MAR DE FONS . REFLEXIONS

Una setmana sense acostar-me al blog. Una setmana amb molta feina en els primers dies i de descans i relax en els darrers. Una setmana de Pasqua per carregar piles , que falta fa , per encarar amb forces els darrers mesos de la temporada , que feixucs es presenten.

Una setmana de pau i tranquil·litat que és la que desitjo hagi estat per a tots, però posats una altra vegada per feina , potser cal fer reflexions ben profundes , que en el que pertoca a l’art  implica establir positives discussions al voltant de Ca l’Arenas, l’element punyent en el món artístic mataroní.

La inauguració de “Mar de fons” ha deixat justament això en el camp plàstic mataroní. Cal dons fer anàlisi a font i analitzar punt a punt , tots els elements dels que disposem per intentar esmenar l’errada i no fer que Ca l’Arenas esdevingui encara més un element residual, un mort en vida , en la realitat artística mataronina.

En els meus anteriors post , he deixat ben clar tot el que penso al voltant d’aquesta disbauxada aposta. No incidiré per tant en els mateixos apunts , encara que penso que bo seria que el poder en fes alguna reflexió al respecte. Encara que tot això rau en l’accessori i la clau està en el fonamental, en l’eix al voltant del qual tot gira.

En Ramon Bassas , afeccionat impenitent a l’art , just abans de la inauguració de l’exposició, tot fent evident el seu anhel de poder gaudir de l’obra d’en Jaume Arenas ( l’artista invisible a la seva pròpia casa ) explicitava el seu  temor al fet de que tot l’anunci de la mostra estava estructurat al voltant de la novetat tecnològica de la realitat augmentada ( a l’hora de la veritat un veritable fiasco) i en canvi res es parlava del tema artístic que efectivament hauria de ser el veritable protagonista de la temporada.

Un apunt amb el que encertava de ple. L’IMAC ha apostat per un comunicador com a director i per tant és lògic que s’aposti més per la novetat tecnològica com element de ressonància ( de fet molts mitjans informatius se n’han fet ressò ) que no pas per la qualitat artística , i més quan aquesta s’ha evidenciat com  paupèrrima.

Amb aquesta exposició queda molt clar la nul·la aposta de l’IMAC per la plàstica. I no és opinió tan sols una opinió personal. Perecoll i Josep Mª Codina, per dir els noms de dos protagonistes de la mostra, sortien encesos de la mateixa. I dic aquests noms dons quasi no n’havien d’altres.

Per que un punt molt important a considerar hauria de ser l’enorme patacada de l’acte inaugural. Del món de l’art hi havia els artistes Perecoll. Duran, Fradera i Codina , que n’eren protagonistes a l’exposició. I havia Antoni Luis , del Sant Lluc, Pep Dardanyà, de Can Xalant ,  Ramon Manent dels Amics de Ca l’Arenas; Parés de Mataró, Josep Munné i a darrera hora va arribar Margarida March. Ningú més. La resta fins arribar a la cinquantena escassa d’assistents , públic d’allò que és diu “ entorn”.

És a dir. Després de molt de temps hivernada , la reinauguració de ca l’Arenas ni tan sols és capaç d’aplegar a una desena d’artistes. Ningú del Sant Lluc , ningú del Llimoner , ningú de l’ACM, ningú d’ enlloc. Potser per fer-s’ho mirar , i pensar que alguna cosa s’ha fet malament.

I aquí rau la clau de tot. Es pensarà , s’analitzarà, es reflexionarà ?. la resposta tots la tenim clara i és un NO rotund. Fer-ho implicaria deixar en suspens tot i recomençar el treball de nou. I  l’orgull de qui mana ho impedirà sempre. Però malgrat això cal llençar les preguntes al vol:

1.-Com és possible que de nou es caigui en el parany del tema axial, quan la seva inutilitat ha quedat demostrada ne les anteriors temporades.

2.-Com és possible que la mostra troncal tingui tan escassa qualitat , amb un domini tan aclaparador dels germans Arenas i una presència tan minsa del fons del Museu, amb el lamentable afegitó de que algunes peces repeteixen presència d’altres anys?.

Si es parla de milers de peces de tema marí, com és possible tan escassa selecció en el que pertoca a nombre i qualitat?

3.- Si la aposta d’enguany feia referència al tema tecnològic de la realitat augmentada. Com no es van fer proves abans i així s’estalviava la riota del fracàs de l’obra de Perecoll ( il·legible per el novedòs programa)?

4.- Si la aposta era tecnològica , com no es va preveure treballar en les fitxes dels artistes i estalviar-se el ridícul d’unes fitxes amb dades escasses , errònies, sense sentit , i amb detalls tan divertits com qualificar a un artista com a mataroní després d’afirmar que a nascut a Mataró ( dons que havia de ser , cubà? )  o batejar , sense cap mena de rubor, al reconegut artista “Perecoll” ( Pere González Coll) com a Sr Pere Coll i amés amb un recull de definicions que de ser certes l’aniquilaria com artista?.

5.- Com després d’haver comprovat el desgavell d’aquestes dades , amb queixes personals dels propis protagonistes , les mateixes es mantenen en la xarxa i l’única resposta és encongir-se d’espatlles i carregar la culpa als responsables informàtics?.

Com és possible que ningú sigui capaç tenir cap control de res?.

Com és possible que deu dies més tard , ningú s’hagi dirigit als artistes per intentar arranjar la situació i evitar que els mateixos facin el més espantós ridícul amb les seves fitxes de Viquipèdia?.

6.- Com és possible deixar en mans d’una associació una bona part de la temporada artística , sense dir-ho a ningú i sense passar per les aprovacions degudes , en aquest cas del Consell rector de l’IMAC, al que no s’ha informat de cap de les maners?.

I una vegada “descoberta” la flagrant irregularitat , com és possible que tot segueixi igual i no s’hagi , al menys , deixat en standby tan irregular situació?.

I així unes quantes preguntes més, que espero algú sigui capaç d’explicar públicament.

PS.-

El cert és que no espero respostes personals, però veig que algú del poder llegeix aquests comentaris, i com que la raó és evident i ell no té un pel de tonto, actua en conseqüència.

Així podem dir que encara que a la pàgina de Cultura del weeb municipal, segueix sense aparèixer notificació algun al respecte de l’exposició de Ca l’Arenas , sí que han bloquejat el weeb de l’esmentat lloc al que no es pot accedir de moment i per tant no apareix ja la referència de la mostra d’Art i guerra , acabada ja fa sis mesos.

Igualment hem de dir que si entreu al Facebook del Museu ja no apareix cap del centenar de fotografies que es van penjar per a tal de ser “votades” per ser escollides com a protagonistes de la propera exposició.

Totes aquelles fotografies indignes d’un museu per la seva manca més absoluta de qualitat han estat amagades , espero que per sempre.

Ara sols queden les lamentables fitxes de la Viquipèdia que espero siguin ben aviat posades a to, abans de que algun dels seus protagonistes actui , tal i com té intenció, amb l’interposició de la corresponent denúncia

PS2.-

Les imatges d’aquest post corresponen als grans oblidats de la mostra “Mar de fons” com ho son els artistes vilassarensc Pere Monserrat ( Vilassar de Mar) i Amadeu Casals ( VIlassar de Dalt) , els dos únics artistes del Maresme que juntament amb en Jaume Arenas , poden ser considerats veritables artistes de temes “marins" i que han estat marginats d’aquesta exposició, per més que d’en Pere Monserrat s’ofereixi un petit apunt.

Oblits tan flagrants , fruits del desconeixement més absolut de la realitat i la història plàstica més propera , per part dels professionals (?) que han organitzat la mostra , incideixen de manera més negativa encara , a la més que deficient valoració que mereix la mateixa.

AMADEU CASALS

Aquest passat divendres vaig tenir el plaer i honor de presentar l’exposició homenatge que l’Ajuntament de Vilassar de Dalt ha dedicat , en el Centre Cultural de Vilassar de Dalt ( Caixa de Pensions ), en recordança i memòria del que fou gran aquarel·lista Amadeu Casals, vilatà d’aquesta població.

He parlat moltes vegades de l’Amadeu i de la immensa  qualitat artística que atresorava. De la seva ductilitat creativa i de la seva activa postura revolucionaria, transformant el món de l’aiguada , fugint de l’edulcorat documentalisme descriptiu dels Ayneto, Fresquet, Olivé , Torrabadell i altres , fins aconseguir generar un idioma en el que el gest, el color, la força i la intenció, eren motors d’una creació agosarada que elevà la tècnica de l’aiguada fins als límits de la més gran de les qualitats.

 

Ara , de la mà de la família i de l’Ajuntament del seu poble ( Vilassar de Dalt), tenim ocasió de gaudir durant aquestes festes de Nadal ( fins el 8 de gener de 2012 ) i a la sala d’exposicions del centre cultural, una magnífica retrospectiva , amb aires d’antològica , que fa recull de la seva trajectòria , des dels sus començaments  amb aquella aiguada sèpia, quasi parella a un dibuix perfeccionista , fins el desori cromàtic de les seves obres a Tavira ( L’Algarve. Portugal) que van ser les seves darreres creacions. Tot en un conjunt magnífic que evidencia la gran qualitat de l’artista , si és que era desconeguda per algú.

Per això , i tot recomanant intensament la visita a l’exposició, vagi el meu reconeixement amb les paraules que em demanà la família per aquest homenatge , que va tenir la seva primera parada , al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

 

AMADEU CASALS. PASSIÓ PER L’AQUAREL·LA

Fa ja un grapat d’anys que responent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva a la barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb una profunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.

M’ha tornat la reflexió al cap quan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostra retrospectiva d’homenatge pòstum. Ha estat així ja que fent repassada mental a tota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú , que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de la lluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importància que mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat amb qualsevol altra procediment pictòric.

 

De sempre que Amadeu Casals va voler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedat reclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxia tècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs que l’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho, estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercar els camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.

Tot repassant l’acurada i sempre difícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa des dels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiques fins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix en l’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinació de colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personal inconfusible.

Podrem gaudir de paisatges de tota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor. De les composicions  destrament estructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’ esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els grans artistes assoleixen.

 

 

Però principalment ens trobarem amb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits. Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en una voladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de la tempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia i solituds.

Diuen que els artistes no moren mai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’és una evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçó magistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria , per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que va aconseguir vèncer.

Amadeu Casals , una lliçó immarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.

Un homenatge just i merescut , per un artista que amb el temps haurà de tenir forçós reconeixement general per la seva tasca en pro de l’aquarel·la i la seva evolució creativa.

A visitar , de totes , totes.

DE MESTRES , APRENENTS
I REIS DEL MAMBO

Quan la temporada està fent ja els seus darrers esbufecs , mig de trascantó apareixen encara exposicions de tota mena, des d’aquelles que són una mica quasi de rebaixes a d’altres que ens ofereixen alta qualitat de veritable mestre. Això és ni més ni menys el que succeeix en aquests dies a les nostres contrades.

DE MESTRES

Encara que la calor apreti i potser no s’escaigui tant acostar-se a una sala d’exposicions , us voldríem aconsellar fermament no fer el mandra i apropar-se  a Argentona o Vilassar de Mar , - un passeig de capvespre és ben recomanable- per visitar mles mostres que en les sales públiques es presenten amb el protagonisme de Marc Llacuna ( Casa Gòtica. Argentona) , Maria Pallejà ( Museu del Càntir d’Argentona) i Amadeu Casals ( Museu Monjo . Vilassar de Mar).

Que dir de l’Amadeu Casals que no haguem dit ja. Infatigable cercador de noves opcions per l’aquarel·la, revolucionari en el fer i el desfer de la tècnica a l’aiguada ,ara rep en el Monjo el reconeixement pòstum de Vilassar de Mar mitjançant una acurada retrospectiva que ens permet fer ullada a la seva evolució, des d’aquella aiguada acadèmica però alhora ja trencadora en el fer, fins a la passió desfermada d’unes obres que depassen límits en el fer i en l’emoció.

Presidida per una gegantina aquarel·la , l’exposició s’obre al ventall del fer de gran mestre ,del per sempre enyorat Amadeu, en una exposició d’obligada visita per a qualsevol afeccionat a l’art , aimant de l’aquarel·la o practicant. Sigui quina sigui l’opció el resultat serà tan plaent com emocionant , en aquesta lliçó permanent i inacabada que se’ns ofereix en una mostra d’obligada visita , prèvia de la gran retrospectiva a celebrar en el poble de Vilassar de Dalt en la propera temporada.

Igualment d’emocionant , però ara no per la força i sí per la suavitat i sensibilitat que plana per damunt del conjunt  , és l’exposició de ceràmiques de Maria Pallejà que traspuen una capacitat especial en aquesta la seva presència a l’argentoní Museu del Càntir.

La ceràmica té la gran virtut de poder jugar amb el més ample ventall d’intensitats que pot anar des de la força i potència del gres i el refractari fins a la finor de l’aporcellanat, en una constant simfonia en la que caben tota mena de combinacions.

Maria Palleja aposta per la contradicció. Ens ofereix unes peces tècnicament potents però presentades en l’ambigüitat d’una aparent feblesa aconseguida tant en l’acabat , com en la forma i principalment en la visió dels complementaris ( aquestes lleixes tombades per el pes teòric ), aconseguint crear un ambient de feblesa i sensibilitat màxima en les reeixides composicions on demostra la seva saviesa complerta en el joc tècnic i conceptual, i en el contrast d'ambdós per aconseguir la comunicació amb l’espectador.

Una exposició magnífica , sensible i emocionant que permet seguir mantenint el concepte creatiu de la ceràmica com un art gran , i no pas com un element decoratiu en el que sols cal l’estètica i no l’ànima.

Maria Pallejà demostra ser una gran ceramista , i el que és més important , una gran artista , en una exposició d’obligada i emocionant visita.

Visita que es pot complementar amb la de Marc Llacuna a la casa Gòtica, en la que ens ofereix una volta de cargol més a les seves experiències  del seu peculiar art múltiple i variable, aquest cop amb un muntatge tan atractiu com contundent que ens demostra un cop més la saviesa d’aquest artista que segueix volant alt ( i el que ens espera ).

D’APRENENTS

Però al costat de tot mestre sempre hi ha un aprenent. En aquest cas al costat de les exposicions abans esmentades també en podem trobar de verfitables aprenents com és el cas de Carme Bufí ( Sala de la Presó ) i de Francesca Poza ( Galeria Art i Gent. Argentona).

Carme Bufí es va qualificar d’aprenenta en la presentació de la seva exposició “Fent i desfent” a la sala de la Presó i no serem nosaltres qui li portarem la contraria. Bufí, persona intel·ligent , sap que encara que va progressant , el seu camí encara és feixuc i també és ample i llarg .

Bufí, com tots els novells, s’equivoca de més a més amb el conjunt del presentat. Obra diversa , de diferents anys , alguns ja llunyans en el calendari, donen un to dispers i esfilagarsat al conjunt , en el que dominen les beceroles molt per damunt del veritable intent de ser artista que queda mig amagat i no permet lluir-se en els treballs més interessants com ho puguin ser la peça que encapçala l’exposició, o els petits punts de llibre que demostren la veritable capacitat d’una autora a polir , fet del que , sortosament, en sembla ser molt conscient.

Francesca Poza presenta a Art i Gent una exposició de caire semblant a la que acabem de comentar. Debut individual i per tant necessitat  extrema per presentar el més ample ventall de capacitats , i com a conseqüència , relliscada important.

Poza fa una aposta que cal valorar com mereix , que no és altra que presentar un conjunt complex i divers de gravats en diferents tècniques. Un conjunt  en el que domina el concepte per damunt d’unes capacitats tècniques , minvades i amb errors evidents que desmereixen el global, fet que ha de preocupar en la justa mida ja que els dubtes , errors i indecisions tècniques sempre poden ser solventades per l’aprenentatge, fet que no succeeix en el concepte creatiu.

És per això que cal considerar aquesta mostra d’aprenent , però en aquest cas, ja en un nivell avançat. Poza té conceptes creatius, sap de quina manera desenvolupar-los, i ara sols li queda dominar un mitja que li va gran , al meu entendre per una certa precipitació per obtenir resultats.

Sigui com sigui, una exposició d’aprenent avantatjat, que clausura temporada a l’argentonina “Art i gent”  amb el nivell de dignitat generalitzada d’aquesta la seva primera temporada entre nosaltres.

A seguir.

REIS DEL MAMBO

No us perdeu l’entrevista – massatge que  l’informatiu cultural de Mataró Ràdio va realitzar amb Pep Dardanyà, responsable en cap de Can Xalant.

Us deixo les consideracions a la mateixa en les vostres mans ja que d’esplaiar-me en podria dir de molt grosses.

Sols apuntar que feia molt temps que no sentia a ningú parlar tan segur de si mateix , del convenciment de ser la hòstia, de ser el millor que ha passat a la cultura mataronina en molts anys, que ha col·locat a Mataró i als seus artistes ( els de Can Xalant ) en el centre del món visual mundial i que si alguns encara critiquem el centre , dons que si farà , que d’on no n’hi ha no en pot rajar , i que ell ja ho ha explicat de la manera millor i més comprensible, i si no hi arribem, dons això.

Per això , un , en la seva capdisminuïda capacitat cognoscitiva de les arts visuals , es va quedar confús i més quan es celebrà que 3355 usuaris ( que no visitants ) havien usat el centre en el 2010.

I és que està clar que un accepta ser tonto del cul per pensar que Can Xalant és el timo de l’estampeta o una mena de SGAE local , que no veu per enlloc ( i mira que m’hi esforço) les virtuts i els mèrits de tan meravellós indret , però en allò de les operacions matemàtiques bàsiques un encara hi arriba. Llavors 3555 usuaris en el 2010 dona una mitjana de 68 usuaris a la setmana, fet que un , ni jarto vino, s’ho creu.

Per això be estaria que Pep Dardanyà , o qui sigui de Can Xalant , ens expliqués com compta a quests usuaris , o estarem en el perfecte dret de pensar que Can Xalant és en la seva estructura tan enganyosa com la seva realitat d’aprofitament creatiu, que després d’uns quants anys , encara no veiem per cap costat.

Però està clar , nosaltres no tindrem mai la possibilitat de contradir les opinions de Pep Dardanyà en una entrevista parella.

Ja se sap , son coses de la contemporaneïtat.

DARRERES EXPOSICIONS

Quan qui més qui menys comença a somiar amb vacances i per tant les galeries comencen a preparar les seves col·lectives d’estiu, que alguns (Estudi Tenas. Canet ) ja han inaugurat encara en aquest darrer cap de setmana de juny hi ha exposicions per inaugurar , algunes ben valorables.

Així demà dimecres ,a dos quarts de vuit del vespre , la gent del Sant Lluc , que per cert acaben de treure la convocatòria de la tradicional col·lectiva , inauguren a la sala de la presó, la mostra “Fent i desfent” de l’autota Carme Bufí que realitza així la seva primera exposició que podríem considerar “seriosa”.

Divendres , a les set de la tarda , i a la casa Gòtica d’ Argentona és en Marc Llacuna que amb “Introspectiva”  segueix el seu reflexiu caminara l’entorn de la mutabilitat de l’obra d’art , sempre equiparable en l’essència però absolutament variable en la presència.

Però jo voldria destacar per damunt de tot l’exposició homenatge i record al gran aquarel·lista Amadeu Casals que s’inaugurarà just el dia de Sant Joan  a la una del migdia ,al Museu Monjo de Vilassar en l’entorn de la Festa major de la població.

Vaig ser convidat a inaugurar l’exposició, reconeixement que em va fer molta il·lusió dons era gran l’amistat , estima i respecte professional que em mereixia l’Amadeu , però justament la professió, - en aquest cas la meva -, m’impedeix dur-la a terme ja que justament en aquest dia , a un li toca “guàrdia” professional i en comptes de magnífiques aquarel·les , un estarà acompanyat per el microscopi i les pertinents preparacions.

El fet però no impedeix recomanar-vos enormement la visita a l’exposició (oberta sols els cap de setmana) , mentre que com aperitiu us deixo l’escrit de presentació del catàleg , que un ha realitzat amb el especte i l’emoció de tan bon amic i magnífic aquarel·lista.

AMADEU CASALS. PASSIÓ PER L’AQUAREL·LA

Fa ja un grapat d’anys que responent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva a la barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb una profunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.

M’ha tornat la reflexió al cap quan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostra retrospectiva d’homenatge pòstum a celebrar en els espais del Museu Monjo de Vilassar de Mar. Ha estat així ja que fent repassada mental a tota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú , que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de la lluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importància que mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat amb qualsevol altra procediment pictòric.

De sempre que Amadeu Casals va voler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedat reclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxia tècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs que l’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho, estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercar els camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.

Tot repassant l’acurada i sempre difícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa des dels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiques fins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix en l’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinació de colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personal inconfusible.

Podrem gaudir de paisatges de tota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor. De les composicions  destrament estructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’ esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els grans artistes assoleixen.

Però principalment ens trobarem amb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits. Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en una voladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de la tempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia i solituds.

Diuen que els artistes no moren mai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’és una evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçó magistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria , per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que va aconseguir vèncer.

Amadeu Casals , una lliçó immarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.

Pere Pascual, crític d’Art

HA MORT AMADEU CASALS





Ahir va morir aquest gran amic , millor persona i magnífic artista que ha estat l’Amadeu Casals, el vell llop de mar de Vilassar de Dalt, un dels grans de l’aquarel•la d’aquest el nostre país.
L’autoretrat que encapçala aquest post és la mirada més perfecta a ell mateix per l’exterior i per l’interior. El seu port , la seva eterna barba blanca, i l’aigua com element de nexe permanent de la seva passió, l’aigua del mar , amb les barques i el seu Cadaqués, i l’aigua escampant gestos i colors per aconseguir un art de vibració sense igual en les seves aquarel•les. Potser tan sols li manca , el ressò de la seva veu potent i modulada , que sempre semblava a punt d’esclatar en la potencia baixa de qualsevol havanera.



Vaig conèixer a l’Amadeu fa molts anys degut a l’amistat que mantenia amb el meu pare. He seguit gaudint de la seva amistat i del seu respecte i he tingut el gran plaer de presentar diversos catàlegs i exposicions seves a Vilassar de Dalt, Barcelona ,- tant a la seva antiga galeria de Grifé i Escoda com a la galeria Comas on de fa anys exposava periòdicament -, o a Mataró , essent a Àmbit Zero de la Caixa Laietana on ho vaig fer per darrera vegada , allà el juny de 2008 , quan la salut de l’Amadeu començava a minvar i iniciava el principi de la fi.


Home apassionat, actiu, generós, va lluitar per donar a l’aquarel•la el nivell de gran art i s’enfrontà sense por a la vella escola dels Ayneto, Fresquet, Torrabadell..., amorosits practicants d’un purisme escarransit que havia ensopit a tan noble art. La seva lluita va servir per fer reviscolar una tècnica que com ell mateix ens demostra està al nivell de qualsevol altra tècnica , ja que enten com pocs que la tècnica es tan sols mitjà, que l’important està en la creació, en l’art , en la comunicació, allò que sols tenen a la mà els grans artistes, com ell mateix.

Amadeu Casals, un gran artista i un gran amic que quedarà en el meu record i del que seguiré gaudint amb el bon grapat d’obres amb la seva generositat m’obsequià en el decurs de la seva carrera. Per això vagi aquí la imatge del meu estudi en la que l’obra de caire cubista , justament en la que fixo la mirada i que és per a mi una de les seves peces més valuoses , es tracta d’una composició d’arrels cubistes . Una aquarel•la sobre fusta de 1963 que demostra la seva qualitat de gran mestre.
Per això avui, i com sentit i personal homenatge, reprodueixo la meva presentació per a la seva darrera exposició a Mataró , a l’Àmbit Zero a l’estiu de 2008 .

LA PASSIONAL AQUAREL•LA D’AMADEU CASALS

El xerricar del pinzell quasi sec en escatar la virginitat del paper, trenca el silenci en l’estudi de l’Amadeu Casals. Un gest potent distribueix la negra pinzellada que delimita espais. Ben aviat en segueixen d’altres llambregades que van confegint un agosarat entramat. Ara li toca al color entrar en la lluita. Espera ansiós en la bigarrada paleta i d’allà i amb el contacte amb l’aigua s’escampa obedient per ser nexe fidel en l’expressió acurada de les emocions de l’artista. L’Amadeu examina en la seva mirada neta i tot acaronant-se la seva barba de llop de mar , somriu satisfet.

L’aquarel•la és la gran passió pictòrica de l’Amadeu Casals que en les seves mans pren nova i actual volada. Lluny dels greus pecats dels aquarel•listes tradicionals, com ho son el no acceptar esmenes i aquest aspecte tou i acomodatici que tant l’ha devaluada , casals en capgira conceptes i mitjançant els poders fonamentals de la seva pintura com son força, color i llum , l’enlaira al màxim rigor de la qualitat artística.

Una força impulsada des del gest , donant el ritme i la cadència adequada a cada visió. Un color exercint de mestre de cerimònies , emprat sense cap por i amb l’agosarament d’aquell que se’n sap dominador. Un color vibrant en el contrapunt però també amorosit quan s’escau per trobar aquella espurna poètica i d’especial sensibilitat. Una llum sempre amb la intensitat adequada en aquesta constant referència mediterrània sempre tan preuada pel creador.

Figuratiu en essència ha sabut eliminar tot el deix anecdòtic per donar llibertat a unes obres que esdevenen fregadisses a una abstracció sensible i seductora. Però figuratiu o abstracte , o potser expressionista , impressionista, cubista , o..., que tampoc gasta manies en això dels Ismes. Amb aquarel•la, acrílics , col•lage ..., l’Amadeu ens ofereix passionalment tot el seu ventall de mirades interior i exteriors amb aquella empremta personal que caracteritzant-les les identifica.

Art i passió, elements claus per aconseguir unes vibrants creacions generadores d’emocions per a tot visitant obert de ment i de mirada. Aquell posat que us permetrà gaudir amb tota intensitat, del treball d’Amadeu casals, un artista que es mereix com pocs aquest títol que amb tot convenciment li podem atorgar.



Estiguis a on estiguis, et tindrem en el record.

I gràcies , moltes gràcies per la teva amistat i el teu art

(Post escrit mentre sonava un recopilatori de Chick Corea.)