TEMPUS FUGIT JA FA 10 ANYS. I SI HO REPETIM?

 

Avui fa justament 10 anys que s’inaugurava l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí. Una exposició que donava veu d’alçària a 24 artistes de Mataró i que es convertí en una exposició apreciada i estimada per el conjunt dels ciutadans que van descobrir a través d’ella ,no sols l’excel·lent fer artístic dels artistes de la ciutat, incloent-hi alguns noms que desconeixien , si no que alhora van descobrir la Nau Gaudí que malgrat els anys d’activitat , no havia rebut l’allau de visitants que va rebre amb aquesta mostra.

Albert Alís, Per Màrtir Brasó, Mariano Cabellos,Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés, Perecoll, Jordi Prat Pons, Tomás Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert van ser els protagonistes d’aquella gran festa de l’art. Agraïment permanent als artistes protagonistes que van donar llum a la veritat d’un art mataroní, quasi sempre massa amagat.

Repassant els escrits del catàleg, en el de Joaquim Fernàndez, regidor de Cultura, deia : ”Convindria que aquesta primera exposició en clau mataronina, no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions  que es fan sobre la Col·lecció Bassat es podrien complementar, anualment o bianualment, amb una exposició d’art local de tal manera que la potència dels artistes mataronins arribés, no només als nostres conciutadans, sinó també a tots els visitants que recalen  a la capital del Maresme per visitar la Nau Gaudí ".

Avui  ressona de nou la proposta i crec que  seria una magnífica pensada. S’ho apunta l’Ajuntament?, per si té dubtes que pensi que els artistes mataronins estan disposats i preparats per a una nova trobada i que de nou seria un èxit absolut. Que hi dieu?.

TEMPUS FUGIT, JA EN FA VUIT ANYS.

 

El proper divendres 24 de març, farà ja vuit anys que s’inaugurà a la Nau Gaudí, "Tempus Fugit", que va ser la primera exposició fora de les de la Col·lecció Bassat que es realitzà en aquell màgic i mític indret. Una inauguració que segueix essent el rècord d’assistents en el que pertoca a visitants i que va ser la gran revolució expsotiva i artística de la ciutat.

En el post d'aquest Transport Públic , vaig escriure això:

Gràcies, gràcies i mil gràcies a tots aquells que vareu fer del passat dimarts  un dia important en la petita història de l'art local.

Gràcies als 26 artistes que heu gestat la festa ( 24 exposant les vostres obres, més Pere Fradera en el disseny de la mostra i Manuel Contreras que tindrà cura de la fotografia del catàleg). Vosaltres en sou els únics i veritables protagonistes i us heu lluït amb unes obres d'extrema qualitat, que demostrant la vostra vàlua heu lograt emocionar amb tota intensitat , als visitants.

I gràcies , moltes gràcies a les 426 persones que en una tarda plujosa han pensat que valia la pena acostar-se a la Nau Gaudí a veure i fruir de l'art de 24 plàstics convilatans 

I fer-ho llegint passat i present i quasi esbrinant futur. Gràcies a tots per haver pensat que l'Art dels nostres artistes era important i que mostrar-lo com s'ha fet encara més. 

Gràcies, milions de gràcies.

Avui, vuit anys més tard, seguim igual, o  millor dit, molt pitjor.

TEMPUS FUGIT . 6 ANYS.

 

Avui fa justament 6 anys que en arribar quarts de vuit del vespre la Nau Gaudí es va omplir a petar , tot i que no hi havia inauguració oficial degut al dol per la tragèdia de l’avió de Germanwings que afectà a ciutadans mataronins, per a l’obertura de Tempus Fugit, una mostra que com molts recordaran i que va reunir a 24 artistes mataronins ( Alís, Brasó, Cabellos, Capitani, Codina, Codina-Esteve, Cusachs,Duran, Garolera, Guirao, Jordà, Lleonart, Manent, Nefer, Parés, Prat Pons, Perecoll, Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Suari, Vilamanya i Vilert) que presentaven obra actual contraposant la seva lectura a treballs realitzats al menys vint-i cinc anys abans. Una exposició que vaig tenir l’honor i el plaer de comissariar , en el concepte i en la realitat plàstica ,i que crec és cabdal per entendre els camins de l’art i dels artistes mataronins  de l’últim terç del segle XX i començaments del XXI.

Avui ,quan ja han passat sis anys crec que es pot analitzar amb una certa perspectiva la importància de la mateixa, els seus pros i contres i com no la transcendència que ha tingut , si és que n’ha tingut alguna.

En primer lloc crec que evidentment  va ser una col·lectiva històrica. A Mataró en els darrers 50 anys sols hi ha hagut tres exposicions que es puguin considerar així , per el que van ser, van significar i per la documentació de coneixement global que van generar.

La primera va ser “Mataró- Dürnau “  (1988). Una mostra més ample en el temps i més esquifida en els participants , en la que van estar presents autors de diferents èpoques ja que anava de Puig I Cadafalch a Torres García fins a Vilert, i Domènec . Una selecció feta sota diversos condicionants que va provocà algunes presències i algunes absències difícilment justificables.

La segona és aquest Tempus Fugit que crec jo va donar clara imatge de la realitat dels vint-i cinc anys posteriors. I finalment la tercera la d’Artistes de Mataró a Nova York ( 2019 ), reduïda als autors de la Col·lecció Bassat marcant ja més una mirada de futur que no de passat.

Tres exposicions amb uns valuosos catàlegs que amb el pas del temps afavorirant l’estudi històric de l’art d’aquets entre segles i que no vull estar de remarcar,  per el d’orgull professional que per a mi representa, porten la meva signatura en els escrits analítics dels mateixos.

Altre element molt a valorar que va ser la gran exposició que va integrar la Nau Gaudí a la ciutat. Malgrat que aquesta ja portava més de quatre anys activa, eren molts els mataronins que no s’hi havien acostat , per desconeixement , mandra  o , per que no dir-ho, per allunyament del concepte artístic cultural que s’hi practicava, en el que els artistes locals n’eren absents.

Tempus Fugit va comportar una presència massiva dels mataronins. Ja va quedar ben clar amb la gentada que omplí l’espai en el dia inaugural, i seguí amb la constant afluència durant tots els dies en que va romandre oberta, que fa que en proporció segueixi essent l’exposició més visitada de tots les efectuades a la Nau i fins hi tot cal remarcar la massiva participació en els visites guiades que un mateix va tenir el plaer de realitzar.

Altre punt enormement positiu va ser el de visualitzar el valor global de la plàstica mataronina, per un llavors i avui mateix , absent de l’activitat normal expositiva de la Cultura Oficial de la ciutat, i fins i tot descobrir artistes mataronins de qui bona part no en tenia cap coneixement. Un valor global que cal extrapolar a l’individual, ja que el nivell de l’exposat denotava una qualitat que marcava unes possibilitats d’èxit  dels seus protagonistes per depassar el nivell en que estaven en aquell moment.

Un valor que va fer que Lluís Bassat hi fixés la mirada i que a partir de l’exposició un bon grup d’artistes mataronins van entrar en la col·lecció el que els hi ha donat una visualització important al poder ser exposats en les diverses col·lectives organitzades per arreu del país i fora d’ell, al costat dels més importants artistes i observar com les seves obres no desmereixen en res el nivell col·lectiu.

I com no que Tempus Fugit fos així el germen de l’exposició a Nova York del 2019 en la que set artistes mataronins van exposar els seus treballs al bell mig de Manhattan en el sempre concorregut Instituto Cervantes.

En l’altre apartat de la balança cal destacar l’escassa transcendència exterior de la mateixa. Com que va ser una exposició gestada des d’Alcaldia i en contra del parer de Cultura, aquesta no va fer ni un pas per publicitar-la, gestar una itinerància que hom considerava com imprescindible, quan no es va dedicar a boicotejar-la de la manera més barroera, com per ex. fer-la desaparèixer de la agenda d’activitats on-line de Cultura Mataró, o no donar-li cap paper de preponderància en l’agenda impresa.

Però el pitjor de tot és que malgrat les promeses fetes de manera verbal i diverses vegades , amb testimonis i sense, i que consten per escrit en el catàleg de l’exposició, no s’ha repetit una mostra d’artistes locals a la nau, amb diferents protagonistes i sota idearis diversos, que estava previst tindria caràcter bianual. Un incompliment repetidament denunciat per mi  i que va acabar amb el meu cessament com a membre del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per  deslleialtat institucional ( té pebrots la cosa, quan un era el responsable de la seva activitat més exitosa. Deslleial?).

Per això ara sis anys més enllà em queda el gust dolç de l’èxit professional personal, la rellevància que es va donar a l’art i als artistes locals, i la reacció dels mataronins àvida de plàstica propera i de qualitat. I com no el gust amarg del fracàs de la nul·la transcendència de futur que va tenir, no essent la primera, si no la única,  d’un cicle que hauria de donar rellevància a l’art i els artistes locals .

Però ara , passats sis anys vull donar encara més les gràcies als artistes participants, a la Núria Poch que tant va fer per a l’exposició i per a conèixer als artistes de Mataró, a Joan Mora , alcalde per un llavors, que va ser insistent en el projecte fins dur-lo a terme i a tots aquells que d’una manera o altre van fer possible que Tempus Fugit fos un èxit històric que es recordarà durant dècades.

Però també vull manifestar que no he oblidat ni perdonat a aquells que van posar tots els pals possible a les rodes per que l’experiència fos un fracàs i especialment vull centrar-me  en  la persona que ha faltat a  totes les paraules donades i que ha falsejat intencionadament la història. Per a ell , Quim Fernández , és obvi que no puc dir-li senyor, el meu menyspreu més absolut i etern.

 Certament el temps segueix fugint i se’ns escapoleix de les mans, però sortosament els records segueixen ben vius i actius. I per els que en vam se protagonistes d’una o altre manera, estic segur que seran un records que perduraran per sempre en les nostres vides.

TEMPUS FUGIT

Aquest divendres es van acomplir dos anys de la inauguració de l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí.

Com que l’èxit de la mateixa va permetre a tothom situar-la en l’entorn de l’art local, no crec que faci falta ara fer resum i panegíric del que va significar per l’art local, per els seus artistes i per la realitat plàstica de la ciutat.

Ara però, i dos anys després , un lamenta profundament la traïdoria absoluta en la que es va moure en aquells moments i ho ha seguit fent en aquests dos anys, el departament municipal de Cultura, intentant minimitzar l’èxit de l’exposició i lluitant a sang per que la mateixa no tingués la continuïtat que havia promès l’alcalde Mora i defensava per l’escrit en el mateix catàleg, el propi regidor de cultura.

 Mentre hi ha diners sense límits ni control per el M|A|C  de molt escassa resposta ciutadana, la resposta permanent davant qualsevol avant projecte , que en aquets cas ampliava la seva zona d’influença a la comarcal, ha estat , no hi ha ni hi haurà mai un euro.

Per això, un que va depositar i gastar totes les seves forces i més en aquell projecte , i estava disposat a repetir desgast en la seva continuació, ara a dos anys vista pensi que en els seus més de quaranta anys de carrera en el camp artístic, tant  sols hi ha dos fets dels que un es penedeixi absolutament d’haver-hi pres part. Un és l’antològica de Pepe Novellas , el més lamentable homenatge que s’hagi pogut fer a un artista de nivell. I l’altre aquest Tempus Fugit, un projecte de futur i transcendència en el camp de la plàstica local i comarcal , dinamitat per la incompetència i sectarisme del conjunt d’impresentables que manen i  remenen de manera dictatorial en el vell casalot de Beneficència.

Emocionat en el record i entristit del tot en la realitat d’ara mateix, penso que malgrat els esforços d’aquest grapat d’indesitjables, Tempus Fugit ha quedat en la història com un projecte qualitatiu, solvent i seriós al que volgudament , uns han volgut tallar les ales.

TEMPUS FUGIT. MILIONS DE GRÀCIES

Diumenge passat va acabar Tempus Fugit. Ho va fer amb la satisfacció compartida de tots aquells que d’una o altre manera hem intervingut en el projecte.

Feia poc mes de dos mesos que obria les seves portes amb quatre objectius en l’horitzó: Reflexionar sobre el pas del temps i la seva influença en e treball de l’artista; fer una mirada històrica a la realitat plàstica del Mataró vint-i-cinc anys enrere; demostrar la potència i la qualitat de la plàstica actual  ala ciutat i finalment establir uns lligams entre la nau Gaudí i la ciutat que per raons diverses no s’havien establert.

Ara , en el moment del balanç, hem de dir joiosament que els objectius han estat assolits i amb solvència , alhora que la mostra ha aconseguit un reconeixement generalitzat de públic, afeccionats a l’art i experts , que reconeixent la seva singularitat han gaudit i aplaudit l’exposició, alhora que n’han estat els més grans valedors.

Però aquest èxit ha estat possible gràcies a tots. En el dia de presentació del catàleg vaig fer poder fer-ho explícit amb les meves paraules, però crec que cal deixar-ho per escrit per que consti en aquesta veritable història que es va estructurant en la xarxa.

MOLTES GRÀCIES als 26 ARTISTES PARTICIPANTS. I dic bé quan dic 26 ja que als vint-i-quatre artistes participants he d’afegir a Pere Fradera , autor del disseny de l’exposició i catàleg i a Manuel Contreras autor de les fotografies de la monografia.  Cap d’ells va tardar més de tres segons per apuntar-se al projecte i en tots ells he trobat la màxima col·laboració per dur a terme aquesta magnífica realitat que ha estat Tempus Fugit. Una exposició que és seva, i que d’ells ha de ser l’èxit. Amb ells tinc un deute d’eterna gratitud que espero algun dia poder pagar.

Gràcies a NÚRIA POCH, directora del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Sens ella difícilment hauria pogut visionar-se aquest projecte. Han estat tres mesos treballant dia a dia, colze amb colze, i mai podré agrair no tan sols el molt que m’ha ensenyat ans també aquesta alegria en participar en un projecte que ha sentit com a propi i ha treballat com a tal. La seva saviesa, el seu saber estar, el seu tracte ha estat per a mi un premi afegit en aquesta dura tasca, Gràcies Núria.

Gràcies a MATEU ROS que des del Capgròs va creure en el projecte i em va permetre un tastet en el 30 aniversari. Gràcies a JOAN MORA , alcalde de Mataró, que va veure aquella exposició, va entendre el projecte i va dir que faria el possible per que fos una realitat. Gràcies a QUIM FERNÁNDEZ, regidor de Cultura , amb qui malgrat mantenir una absoluta discrepància en el que pertoca al tractament que Cultura fa a l’art , va creure que aquells projecte realitzat per qui no era amic,podia ser positiu per a Mataró.

Gràcies a l’ORIOL, en LLUÍS i la MARTA que des de la seva taula de recepció de la Nau Gaudí han estat els grans valedors d’aquell Tempus Fugit amb qui han compartit temps i vida en aquests darrers mesos.

I gràcies, milers de gràcies, a tots aquells visitants que han esdevingut els grans promotors de l’exposició. Gràcies als que han acudit a les visites guiades i actes complementaries. Gràcies a .... 

Gràcies a tots aquells que em permeten sentir-me feliç d’haver encapçalat un projecte que malgrat eles esforços d’alguns ( que també hi ha estat presents) ha esdevingut una veritable mostra històrica per a la ciutat.

Per a uns i per a altres, Gràcies de tot cor per aquesta cirereta tan magnífica que m’he permet col·locar dominant el meu adéu.

Repeteixo, Gràcies a tots , i espero poder-vos algun dia recompensar d’aquest deute que mantinc amb l’art i els artistes de la ciutat.

Gràcies

Inauguració TEMPUS FUGIT

Ara sí que ja teniu la invitació oficial, per tant us esperem a tots el proper dimarts a la Nau Gaudí.

 Ens plaurà molt poder-nos trobar per gaudir del bon art d'aquests 24 artistes mataronins que han acceptat participar en el projecte: (Albert Alís, Pere Màrtir Brasó, Mariano Cabellos, Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Maria Codina, Rosa Codina-Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés “Parés de Mataró”, Jordi Prats Pons, Perecoll, Tomàs Safont -Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert.).

Tots junts farem evident la potència de la plàstica mataronina.

Feu-nos confiança.

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .