Eduard Alcoy no deixa de ser un mite en l’ambient cultural
de Mataró. Molts s’omplen la boca d’ell quan és un absolut desconegut per a la gran
majoria de mataronins que ni en saben res ni tampoc en tenen cap possibilitat de saber-ne res, ja
que a la ciutat no hi ha obra exposada i l’única peça pública existent, hom
desconeix que és d’ell, (obra mural al palau d’esports Josep Mora, en estat mig
de conservació) i qui en disposa d’una bona col·lecció , - Fundació Iluro-, no
té a be mostrar-la en ni en la casa Coll i Regàs en la que estava penjada la
magnífica sèrie del Tarot, ni el gruix d’obra de les que disposava o disposa.
Per la resta , és a dir per aquells que no assoleixen o voregen els seixanta, Alcoy és un artista
del que han sentit parlar molt, però del que no han vist quasi res, fora de
diverses obres, forces, en col·leccions privades de la ciutat.
Ara, aprofitant els 30 anys de la seva desaparició el Museu
arxiu de Llavaneres, ha organitzat una exposició retrospectiva a modus d’homenatge,
i sembla ser que Anna Capella, directora del Museu de Mataró, sí, just aquella
que em deia davant de testimonis en la performance que Jaume Simon realitzar fa
uns mesos, que els mataronins havíem d’acceptar que Alcoy i Rovira Brull eren
uns artistes mediocres , n’organitzarà un altre a Ca l’Arenas per tapar el forat deixat per la negativa de
Ricard Jordà i Pere M. Brasó a ser protagonistes d’aquell homenatge a la
plàstica local que tan lamentablement l’ínclit Quim Fernández es va treure de
la màniga per compensar el decalatge institucional de la plàstica envers l’art
contemporani.
Doncs bé Lluís Albertí i la gent el Museu de Llavaneres han
tingut a bé oferir-nos una excel·lent exposició comissariada per Rosa Alcoy,
filla d l’artista, que amb l’ajut d’un modest però més que acurat catàleg ens
permet examinar i esbrinar, la trajectòria creativa de tan gran artista.
Així ens podem deturar i redescobrir la seva mirada
primerenca dels anys 50, amb treballs tan significatius com ”El trompeta” o l’excels “Yellow dog Blues” per a mi, una de les grans
obres d’Alcoy de l’època. Podem seguir amb la pintura informalista de 1959 ,
ben propera a Millares i amb el simbòlic Crit, per endinsar-nos a continuació
amb La Gioconda, l’homenatge a El Bosco i el Pintor de papallones que ens van dirigint cap l’Alcoy més
reconeixible amb la guerra, La barca dels folls, Museu en crisi i la resta d’obres
que completen la mostra , ben amanida alhora amb el més desconegut detall escultòric
i un seguit de dibuixos i apunts que serveixen per emmarcar tot el contingut.
Un conjunt que ens ofereix l’anàlisi en la diversitat de
conceptes establerts en el nexe d’unió d’aquesta pintura humanística i de crítica
social que sempre va empènyer a Alcoy en el seu treball. Amb la màgia i la
fantasia, va saber crear uns mons reals en els que hom es sentia proper. Va
saber estructurar un mon de folls en un perfecte equilibri compensat en el
físic de l’estructura pictòrica i en el mental de l’efectivitat del seu
missatge. Personatges imaginats esdevinguts reals en aquest joc de simbolismes
en el que l’artista era el mag i nosaltres els simples espectador bocabadats
davant la seva saviesa imaginativa. Un fluir de missatges que li permetia
expressar les emocions més íntimes alhora que personals i col·lectives. El
poder, la soledat, la mort, el desig. els somnis i les il·lusions, la misèria,
la guerra. I tot amb la dolçor irònica d’uns personatges que van molt més enllà
del que mostren. allunyats de la vida real però alhora formant-ne part.
Mostra d’intensa, detinguda i molt recomanable visita. Fins
els 26 de novembre a can Caralt de Llavaneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada