PETITES EXPOSICIONS. AYMERICH/ SCHAAR

El meu pare, de qui vaig aprendre tot el que sé d’art , em deia que era molt important veure-ho tot, que fins en la més simple de les exposicions hi havia alguna cosa per aprendre i que justament en elles era on hi podria trobar aquell detall que més em sorprendria, just el que m’ha passat aquest dies amb dues exposicions d’aquelles que considerem menors.

Una d’elles és la del malauradament desaparegut Guillem Aymerich que presenta els seus “Ninotets” al hall de la Biblioteca Pompeu Fabra.

Aymerich era sens dubte un artista peculiar. El seu era crear petits “teatrillos”  en els que presentava un petit acudit, o representava un fet real que li havia provocat una emoció. Uns teatrillos amb personatges i tota la decoració ad hoc, creada físicament ad hoc per ella mateix. Però tot això no ho feia en una composició habitual si no que ho col·locava en l’interior d’una botella, com si d’un vaixell d’idees es tractés.

Es clar que un fet com aquest sembla estar més proper a l’artesania que no pas a l’art , però és tal la gràcia, i l’encant dels seus treballs que seria del tot una injustícia, reduir-los a un fet lúdic artesanal, com si de la torre Eiffel feta amb escuradents. El treball d’Aymerich té la gràcia i lla frescor d’aquell que sap perfectament expressar les seves emocions i sensacions en aquesta aposta lúdic-artística, i a fé que ho feia de meravella. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment més tancat.

A la sala del casal exposa l’alemanya afincada fa temps a la nostra comarca , Elisa Schaar . Ho fa amb una exposició de títol “Summerswing” que s’adapta perfectament al sentiment que vol trametre amb les seves obres, unes obres plens de ritme i d’un ambient absolutament càlid en l’entorn d’aquesta abstracció cromàtica de clar component líric que practica.

Schaar segueix en la línia que ja ens presentava en l’espai capgròs però amb un avanç important  en el que pertoca a la seva llibertat compositiva. Les seves obres es veuen ara més àgils i menys acartronades, amb el gest marcant el ritme i la potència, amb un agosarament més atractiu i alhora controlat de la paleta cromàtica, enormement càlida.Però aquest avenç conceptual no acaba d’arrodonir-se en un fet que ha de ser  molt important en la seva pintura com és el salt a les mides més grans. 

Ara i  aquí conjuga formats petits amb d’altres de mitjans, i en la comparança directe , s’evidencia un equilibri superior en les obres petites , front les altres en les que existeix una certa desestructura en el conjunt de l’obra , però que s’intueix podrà ser superada aviat i donarà pas a una creadora més valenta i madura. 

Però hi ha dos elements que l’autora ha de superar ràpidament. Un la saturació d’obres en cada exposició. Si ja era evident a l’espai capgròs, ara s’accentua en les dimensions d’una sala petita i en certa manera claustrofòbica i en l’aparició d’unes mides més grans. Cal urgentment depurar el nombre de peces de les seves exposicions. I l’altre està en la inversemblança dels seus preus. Que una autora desconeguda ,i en formació gosi col·locar preus entre 4 i 5000 euros és tal bajanada que es desqualifica per si mateixa.

Petites exposicions que permeten observar detalls creatius  que  mostren sensibilitats  en un cas, alhoraa que albirar noves perspectives en l’altre.