D’infant jo ja buscava les
finestres
per fugir amb la mirada,
Des de llavors, quan entro en
algun lloc
em fixo, on és la porta , on he
deixat l’abric.
Llibertat, per a mi, vol dir fugida.
El món és ple de portes,
i fins i tot el sexe n’és una
d’emergència.
Però ja es van tancant: ben
aviat,
per fugir, quedaran només
aquelles
finestres de la infància.
De bat a bat obertes per saltar.
Joan Margarit
Qualsevol bon afeccionat ha de recordar forçosament la
magnífica exposició que ens regalà fa unes poques temporades , en Rafael Romero
a la sala del col·legi d’Aparelladors de Mataró. Una exposició cromàtica i
iconogràfica que semblava resplendir
joia i serena distensió però que quan gratàvem una mica ens trobàvem davant una
lectura en la que la dolça aparença s’havia esvaït per endinsar-nos en les
profundes reflexions eternes del ésser humà.
Ara ,en una parada entre les seves múltiples activitats , en
Rafel Romero s’acosta de nou a la nostra comarca amb una exposició a la sala
del Museu del Càntir. Una mostra més interessant encara ja que esborrat el
factor sorpresa que sempre provoca la seva obra , ens permet ràpidament aprofundir en la seva lectura interior que en aquest cas ve
explicitada en forma de dens escrit en el catàleg de la mostra.
Romero segueix impertorbable en la seva dicotomia pintor /
artista. Segueix essent un drogodependent de la pintura, a la que precisa en
tots els seus cinc sentits. Pintor d’ofici i benefici, es mou en els camps de
l’alquímia per aconseguir pigments naturals que li permetin assaborir
l’exacte i precís color que li exigeix
cadascun dels seus treballs. Una pintura estricte en el concepte i emprada coma
a mitjà i alhora com finalitat imprescindible i necessària.
Un sentit de pintor com ofici al que ni renuncia ni vol
renunciar i que viu intensament amb una producció constant i permanent a la que
sembla dedicar el ple de la seva
existència. Una pseudo repetició d’imatges i gests com si el propi creador
volgués remarcar la seva veritat no a cops poderosos de mall i sí en canvi,
mitjançant pluja fina que mica en mica i amb insistència va penetrant fins
l’interior més profund de la terra i dels espectadors.
Visualment segueix Romero amb la seva pintura esquemàtica i
quasi geomètrica en les formes , en la que les distribucions d’espai i volums
es remeten a la importància que vol donar
a allò que vol expressar. Segueix amb el color accentuat, agosarat, viu
però no violent, que omple i il·lumina el seu treball com llanterna capaç de
seduir les mirades per disperses que aquestes siguin. Una pintura que alguns
defineixen com a naïf , quan amb aquesta estilística sols té en comú, la
realitat plana del seu fer, però amb la que divergeix del tot en el concepte i
la intencionalitat.
Una pintura essencialment humanista la de Rafael Romero, que
converteix a l’home en protagonista, encara que sigui generalment amb la seva absència . Una
pintura que ell mateix qualifica com a terapèutica de la seva debilitat en
aquest navegar fràgil de la vida intentant guarir les ferides de l’ahir tot
preparant-se per els cops que un ha de rebre en el demà.
Una pintura plena de les seves habituals referències
iconogràfiques: les ciutats, asserenades en el son , en espera d’un despertar
ves a saber com; els seus vaixells , símbols del que és la vida , sempre anant
i/o venint , moltes vegades sense saber
com i a on; els seus peixos tan espirituals com el que signifiquen, i com no
els gats, “observadors passius de l’univers” com ell mateix els defineix,
testimonis de la realitat i l’enigma.
I en aquest exposició amb una marcada variació: la
desaparició de l’ocell símbol alhora d’esclavitud i llibertat i en canvi la
presència humana , fins ara vetada i perduda segons l’artista , l’autoritat
moral de la mateixa , i que ara apareix com a home peix, submergit en el mar ,
convertint una aparent imatge lúdica en una duríssima crítica al drama social i
humà de les víctimes en el Mediterrani.
El cert és que Rafel Romero ha assolit tal nivell de
capacitat comunicativa , en l’aparença del formal i en la lucidesa de fons ,
que les seves exposicions provoquen una clara dualitat de resposta. La
d’admiració per la bellesa formal en l’aparença, i el neguit per la crítica
social en una segona i molt més accentuada lectura.
Un fet que queda en evidència en aquesta magnífica exposició que no us heu
de perdre de cap de les maneres.
Una expo que m’ha traslladat al magnífic poema de Joan
Margarit que encapçala aquest post.
Museu del Càntir. Argentona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada