possibles. Si del que passa en sabem tant poc,
apropar-se a la veritat és aprendre que, per més que parlem, mai arribarem a
dir-ho tot. Enmig del no res, som les històries que ens expliquem”.
Esperant que Rafael Romero es refermi en la seva veritat, se
l’expliqui a si mateix i ens la faci evident amb les seves obres, esperem gaudir-lo en plenitud a la propera cita, en un parell de mesos a la sala mataronina d’Aparelladors.
Mentre, visitar la seva exposició a Llavaneres, no deixa de
ser una bona tria. Gaudireu d’una mostra dispersa , però feta mb la desfermada
passió d’un artista, Rafael Romero, que amb el seu capgirell artístic personal,
es capaç sempre de generar bones obres d’art, el que no ha de significar,
generar sempre una bona exposició.
“Diré de l’espasa i de l’aigua”. Rafael Romero
Museu Arxiu de Llavaneres
Del 2 de febrer al 3 de març de 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada