HOMENATGE A JOAN PARÉS. GRÀCIES A TOTHOM

 

Han passat ja quaranta vuit hores, temps suficient pe haver paït les emocions i sensacions que ens ha provocat el més que just reconeixement i homenatge , realitzat a Joan Parés, Parés de Mataró, el passat dijous a l’ Ateneu Iluro.

Just a l’hora de començar l’acte, ja s’havia superat l’aforament de la sala, el que va provocar que moltes, però que moltes persones, es quedaren sense poder entrar en el  petit acte en el  que  la gent de l’art vàrem voler fer un senzill homenatge a Joan Parés, artista mataroní, amic dels artistes i enemic de la fullaraca que massa vegada els envolta.

Una vegada realitzat, un, per que aquí parlo tan sols per mi mereix, està content i alegre de que una home de Mataró, i artista de la ciutat de cap a peus, hagi rebut el reconeixement públic al seu treball. Un reconeixement de la gent que ha estat al seu costat i que ara , prop de complir els 86, i retirat del tot de la vida pública, l’hi ha volgut fer saber que l’estima, així com ha estimat sempre les seves obres i el seu treball.

Un reconeixement alhora dels artistes que li han volgut donar el recolzament que mereix , sens cap mena de dubte, el seu fer. Un reconeixement general personalitzat en la veu, i l’expressió d’aquells que hem pogut gaudir del seu art i del  seu missatge. Un reconeixement ampliat en la veu de tanta gent que se li va acostar per donar-li l’abraçada que sens dubte mereixia.  A tots ells, el neu agraïment mes absolutament sincer.

Però tot acte públic té ben clarament marcat una cara i una creu. I a l’aplaudiment generalitzat ha d’haver-hi , com a contrast ,  la crítica a qui es va oblidar de la importància de l’artista, més que de l’acte. L’oblit de l’alcalde Bote, que va preferir anar a una festa del casal d’avis que no pas honorar amb la seva presència, l’homenatge a l’únic pintor que porta el nom de la ciutat, ha deixat marca en l’esperit de molts. Malgrat ser votant del PSC , no l’he votat mai com a alcalde de la ciutat, i m’he abstés sempre que el seu nom ha encapçalat la llista. Serà qüestió d’anar un pas més enllà. 

També vàrem trobar a mancar càrrecs importants d’entitats que sempre va defensar, com la Sant Lluc o de Santa Maria. Ells en sabran les causes però també han de saber que amb aquest intent d’avergonyiment públic, els que queden avergonyits son ells i no pas l’homenatjat.

Sigui com sigui, dijous va ser un dia important per l’art de la ciutat, ja que va ser el poble qui va retre homenatge a un artista, obviant les institucions que acostumen a donar l’esquena. Amb aquest reconeixement es va fer justícia amb un dels artistes mataronins més preuats , en Joan Parés, de Mataró, com no.

Gràcies a tots per la seva presència i a ell per el seu treball.

ACTE DE RECONEIXEMENT A PARÉS DE MATARÓ

 

El proper dijous, 19 de juny, l’Ateneu Centre Cultural  en el seu espai Escena i Pensament acollirà un acte de reconeixement al treball dut a terme en el decurs de la seva vida, a Joan Parés i Gomis , gran artista mataroní que des de fa ja forces dècades signa les seves obres com “Parés de Mataró”.

Fa ja molts anys que s’ha intentat dur a terme una exposició antològica del seu treball, però l’artista sempre s’hi ha negat per raons personals. Ara però, la seva avançada edat (85 anys) i el seu estat de salut,  ha mogut a un grup d’amics  a generar aquest homenatge per que pugui sentir la força de l’estimació de l’art, dels artistes i de la ciutat mateixa, al seu fer, realitzat durant tota la seva vida.

Per això aquest dijous, a les 18.30 hores i a l’espai Escena i Pensament de la  Fundació Iluro, un grup d’amics amb el suport dels Amics de la ciutat de Mataró ,realitzarem un acte de reconeixement a la seva tasca artística i cultural en el que sota la presentació de la periodista Laura Cera hi intervindran l’amic Francesc Masriera, el pintor Mariano Cabellos  i jo mateix, que intentarem confegir a trets les característiques personals i artístiques que han fet d’ell l’artista més estimat de la ciutat. L’acte comptarà a més a més amb el pianista Carlos Lozano que amanirà musicalment el mateix.

