La Nau Gaudí trenca la seva perspectiva expositiva habitual
per presentar de manera joiosament agosarada una lectura arquitectònica d’ella mateixa front dos úniques i espectaculars
peces de Mario Merz i Miquel Navarro, provinents de la col·lecció d’art
contemporani de la Caixa.
Mario Merz era un important artista italià mort el 2003,
relacionat estructuralment amb l’art pòvera, art en el que s’utilitzen
bàsicament materials pobres, generalment no industrials, i moltes vegades
obtinguts al carrer o en llocs destinats a la seva destrucció. Uns material que
es valoren essencialment per els canvis que pateixen en el seu deteriorament,
transformant així les obres d’una manera constant i permanent, donant-les una
vida nova i evolutiva.
Marius Merz destaca al costat de noms com els de Beuys,
Richard Serra o Kounellis, i ho fa mitjançant obres, moltes d’elles en forma d’iglús,
com el que presentat en aquesta ocasió. Un iglú construït amb ferro, pedres i
vidres trencats , al que s’hi arriba per un camí fet per feixos de diaris enllumenats
per una llum de neó que il·lumina la
seqüència de Fibronacci ( seqüència estructurada de manera que cada número correspon
a la suma dels dos anteriors)
Una obra que sembla resumir el pas del temps, des del
primitivisme de l’iglú, símbol alhora de lloc on recollir-se, fins a l’infinit
que ve marcat per la seqüència , mentre que els diaris marquen la història fixada
malgrat el pas del temps i el neó com a símbol de modernitat.
Una filosofia embolcallada per una estètica que malgrat l’agressiu
dels materials emprats dolcifica i convida al recolliment. Una obra espectacular
que agafa potència quasi secular en l’àmbit
de la Nau amb la que conjuga a la perfecció.
L’altre treball presentat és “des del terrat” (1983-86) del
valencià Miquel Navarro , en la que seguint el seu treball habitual de construccions
d’espais imaginaris , fàcilment reconeixibles com a ciutats inventades, en els que amb el joc del
materials, el petits maons per a l’urbanisme dedicat a la gent i les zones industrials amb
altres materials, en aquets cas amb el zinc, exemplifica la dualitat de l’entorn
vivencial de l’home, en un urbanisme expansiu ben definit. Una peça que en aquest cas lliga a la
perfecció amb la Nau Gaudí, construcció
industrial que estava prevista però al
bell mig d’una ciutat obrera , la que somiava la cooperativa en la que es va estructurar.
Dues obres que acompleixen perfectament el desig d’aquesta
exposició, al del diàleg comprensible i útil de peces artístiques distintes ,
establertes en el sentit de l’art i alhora amb desig de reflexió íntima i
personal amb l’home.
Una magnífica exposició que us aconsellem amb tot plaer i
que alhora ens permet gaudir de la nuesa de la Nau en tota la seva amplitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada