FRANCISCO PADILLA. UN TRÓS D’ARTISTA.

Hi ha artistes que precisen de la cridòria , de la cridòria de les seves realitzacions i del seu fer. Sortosament n’hi ha d’altres que tenen en el silenci , pròpi i creatiu, la seva raó de ser. I jo sí us soc sincer , em quedo de totes totes amb aquests, aquells que fan de la sinceritat i humilitat raó del seu tarannà, amb un art pur i sense mistificacions,  capaços de ser fidels a si mateixos, i generosos en mostrar la seva realitat.

Potser per tot això tic una certa debilitat per Francisco Padilla. Curiosament és del meu barri encara que no coincidim mai. Serà per que és un home callat i senzill  com la seva pintura , aquella que s’estableix quasi en una filosofia de post guerra en la que Padilla sembla haver-se instal·lat. En aquella mirada social, aquella que ara sembla oblidada del tot. La de la maleta a ratlles i lligada amb cordill, la del genial còmic de Paracuellos, la de la mirada a la immigració, la de la por enquistada al moll de l’ós, la de sentir-se xarnego ,la de viure a extramurs, la de sentir-se estrany entre els teus.

Padilla manté el seu orgull de classe obrera que ha arribat a l’art i que ell vol aprofitar per denunciar allò que no es diu mai i que sembla haver-se amagat en el progrés general, aquell en que lamentablement priva l’identitari per damunt del social. Padilla ens vol tornar a la Llàntia i a la Cirera dels anys 60. Vol retornar a la seva infantesa sense por ni nostàlgia. I jo que li aplaudeixo. I ho vol fer sense nostàlgia, però alhora sense oblit.

Després del gran èxit que va representar per a ell ser seleccionat per a la Torres García i per el premi de Quesada , - honor i glòria al mestre Zabaleta-, Padilla de nou esdevé nu a l’espai capgròs, mantenint-se fidel a ell , els seus orígens i la seva mirada social, amb una exposició, potser massa curulla d’obres però enormement intensa i mantenint, de totes totes, raons i causes, ben amanides en un progrés tècnic important que l’apropa a qui el vol llegir.

Padilla , i ja és hora de dir-ho, és un dels millors artistes de la ciutat ,encara que a bon segur no el conegui ni un dels que es creuen top ten. Per que art , i que ningú ho oblidi, és comunicar emocions internes i fer-ho de manera tècnicament més que correcte , que , justa la fusta , és el que fa Francisco Padilla, un artista que mereix les majúscules per parlar d’ell.

Amb tots els meus respectes artístics, que son tots, . Moltes felicitats.

I no us perdeu l’expo de cap de les maneres. Seria un gran error,