Un acte de justícia artística i ciutadana al que hi hauria d’assistir la totalitat de l’art local per agrair a l’artista no sols la seva tasca artística, ans també la seva passió per l’art i la ciutat, i el seu respecte permanent envers tots aquells que el practiquen.

Nascut a Mataró l’any 1939 va realitzar estudis a Arts i oficis (1948-1950 ) per continuar amb Marcos Zaragoza (1950-1953) i posteriorment amb Jordi Arenas (1953-1963), Per altre costat va estudiar com a Pèrit de teixits de Punt a l’escola de Canet, i es va graduar en Arts Aplicades i Oficis Artístics  a Barcelona, pertanyent molts anys al Col·legi de Decoradors de Catalunya.

Encara que havia començat de ben jove els seus estudis, no realitzà la seva primera presència pública fins l’any 1962, participant a la col·lectiva “Art al carrer” que es realitzà a la Riera mataronina. La seva primera exposició individual no fou fins l’any 1971 amb l’espectacular mostra  “Homenatge a la Plaça Gran” que ocupà amb 70 pintures el Museu Municipal. A partir d’aquell moment començà un ritme expositiu de al menys una exposició a l’any amb presència a diferents poblacions catalanes , entre elles Barcelona, on exposà a la sala Bargalló. D’entre les seves exposicions varen destacar  les de la Biblioteca Popular (any 1972), Sala Fuset (979) i Galeria Tertre (1981). A partir d’aquell moment les seves exposicions van ser cada vegada més escadusseres ja que els encàrrecs el dominaven i no trobava temps per estructurar l’ideari precís per a una nova exposició. D’aquí que el seu currículum expositiu sigui ben escàs.

Parés va arribar a l’art de la mà d’una habilitat convertida en afició. L’ensenyament general i els seus estudis professionals  el decanten clarament cap uns indrets en els que el dibuix i l’entorn decoratiu en son els amos i senyors. No és doncs d’estranyar que les primeres obres de l’artista es moguin per camins tan efectistes com ho puguin ser els de la Plaça gran o els llaminers paisatges italians. I el cert és que no quedaven gens malament aquelles visions primerenques i menys si tenim en compte el que s’estilava per aquells temps en els que la repetició quasi permanent dels mateixos esquemes  varen convertir a moltes obres i artistes, en un refugi d’habilitats tècniques en els que ben poc d’art veritable hi havia.

Però sortosament el tarannà viatger i d’aprenentatge perpetu del que  ha gaudit sempre l’artista, li va fer entendre que aquell no era el seu camí i capgirà el seu desenvolupament cap una línia molt més pròpia, personal i intimista , en la que sempre s’hi ha trobat molt a gust , ans també en la que ha pogut desenvolupar a la perfecció les seves habilitats tècniques.

Parés de Mataró es converteix així en “el poeta del quotidià”, com el vaig definir en una crítica i ell va convertir en el segell de marca del seu fer. Així, els elements habituals, els racons més insospitats, els estris d’ús més diari, recobren noves perspectives i personalitat en les mans de l’artista.

És en aquest treball en el que la comunicació entre l’artista i la seva pròpia obra s’aconsegueix de manera més adient, fet del que en surt beneficiat l’espectador  que poc ha de posar de part seva per completar el cercle perfecte.

Per aconseguir el seu fi , l’artista es mou amb habilitat  amb l’inestimable ajut del dibuix del que sempre n’ha estat un fervent defensor. Els seus pastells, acrílics , olis, esgrafiats o pintures a l’ou han estat solventades sempre amb una certa facilitat  per aquell que  ha tingut sempre en el domini de l’ofici, - tan poc respectat ara -, una de les seves millors qualitats.

Joan Parés ha estat un pintor d’altíssima qualitat i ben necessari en el seu temps i jo diria que ho seria avui mateix. Sempre hi ha hagut persones que sobre totes les coses han estimat les petites coses de cada dia, elevant-les des de la seva humilitat i donant-les  el to que creiem mereixen.  Parés n’ha estat un d’aquests i en un temps en el que la deshumanització  ens fa més estanys amb nosaltres mateixos, bo és recuperar aquest entorn, que ha estat sempre el de Parés de Mataró, el poeta del quotidià.

D’aquí el nostre agraïment.

HISTÒRIA I HISTÒRIES DEL SANT LLUC

L’exposició col·lectiva de Sant Lluc està tan arrelada  a la ciutat que molta gent és creu que ha existit de sempre i més quan cada any es recorda que la mostra col·lectiva s’inicià el 1946. Però el cert és que no és així.

Començada per els germans Arenas, Zaragoza i altres en el desig de reunir els artistes que es podien considerar com “professionals” de la ciutat ( el sant Lluc no va néixer amb voluntat popular i sí professional i per tant elitista) la mostra es celebrà amb intermitències varies fins que Cusachs i Boix la reiniciaren a finals dels seixanta.

La mostra es revitalitzà i en anys posteriors va ser organitzada amb col·laboracions varies per el grup d’artistes a qui es va acabar anomenant “Santlluqueros” conformat per el mateix Antoni Boix, l’Eduard López, en Salvador Pujol i en Parés de Mataró. Organització que varen donar per acabada el 1983. Marcel Roca n’agafà el relleu l’any següent però sense continuïtat per el que l’any 1985 no es va celebrar la col·lectiva.

Va ser Jordi Puiggalí qui l’any 1986 va recuperar la torxa que uns quants anys després va traspassar a l’Associació Sant Lluc que és la que fins el moment s’encarrega de la mateixa.

Però aquesta història podia haver sigut ben diferent si en l’any 1983 en acabar la trajectòria els santlluqueros no hagués succeït un lamentable fet que ara ha posat de nou en primer pla en Parés de Mataró tot lliurant el passat dimecres la documentació de la col·lectiva que guardava amorosament en el seu taller, a l'Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, actual organitzadora de la mostra.

Tenint clar que aquella anava a ser la seva darrera organització, els Santlluqueros varen creure que era l’hora de que havent-se recuperat les institucions democràtiques a la ciutat i essent la sant Lluc una col·lectiva que aplegava a quasi tot el gruix d’artistes , fos quina fos la seva estilística, corresponia al poder cultural de la ciutat l’organització i continuïtat de la mateixa.

En aquest sentit i amb el fitxer amb les dades personals dels artistes participants en els darrers anys , es van dirigir al dos poders culturals de la ciutat com eren Manuel Cuyàs, per un llavors Director del recent creat Patronat Municipal de Cultura  i a Carles Marfà director del Museu de Mataró que per un llavors era des de feia pocs mesos Museu Comarcal del Maresme. La resposta per part dels dos va ser taxativament negativa.

Manuel Cuyàs va fugir d’estudi escudant-se en el fet de que en aquell moment no es disposava de cap espai expositiu municipal capaç  d’aplegar la col·lectiva ja que el museu havia passat a dependre de la Generalitat i va llençar la pilota a la teulada del Museu, lligat històricament en el seu començament i final amb la col·lectiva.

La resposta de Carles Marfà a la proposta va ser pitjor i l’hem de considerar com del tot insultant, demostrant ja en aquells inicis de la seva direcció la seva postura d’odi visceral envers  les arts plàstiques.

El cert és que la història havia començat ja malament dons el Museu es va queixar amb força inusitada per el fet de que en el cartell de l’exposició no hi figurava que un element del mateix ( crec recordar que es tractava del cavallet) era una col·laboració del Museu, queixa que va provocar una riota generalitzada del món artístic.

Davant de la proposta de lliurament, Marfà va ser taxatiu. El Museu no organitzaria mai la sant Lluc i si volien deixar-li la documentació que cap problema , que ja trobaria algun racó d’una lleixa per deixar-lo abandonat i ple de pols. Òbviament que els organitzadors es van endur la documentació a casa.

Ara , trenta un anys més tard , Joan Parés de Mataró , amb el testimoni i signatura de Perecoll com artista participant i d’un servidor com signant d’un dels articles de presentació, ha lliurat el petit tresor documental a l’Associació Sant Lluc per a que en faci guarda i custodia , com element històric que és.

Un lliurament emocionant per els que varem viure aquells moments , per el de record del passat i per el que penyora de futur que significa.

Amb aquest acte, una part de la nostra història que alguns sabien però que era desconeguda per les noves generacions ara s’ha fet avinent. Una història que evidencia que el desamor entre el poder de la ciutat i l’art ve de lluny. I que evidencia també el fer d’algun personatge a qui costarà oblidar per el mal que ha fet a l’art i a la cultura de la ciutat.

Una història però que crec cal definir com una història d’amor. La de Joan Parés envers l’art i envers la seva ciutat.

I que voleu que us digui. A un li agraden aquesta mena d'històries d'amor.

(Fotografies tretes del blog de l'Ass. Sant Lluc)

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

ESPAI D'ART. PARÉS de MATARÓ

Aquí teniu el darrer Espai d'Art , el que s'acaba d'emetre aquest capvespre a m1tv . Un espai que ha gaudit del plaer i de l'honor de tenir com a protagonista convidat a n'en Joan Parés, en Parés de Mataró, un dels artistes més especials i estimats de la nostra ciutat.

No és en Joan un habitual conreador dels mitjans informatius , d'aquí que aquesta xerrada amb ella agafa volada especial. Per un costat per la singularitat de la mateixa , i per l'altre , com no, per la importància de les seves paraules i reflexions.

Un espai que us recomano intensament i amb tot plaer.

JOAN PARÉS I GOMIS / PARÉS DE MATARÓ

Avui en Joan Parés , en Parés de Mataró, compleix 74 anys. Això vol dir que justament d'aquí un any , el 14 de setembre de 2014 , complirà 75 anys.

En Joan Parés és un personatge cabal i cabdal en l'art de Mataró. Tots l'estimem i apreciem la seva bonhomia i especialment en el seu art. Crec que és de justícia que una ciutat com Mataró , que ell ha volgut portar al damunt en la seva signatura , li retri l'homenatge que es mereix en forma d'una antològica que ocupi les sales principals de la ciutat.

Tots sabem que en Joan dirà que no, que no té temps, que no té obra, que deixeu-vos de punyetes, però crec que s'hauria de fer. Ens queda just un any per endavant per aconseguir-ho. Algú s'apunta per començar a posar fil a l'agulla ?.

Per cert , felicitats Joan per aquests 74 anys tan artísticament viscuts.

HISTÒRIA LOCAL

Estic molt d’acord quan diuen que podríem conèixer tota la historia del món i de les seves civilitzacions tan sols fen seguici de la historia de l’art. Aquesta afirmació té un sentit global i alhora ben proper.  Aquesta és una reflexió que m’ha aparegut en veure la imatge fotogràfica que m’ha fet arribar en Francesc Xavier Lleonart I Cruz , tot concedint-me permís per fer-la pública i que encapçala aquest post.

És una imatge de 1992 ( encara no fa vint anys ) en la que s’observa a Joan Parés de Mataró pintant al natural l’encàrrec de plasmar aquest racó de Mataró , prop de Can Boada  , on ara es troba la Via Europa, amb especial interès en la masia , - òbviament avui desapareguda , de la que la família de Lleonart n’eren masovers.

Una imatge magnífica en la que al costat de tot l’àmbit pagès ,- qui ho diria avui en dia -, se’ns mostra a Joan Parés en la seva salsa. Amb davantal, salacoff, bata de pintar , i com no , amb un magnífic cavallet de camp i una “sombrilla” esplendorosa.

Una magnífica , emotiva i històrica fotografia que cal guardar en el calaix dels bons records.

LLUM

Les galeries catalanes  agrupades ni més ni menys que en quatre associacions (d’això se’n diu anar ben avinguts) ja fa un parell de temporades que decidiren fer una inauguració conjunta de la temporada sota una temàtica comú, que enguany ha estat la “llum”.

Al voltant d’aquest concepte i sota el títol “Tardor Art 2011 ( ON – OFF )” , 89 obres corresponents a igual nombre d’artistes i galeries fan la seva aposta comú per la llum , observada , analitzada  i diseccionada , sota tota mena de concepte , tècnica i estilística artístiaca.

La mostra que es resumeix amb 37 obres ( les corresponents a indrets més allunyats) que es presenten en comú al Centre d’Arts Santa Mònica , mentre que la resta correspon a 52 galeries que presenten de manera individualitzada al “seu” artista” i la “seva” obra en el seu espai.

Aquest és el cas de Marta Duran , escollida per la Galeria Comas , el seu espai habitual a Barcelona, i amb la interessant peça que encapçala aquest comentari.

Felicitats.