I REIS DEL MAMBO
Quan la temporada està fent ja els seus darrers esbufecs , mig de trascantó apareixen encara exposicions de tota mena, des d’aquelles que són una mica quasi de rebaixes a d’altres que ens ofereixen alta qualitat de veritable mestre. Això és ni més ni menys el que succeeix en aquests dies a les nostres contrades.
DE MESTRES
Encara que la calor apreti i potser no s’escaigui tant acostar-se a una sala d’exposicions , us voldríem aconsellar fermament no fer el mandra i apropar-se a Argentona o Vilassar de Mar , - un passeig de capvespre és ben recomanable- per visitar mles mostres que en les sales públiques es presenten amb el protagonisme de Marc Llacuna ( Casa Gòtica. Argentona) , Maria Pallejà ( Museu del Càntir d’Argentona) i Amadeu Casals ( Museu Monjo . Vilassar de Mar).
Que dir de l’Amadeu Casals que no haguem dit ja. Infatigable cercador de noves opcions per l’aquarel·la, revolucionari en el fer i el desfer de la tècnica a l’aiguada ,ara rep en el Monjo el reconeixement pòstum de Vilassar de Mar mitjançant una acurada retrospectiva que ens permet fer ullada a la seva evolució, des d’aquella aiguada acadèmica però alhora ja trencadora en el fer, fins a la passió desfermada d’unes obres que depassen límits en el fer i en l’emoció.
Presidida per una gegantina aquarel·la , l’exposició s’obre al ventall del fer de gran mestre ,del per sempre enyorat Amadeu, en una exposició d’obligada visita per a qualsevol afeccionat a l’art , aimant de l’aquarel·la o practicant. Sigui quina sigui l’opció el resultat serà tan plaent com emocionant , en aquesta lliçó permanent i inacabada que se’ns ofereix en una mostra d’obligada visita , prèvia de la gran retrospectiva a celebrar en el poble de Vilassar de Dalt en la propera temporada.
Igualment d’emocionant , però ara no per la força i sí per la suavitat i sensibilitat que plana per damunt del conjunt , és l’exposició de ceràmiques de Maria Pallejà que traspuen una capacitat especial en aquesta la seva presència a l’argentoní Museu del Càntir.
La ceràmica té la gran virtut de poder jugar amb el més ample ventall d’intensitats que pot anar des de la força i potència del gres i el refractari fins a la finor de l’aporcellanat, en una constant simfonia en la que caben tota mena de combinacions.
Maria Palleja aposta per la contradicció. Ens ofereix unes peces tècnicament potents però presentades en l’ambigüitat d’una aparent feblesa aconseguida tant en l’acabat , com en la forma i principalment en la visió dels complementaris ( aquestes lleixes tombades per el pes teòric ), aconseguint crear un ambient de feblesa i sensibilitat màxima en les reeixides composicions on demostra la seva saviesa complerta en el joc tècnic i conceptual, i en el contrast d'ambdós per aconseguir la comunicació amb l’espectador.
Una exposició magnífica , sensible i emocionant que permet seguir mantenint el concepte creatiu de la ceràmica com un art gran , i no pas com un element decoratiu en el que sols cal l’estètica i no l’ànima.
Maria Pallejà demostra ser una gran ceramista , i el que és més important , una gran artista , en una exposició d’obligada i emocionant visita.
Visita que es pot complementar amb la de Marc Llacuna a la casa Gòtica, en la que ens ofereix una volta de cargol més a les seves experiències del seu peculiar art múltiple i variable, aquest cop amb un muntatge tan atractiu com contundent que ens demostra un cop més la saviesa d’aquest artista que segueix volant alt ( i el que ens espera ).
D’APRENENTS
Però al costat de tot mestre sempre hi ha un aprenent. En aquest cas al costat de les exposicions abans esmentades també en podem trobar de verfitables aprenents com és el cas de Carme Bufí ( Sala de la Presó ) i de Francesca Poza ( Galeria Art i Gent. Argentona).
Carme Bufí es va qualificar d’aprenenta en la presentació de la seva exposició “Fent i desfent” a la sala de la Presó i no serem nosaltres qui li portarem la contraria. Bufí, persona intel·ligent , sap que encara que va progressant , el seu camí encara és feixuc i també és ample i llarg .
Bufí, com tots els novells, s’equivoca de més a més amb el conjunt del presentat. Obra diversa , de diferents anys , alguns ja llunyans en el calendari, donen un to dispers i esfilagarsat al conjunt , en el que dominen les beceroles molt per damunt del veritable intent de ser artista que queda mig amagat i no permet lluir-se en els treballs més interessants com ho puguin ser la peça que encapçala l’exposició, o els petits punts de llibre que demostren la veritable capacitat d’una autora a polir , fet del que , sortosament, en sembla ser molt conscient.
Francesca Poza presenta a Art i Gent una exposició de caire semblant a la que acabem de comentar. Debut individual i per tant necessitat extrema per presentar el més ample ventall de capacitats , i com a conseqüència , relliscada important.
Poza fa una aposta que cal valorar com mereix , que no és altra que presentar un conjunt complex i divers de gravats en diferents tècniques. Un conjunt en el que domina el concepte per damunt d’unes capacitats tècniques , minvades i amb errors evidents que desmereixen el global, fet que ha de preocupar en la justa mida ja que els dubtes , errors i indecisions tècniques sempre poden ser solventades per l’aprenentatge, fet que no succeeix en el concepte creatiu.
És per això que cal considerar aquesta mostra d’aprenent , però en aquest cas, ja en un nivell avançat. Poza té conceptes creatius, sap de quina manera desenvolupar-los, i ara sols li queda dominar un mitja que li va gran , al meu entendre per una certa precipitació per obtenir resultats.
Sigui com sigui, una exposició d’aprenent avantatjat, que clausura temporada a l’argentonina “Art i gent” amb el nivell de dignitat generalitzada d’aquesta la seva primera temporada entre nosaltres.
A seguir.
REIS DEL MAMBO
No us perdeu l’entrevista – massatge que l’informatiu cultural de Mataró Ràdio va realitzar amb Pep Dardanyà, responsable en cap de Can Xalant.
Sols apuntar que feia molt temps que no sentia a ningú parlar tan segur de si mateix , del convenciment de ser la hòstia, de ser el millor que ha passat a la cultura mataronina en molts anys, que ha col·locat a Mataró i als seus artistes ( els de Can Xalant ) en el centre del món visual mundial i que si alguns encara critiquem el centre , dons que si farà , que d’on no n’hi ha no en pot rajar , i que ell ja ho ha explicat de la manera millor i més comprensible, i si no hi arribem, dons això.
Per això , un , en la seva capdisminuïda capacitat cognoscitiva de les arts visuals , es va quedar confús i més quan es celebrà que 3355 usuaris ( que no visitants ) havien usat el centre en el 2010.
I és que està clar que un accepta ser tonto del cul per pensar que Can Xalant és el timo de l’estampeta o una mena de SGAE local , que no veu per enlloc ( i mira que m’hi esforço) les virtuts i els mèrits de tan meravellós indret , però en allò de les operacions matemàtiques bàsiques un encara hi arriba. Llavors 3555 usuaris en el 2010 dona una mitjana de 68 usuaris a la setmana, fet que un , ni jarto vino, s’ho creu.
Per això be estaria que Pep Dardanyà , o qui sigui de Can Xalant , ens expliqués com compta a quests usuaris , o estarem en el perfecte dret de pensar que Can Xalant és en la seva estructura tan enganyosa com la seva realitat d’aprofitament creatiu, que després d’uns quants anys , encara no veiem per cap costat.
Però està clar , nosaltres no tindrem mai la possibilitat de contradir les opinions de Pep Dardanyà en una entrevista parella.
Ja se sap , son coses de la contemporaneïtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada