ROVIRA BRULL I EL TREN

Josep Mª Rovira Brull va morir l’any 2000, han passat dons disset anys , i en aquest temps sols una exposició celebrada fa un parell de temporades al museu de Llavaneres ha donat vida a la seva obra. A la resta , i molt especialment a la seva ciutat de Mataró, un silenci absolut, malgrat haver-li deixat coma a eterna penyora d’amor, la figura de Laia l’arquera, esdevinguda ja signe icònic de la ciutat.

Si tenim en compte que l’afecció a l’art  es concreta com a mínim als voltants de la vintena, hem de convenir doncs que tot aquell que no estigui com a mínim fregant la quarantena, difícilment tindrà una imatge de l’autor i la seva obra i més si tenim en compte el fet de la nostra malaurada ciutat que malgrat ser focus important d’artistes i creació, no disposa d’un fons públic d’artistes locals, i tampoc de cap mena d’espai i/o lloc en el que admirar-los. Per tant si qualsevol de nosaltres vol gaudir o ensenyar  el bon fer dels nostres artistes, vius o morts, no ho podrà fer de cap de les maners en el nostre entorn més proper i haurà de desplaçar-se al Museu de Llavaneres  ja que allà sí que hi ha obra de tots els artistes importants de Mataró, vius i/o morts.

D’aquí la importància d’aquesta exposició ja que a més de la intrínseca de l’obra exposada hi ha la que implica la recuperació de l’artista i el fet d’expressar en el catàleg un petit estudi de la realitat creativa envers la ciutat.

L’exposició que avui ens ocupa, organitzada per el Cercle Històric Miquel Biada, i que ocupa la primera planta de les sales de la Fundació Iluro,ens apropa a la intensa relació que l’artista va tenir amb el tren. Ho fa amb una detinguda mirada a un bon grapat d’obres , especialment gravats i tintes sobre paper, en les que no tan sols fa reproducció simbòlica i/ o fidedigne de diversa maquinaria ,ans també quan s’escau li serveix per expressar la seva crítica conscienciada en el social, com és habitual en tota la seva trajectòria.

L’exposició per això assoleix caràcter emotiu màxim amb la presència del quadríptic inacabat “el tren de la bruixa”. Amb la màquina i el vagó de primera perfetament estructurats i acabats, amb personatges ben definits  o imaginaris, com el dels propi autor; amb uns nivell de crítica que depassen l’imaginable, mentre que ens trobem sols amb els esbossos del vagó de segona i el llenç en blanc del de tercera , ambdós inacabats per la seva mort.

És aquí on ens trobem amb l’artista intens, d’una dura crítica fora de mides, contra la dictadura , l’església i el poder sigui el que sigui i provingui d’on provingui. I tot amb la finesa d’un traç impecable, d’una tècnica magistral i d’un sentiment humanístic i social fora de mides.

Rovira Brull ha estat un artista fonamental en el devenir creatiu i intel·lectual de la ciutat. Va arribar a la ciutat per raons de tasques publicitàries , i l’avançat de les mateixes i els logos que realitzà, - per ex el de la Caixa Laietana -, li dona tal volada que la burgesia mataronina , propietària d’aquelles marques va considerar que gaudir d’obra de l’autor era un plus afegit de modernitat. I així tenim que aquell Mataró entregat als Arenas, Grau i Estrany, de cop i volta comencen a valorar Rovira Brull i la seva ànima parella Eduard Alcoy. Els seus cartells per a festes, com les de Les Santes , donen un salt més a aquesta intersecció amb el teixit social i cultural de la ciutat. Alhora que entra en el camp acadèmic , amb classes al Meritxell i fent la programació de plàstica del Gem,; mentre que en el camp creatiu s’envolta de joves creedors com Novellas o Jordà, i interactua amb els joves ,amb apostes com Foment Disseny, tot per establir una xarxa de complicitats, amb tertúlies com la del Dimarts del Llimoner que el converteixen en home estimat i artista admirat.

Un artista que va deixar a la ciutat quatre treballs públics. Un prou  conegut de tots com és Laia l’aqrquera , la gegantina figura que ens dona benvinguda a Mataró provenint de Barcelona i esdevinguda signe icònic de la ciutat, i de la que poc cal parlar per el coneixement que tots en tenim d’ella. Altre oba pública son els murals que dedicats a la fàbrica Tintex ,van ser recuperats per a la ciutat de la mà de S.Milà i col·locats en l’entrada de la Biblioteca Pompeu Fabra , essent la imatge que dona la benvinguda a aquest veritable  palau de la lectura i el saber.

Però a més hi ha dues obres  molt més desconegudes dels mataronins.

Una d’elles, ben relacionada en aquets cas , amb la temàtica que ens ocupa és el mural que es troba en l’entrada de l’escola Pública de Cirera, una escola que abans havia sigut propietat de l’obra social de la Caixa Laietana i que va encarregar a l’artista un mural en la que a més del logo de l’entitat, l’autor hi afegí dos símbols de Mataró , per un cantó l’emblemàtica Coca i per l’altre la imatge de la locomotora Mataró, tot en una conjunt perfectament estructurat i equilibrat amb l’ajut de les dues línies vermelles que donen crit d’atenció a un magnífic treball que sempre va ser gust de l’artista i que en canvi va ser un treball del tot desconegut per quasi tothom

.

L’altre peça pública és un mural que es trobava en el desaparegut Bar Joan del barri de l’Havana i salvat de la desaparició (any 2009) per l’entestament de Manuel Patricio i que ara es troba en els magatzems municipal pendent de restauració. És un mural en el que els protagonistes son la quadrilla del bandoler Joan de Serrallonga que apareixen en un indret simbòlic amb l’aparició de diversos elements habituals en el treballs de l’artista i amb algun parany com el de dissimular la quadribarrada en el sol, per riure’s una mica dels guàrdies civils , clients habituals del bar per la seva proximitat a la caserna.

Una exposició , aquesta que ocupa en aquets dies la primera planta de la Fundació Iluro, molt important per començar a recuperar per un cantó el treball i l’obra del gran artista que fou Rovira Brull i per l’altre per endinsar-se una mica en detalls més desconeguts del seu fer i que hauria de servir per agafar volada per a una mirada més profunda a la seva trajectòria.

 Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.