SANT LLUC 2017.( II ).- VISIÓ GENERAL

Estic duent a terme un buidatge d’hemeroteca en el meu desig d’intentar estructurar una petita història de la plàstica mataronina des de l’any 1975 en que vaig començar la meva tasca crítica. Aquests dies vaig coincidir amb el sant Lluc del 1978. Vaig llegir atentament el meu escrit i lamentablement vaig poder observar que fora de les diferenciacions particulars de noms i detalls, el concepte general de la crítica era perfectament escaient ara mateix i que podria calcar paràgrafs sencers que seguirien essent plenament certs, vius i actuals.

Que després de quaranta edicions la mirada al voltant de la mostra fos la mateixa podria indicar que la mateixa està tan assentada i estructurada, que sols fan falta petites variacions en l’accessori ja que l’eix i el fonament funciona de manera perfecte i a gust de tots . Però ningú s’enganya i sabem que no és així. Queda clar que el que vol dir és que quaranta edicions després encara no em trobat el desllorigador que permeti una col·lectiva en la que qualitat i quantitat, artistes “professionals” i “afeccionats” siguin capaços de compartir un ideari comú i puguin oferir a la ciutat la veritable realitat plàstica de la mateixa.

Certament que l’Associació Sant Lluc s’ha trencat les banyes en l’intent d’aconseguir l’impossible quadratura del cercle, amb dues variants importants i a bon segur que encertades , l’establiment de numerus clausus ( 70 participants) i la participació d’alumnes dels batxillerats artístics. Unes modificacions però que no han fet variar substancialment el conjunt. La limitació en la participació, no ha aixecat la qualitat i els alumnes de batxillerat no han seguit presentant els seus treballs els anys següents i queden per tant com una bombolla que al final es desfà, no generant la continuïtat desitjada.

Llavors el Sant Lluc segueix essent una exposició potent i multitudinària en el que pertoca als visitants , però que va minvant molt de qualitat , com en aquets any , - potser la més fluixa de la dècada-, on sol els apartats escultòrics i de gravat mereixen un aprovat , mentre que la pintura , amb les lògiques i pertinents excepcions que explicitaren en el comentari de la individualització, està per uns nivells que no assoleixen l’aprovat , amb la desagradable sorpresa del fluix nivell d’obres presentades per autors de cert reconeixement en l’àmbit local.

Els artistes locals més reconeguts ja fa anys que han donat l’esquena a la col·lectiva i a la llista cada anys se n’afegeix algun de nou. Les noves generacions no apareixen i el Sant Lluc es nodreix cada vegada més de la massa mèdia, dels afeccionats que cerquen els seus 5 minuts de glòria davant amics i coneguts i que en una gran majoria es mouen en uns nivells baixos de qualitat que fan davallar la mitjana de la col·lectiva al més baix, fet que alhora comporta l’afermament d’aquells creadors de qualitat que entenen que la festa no va per   ells. És a dir el peix que es mossega la cua.

I és clar que davant d’això sols hi ha dues possibilitats. Una, la de seguir igual i anar fent la viu viu fins que la mostra desmereixi tant  que deixi de tenir cap mena d’interès,.(Entre todos la mataron y ella solita se murió). Mort lenta, però mort.

L’altre es fer-ne no garbellada i sí sacsejada total i reinventar-se f recreant un nou sant Lluc.

Just  en aquella crítica de fa quaranta anys parlàvem d’un sant Lluc global. Una festa que ocupés tota la ciutat. Actualment a les grans ciutats , en especial a Madrid, es celebra una inauguració conjunta de totes les galeries que inicien temporada el mateix dia i a la mateixa hora amb un seguit d’actes complementaris. Per què no pensar el mateix per la ciutat. Iniciar temporada amb una Sant Lluc de més curta durada però ocupant l’Ateneu, com ara, i afegint-se la Destil·leria, espai Capgròs, Aparelladors,  la sala del Casal, Lolet Comas . I a ser possible Ca l’Arenas. Tot en una organització col·lectiva i amb separació tècnica / estilística / de qualitat o la que fos, decidida de comú acord.

Una mostra en la que més o menys es poguessin sentir-se còmodes els artistes consagrats i que alhora  tingués el senti de festa dels creadors més afeccionats.

Allò que pensàvem fa quaranta anys potser ara podria ser realitat ja que si no  el sant Lluc seguirà essent una exposició que no correspon a la realitat de l’art a la ciutat que no em d’oblidar , i va per els puristes , que aquets era justament i no altre ,el desig dels seus fundadors. Un Sant Lluc de tot i per tots.

Aquest hauria de ser el desig  ja que si no , el sant Lluc actual està en el camí de la desaparició per manca de qualitat.

Si l’associació va ser valenta per llençar-se a una piscina difícil com una Biennal, bon repte seria aquesta remodelació d’una mostra amb tanta alta estima en la vida cultural de Mataró. I si hi pensem?.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa de l'asssociació organitzadora