dissabte, de novembre 15, 2014

NOSTÀLGIES . RAFAEL ROMERO






¿De qué se nutre la nostalgia?
Uno evoca dulzuras
cielos atormentados
tormentas celestiales
escándalos sin ruido
paciencias estiradas
árboles en el viento
oprobios prescindibles
bellezas del mercado
cánticos y alborotos
lloviznas como pena
escopetas de sueño
perdones bien ganados
pero con esos mínimos
no se arma la nostalgia
son meros simulacros
la válida la única

nostalgia es de tu piel.

Mario Benedetti









Quan un baixa les escales que porten a la sala d’exposicions del col·legi d’aparelladors de Mataró l’atracció de la catifa vermella amb el logo de l’entitat és un iman irresistible i a ella hi va dirigida indefectiblement la mirada. Front d’ella moltes expos hi tenen la batalla perduda avant-match i sols la potència de les seves obres en farà sortir-ne guanyador.

En aquest mes en canvi, la catifa resta esmorteïda , guanyada per K.O.tècnic , per la llum i el color que irradia la sorprenent exposició que sota el títol de “Nostàlgies” presenta el Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona , espai en la que n’exercita la docència, Rafael Romero (Badalona 1967).



De bones a primeres es difícil , per a no dir impossible, encasellar el treball presentat en qualsevol de les etiquetes a que tan proclius som els crítics per a tal de situar a l’espectador davant l’obra . El treball de Romero, encara que hi puguem trobar elements referencials de diversa mena, esdevé un idioma plàstic tan personal i inconfusible que quasi de per se hauríem de parlar com un isme unipersonal.



I diem això ja que Romero estructura les seves obres en un llenguatge peculiar que en primer lloc no cal confondre amb un naïf post-modern ja que el seu no és una forma innata de creació i si volgudament estructurada en la que una iconografia potent i repetida, amb un ample registre varietal, li serveix per reflexionar al voltant d’un element clau per a l’artista i per a tots , com ho és el retorn a les marques del passat com elements per a sobreviure en la lluita diària i per superar l’angoixa davant d’un esdevenir sempre insegur.




Diu Romero que amb aquestes “Nostàlgies” torna a l’Ítaca dels orígens, a la idealització de l’absent, a l’enigmàtica distància que separa l’ahir amb l’avui, i jo penso que va més enllà. La seva obra esdevé una defensa aferrissada de l’ahir com a clau de futur. Del passat com element vectorial de present i com element foragitador de les pors que sempre , i a tots , ens ofereix el futur.

La seva obra , establerta en el fonament d’una tècnica absolutament afermada i sense cap mena de fissures , estableix mitjançant l’ús de la pintura plana , curulla de color fins a límits insospitats  però mantenint de manera excepcional un equilibri cromàtic que embelleix el conjunt. En ella i en un perpetu joc iconogràfic en el que la reiteració dels elements personals ( vaixells, ocells, peixos ... ) dona potència i raó, Romero escriu les seves emocions i sensibilitats, en un constructivisme estructural, en l’aire de Torres García, en el que va dipositant les peces del seu escac imaginari , en el subtil jeroglífic visual en que converteix cada peça.



Unes peces seductores en la distància, que guanyen en la proximitat creant una certa abducció i que converteixen a l’espectador en una nova icona , en aquets cas hologràfica , per mirar des de dintre el submón sensible i espiritual que vol presentar l’autor. Un món que va molt més enllà del juganer , divertit i esperançador que sembla pregonar les seves imatges.


“Nostàlgies” és una gran exposició. Ho és de per se en l’aparença , sens dubte  brillant , juganera , cromàtica , equilibrada , sense un però. Ho és en la iconografia emprada i en la intencionalitat induïda a la mateixa ( els peixos corbata em tenen del tot subjugat). Però ho és encara més per el que no mostra, per allò que s’intueix darrera les bambolines. Ho és per aquesta praxis terapèutica de la que parla. Ho és essencialment per aquest desig , que tots hem tingut i/o encara tenim , de tornar a un món més dolç i menys aspre que el que ens ofereix la vida cada dia quan obrim els ulls.

Una nostàlgia compartida en aquest esclat de formes i colors que és aquesta magnífica exposició que Rafael Romero ens ofereix en la sala del Col·legi d’aparelladors i que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.

Felicitats.

Rafael Romero explica en el seu blog les raons d'aquesta exposició. Podeu clickar aquí si és del vostre interès. 

Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre amb l'exposat.



2 comentaris:

Manuel CasaBrancaSantos ha dit...

Muito bom texto. Parabéns. Abraço para o amigo Rafael Romero

Manuel CasaBrancaSantos ha dit...

Muito bom texto. Parabéns. Abraço para o amigo Rafael Romero