MIQUEL ORTEGA . MOSAICS

Deu fer poc més de cinc anys que en Miquel Ortega, a qui sols coneixia de vista per la seva persistent presència en totes les inauguracions , em va convidar a visitar el seu taller. Ho vaig fer acompanyat d’aquest gran saberut i coneixedor de l’art que n’és l’Amadeu Vilà. Allà ens vàrem trobar amb un artesà, coneixedor de l’ofici, dedicat a copiar obres clàssiques i a realitzar petites experiències creatives  molt en l’aire dels “piscineros” , apel·latiu despectiu dedicat a aquells que es dediquen especialment al mosaic decoratiu de piscines i semblants.

Era llavors un home preocupat més pel comercial que no pas per el creatiu. Crec que tant l’Amadeu com jo li vàrem saber trametre un parell de consells que vistos ara amb perspectiva podríem dir van ser detonants en la seva carrera. Vaig seguir atentament les seves primers passes i vaig tenir el gust de presentar les seves primeres exposicions , en el reguitzell de bolos per la comarca que va realitzar.

Ara, ja més assentat , Miquel Ortega realitza la que hem de considerar primera exposició important de la seva carrera presentant treball a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i ho fa amb la dignitat de qui ha aprés, encara que amb la disparitat de qui no ha acabat de definir el seu camí.

Miquel Ortega ens demostra la seva capacitat de treball exercida amb magnificència. Essent la seva tasca lenta i feixuga per la pròpia complexitat tècnica, Ortega  no s’està per presentar un extensiu mostroari del seu fer, i fer-ho potser amb massa diversitat tan conceptual com visual. Així es barreja la peça grandiloqüent amb aquella més sintètica i conceptual, la peça en la que aposta per el silenci al costat d’aquell altre fonamentada en la cridòria  i potser hauria estat millor fer una mostra més lligada que no pas aquesta més de basar , però és comprensible en la necessitat absoluta que tenen aquells que comencen  en expressar el més ample registre de les seves possibilitats.

Cal remarcar i molt explícitament la gran millora de Miquel Ortega en cada exposició, però alhora  comença a ser obligatori exigir una depuració contundent en el seu treball i polir errors que el perjudiquen en gran manera.

Cal triar i fer-ho, apostant per la cridòria del color i la peça més barroera , el que seria un error, o apostar per la sensibilitat, la peça petita , la que enamora per el gest i el ritme, aquella que bé podria acompanyar ara mateix el discurs urbanístic de Navarro a la nau Gaudí. És allà en el moviment , en un cert cinetisme, on Ortega llueix en l’ofici i el benefici. Ortega ha d’entendre que la seva veritat l’ha de cercar en la poètica, aquella que serveix per endolcir el pes feixuc dels materials de l’obra, aconseguint lleugeresa davant el pes específic del propi treball.

Una lleugeresa que no està renyida amb les mides i el volum com queda ben clar amb la peca tridimensional que presenta , resolta amb simplicitat i elegància. Dos altres elements que hauria de tenir molt en compte en el seu devenir. Però hi ha un dubte que m’ha quedat ballant en el cap i no és altra que si no és justament la contrària la visió que té l’artista. I ho dic ja que per norma el creador sempre tria per a figura del catàleg aquella peça i línia de la que està més satisfet i ena questa ocasió , justament l’element triat està en la línia que , un, creu hauria de deixar de costat.

Sigui com sigui , crec que hem de considerar com a positiva aquesta mostra , en el sentit de progrés demostrat  i posant l’exigència en una propera en la que potser començarà a ser hora en faci lectura més clara del camí a seguir i oblidi els mostroaris que estan molt bé en el camp comercial, però no tant en l’artístic.

A seguir, i sort, el seu esforç i treball fa que se’n faci mereixedor.

imatges extretes de les xarxes socials