SANT LLUC ( i III ). INDIVIDUALITZACIÓ

 Deia en dels anteriors posts dedicats al Sant Lluc que l’edició d’enguany era per a mi la pitjor de la dècada. I ho deia fonamentant-me en quatre fets: el fluix nivell general del conjunt, la no aparició de cap nom desconegut que pogués ser una sorpresa positiva, la nul·la aportació dels artistes joves i una certa dexació en artistes més reconeguts  que pel general han presentat obres molt per sota del seu nivell habitual.

És clar que també hi ha anotes positives que permeten que al menys la mostra pugui ser visitada. Així és el cas del conjunt presentat per l’artista convidat , Agàpit Borràs, l’interessant treball de gravadors i dibuixants , i el correcte to general de l’apartat escultòric. Però no ens hem d’enganyar el pes específic de la col·lectiva està en l’apartat pictòric i aquest es generalment molt fluix, amb un bon grapat d’obres que no mereixerien de cap de les maneres estar en aquesta exposició, - ni en qualsevol cap altre -, ja que son veritable atemptats a la dignitat creativa, el que ens fa preguntar-nos com serien la vintena d’obres que han estat rebutjades.

Sens dubte que el millor està en el gruix del gravat en que cap peça desentona i les Catherine Lorton, Cecília Morales, Margarida March, Eduard Huertos i Marta Casas ens mostren l’altíssim nivell que mantenen els gravadors mataronins que de la mà , generalment, de la gent de l’Art Print ens permeten gaudir sempre de les seves capacitats expressades de forma magnífica en els seus treballs

.

L’apartat del dibuix ens ofereix potser l’única sorpresa de la mostra com ho és l’excel·lent treball de Pau Viader  i el de Valentina Sánchez Carbonero, així com els dignes treballs fotogràfics presentats.

Disparitat hi ha en el camp escultòric, encara que el nivell és prou valorable amb una ample varietat de tècniques i estils. Petita sorpresa la de B. Cabanillas amb l’afegitó escultòric al seu , com sempre , pulcre treball de marbrista. Mentre que Cusachs manté la seva nova aposta jovenívola, Pol Codina, Cabellos , Gomis i Tregón mantenen el seu to i línia habitual, al contrari d’altres artistes amb possibles que no estan en la col·lectiva amb peces dignes del seu fer.

En l’apartat pictòric quasi caldria recomanar tan sols l’espai d’entrada a on  Martí, Simon, Badosa, el recuperat Vilarrupla. Oriol de la Hoz, Joan Hortós, Almeida, Padilla i Safont  Tria, acompanyen a les vibrants Schaar i Fageda que donen trempera al conjunt i n’esdevenen del més plaent. A la resta poc a dir, amb alguns detalls com puguin ser Pascuti, Torrent , Veciana o Rigola i amb grans decepcions en els noms d’artistes més coneguts com Poch, Ortega, Santamaria , Segura o Llucià González, mol per sota del seu bon saber i entendre.

Finalment res més que felicitar a Àgapit Borràs per la magnífica dissertació personal i creativa del seu fer.  Capacitat compositiva, creativa, i molt especialment conceptual i intel·lectual. Un veritable plaer passejar-se per les seves peces. Veritable lliçó d’art que molts dels expositors haurien d’aprofitar.

En resum, un Sant lluc desequilibrat , amb petites espurnes però de to general esfilagarsat amb un predomini de mediocritat que caldria eliminar.

Ara , al Sant Lluc li toca , com al país, fer profunda reflexió per intentar anar més enllà, quan queda molt clar que quedar-se en aquest camí és quedar-se en la mediocritat , la davallada i al final la mort. Ara més que mai cal ser valents. I la reflexió no ha de ser sols de l’organització , a la que hauríem de retre pleitesia i sí també per part dels artistes , massa  desagraïts davant l’ingent tasca de l’organització per a l’art i els artistes.

Visca el sant Lluc.