ESPAI D'ART. EDUARD NOVELLAS

ESPAI D’ART

Aquí teniu el darrer “ Espai d’Art” , amb una  entrevista que crec molt interessant amb l’Eduard Novellas que està exposant al Museu de Llavaneres.

MÉS MAR DE FONS

Han passat ja quinze dies d’ençà la inauguració de l’exposició “Mar de Fons” i tot el desgavell que la conforma segueix igual.

Lamentablement tots sabem que aquesta mostra de tercera ens l’haurem de menjar per més lamentable que sigui , però el que és del tot inadmissible i assoleix ja nivell d’insult a la plàstica i als artistes és que a hores d’ara  i malgrat les denúncies públiques i particulars , fetes a les més altes instàncies, tot el desgavell que l’envolta segueix exactament igual.

Les fitxes de Viquipèdia segueixen tan fresques , amb tot el gruix de lamentable informació que arrosseguen.

“Perecoll” ( Pere González Coll) , segueix essent per el Museu de la Ciutat el Sr. Pere Coll amb el que significa no tan sols d’estultícia ans també de menyspreu cap un creador de reconegut prestigi.

El facebook del Museu ha recuperat en forma de galeria a tot el ventall d’obres que han de ser votades. Quasi la totalitat de les fotografies de les mateixes no tenen la més mínima dignitat , i repeteixo la paraula dignitat , per ser exposades públicament en un element oficial d’una xarxa social. Una col·lecció de fotografies insultant al concepte de creació i art.

En el web municipal i en el seu apartat de cultura , l’exposició segueix sense aparèixer ( potser millor) i de fa ja uns quants dies la plana dedicada a Ca l’Arenas no està operativa.

Això sí., l’IMAC que darrerament porta a terme una tasca de comunicació prou positiva està adreçant informació amb tot el gruix d’enllaços d'hom que hagi parlat de la mostra , ja siguin elements oficials, mitjans de comunicació, webs empresarials, blogs d’associacions o privats. Curiosament totes les informacions son positives ja que parlen de l’experiència de la realitat augmentada , però cap d’elles parla per res de l’exposició en sí, del que hi ha i de la seva valoració.

Curiosament també sols hi ha enllaços a comentaris positius i en canvi s’obvien els comentaris crítics com els d’aquest blog , fet que a bon segur es repetirà amb el programa espai d’art que encapçala aquest post.

MANUEL CUSACHS, ANDREU ALFARO I LA NAU GAUDÍ

Ahir al vespre la Nau Gaudí de nou es va omplir per gaudir ( i mai tan ben dita l’expressió) de la magnífica conferència de Manuel Cusachs al voltant de l’obra d’Andreu Alfaro  en l’entorn del cicle “Els dijous de la Nau” que començat aquest any està assolint un important èxit que quasi un està per dir , està sorprenent a la pròpia empresa.

Si voleu saber com va anar la conferència , aquí va l’enllaç amb l’extensa informació de la mateixa publicada en el web municipal, una lectura que us recomano.

Però no sempre tot és joiós, i una vegada més hem de lamentar l’escasa presència d’artistes mataronins en l’acte. Evidentment que els veritables professionals hi eren tal com cal i atenent la lliçó del mestre , però lamentablement l’absència era generalitzada entre aquells a qui tant els agrada ser considerats com artistes, quan amb fets com aquest demostren la seva poca capacitat i desig de rebre lliçons d’aquell que pot per el seu nivell i mestratge. És a dir: D'artistes , res de res.

MAR DE FONS . REFLEXIONS

Una setmana sense acostar-me al blog. Una setmana amb molta feina en els primers dies i de descans i relax en els darrers. Una setmana de Pasqua per carregar piles , que falta fa , per encarar amb forces els darrers mesos de la temporada , que feixucs es presenten.

Una setmana de pau i tranquil·litat que és la que desitjo hagi estat per a tots, però posats una altra vegada per feina , potser cal fer reflexions ben profundes , que en el que pertoca a l’art  implica establir positives discussions al voltant de Ca l’Arenas, l’element punyent en el món artístic mataroní.

La inauguració de “Mar de fons” ha deixat justament això en el camp plàstic mataroní. Cal dons fer anàlisi a font i analitzar punt a punt , tots els elements dels que disposem per intentar esmenar l’errada i no fer que Ca l’Arenas esdevingui encara més un element residual, un mort en vida , en la realitat artística mataronina.

En els meus anteriors post , he deixat ben clar tot el que penso al voltant d’aquesta disbauxada aposta. No incidiré per tant en els mateixos apunts , encara que penso que bo seria que el poder en fes alguna reflexió al respecte. Encara que tot això rau en l’accessori i la clau està en el fonamental, en l’eix al voltant del qual tot gira.

En Ramon Bassas , afeccionat impenitent a l’art , just abans de la inauguració de l’exposició, tot fent evident el seu anhel de poder gaudir de l’obra d’en Jaume Arenas ( l’artista invisible a la seva pròpia casa ) explicitava el seu  temor al fet de que tot l’anunci de la mostra estava estructurat al voltant de la novetat tecnològica de la realitat augmentada ( a l’hora de la veritat un veritable fiasco) i en canvi res es parlava del tema artístic que efectivament hauria de ser el veritable protagonista de la temporada.

Un apunt amb el que encertava de ple. L’IMAC ha apostat per un comunicador com a director i per tant és lògic que s’aposti més per la novetat tecnològica com element de ressonància ( de fet molts mitjans informatius se n’han fet ressò ) que no pas per la qualitat artística , i més quan aquesta s’ha evidenciat com  paupèrrima.

Amb aquesta exposició queda molt clar la nul·la aposta de l’IMAC per la plàstica. I no és opinió tan sols una opinió personal. Perecoll i Josep Mª Codina, per dir els noms de dos protagonistes de la mostra, sortien encesos de la mateixa. I dic aquests noms dons quasi no n’havien d’altres.

Per que un punt molt important a considerar hauria de ser l’enorme patacada de l’acte inaugural. Del món de l’art hi havia els artistes Perecoll. Duran, Fradera i Codina , que n’eren protagonistes a l’exposició. I havia Antoni Luis , del Sant Lluc, Pep Dardanyà, de Can Xalant ,  Ramon Manent dels Amics de Ca l’Arenas; Parés de Mataró, Josep Munné i a darrera hora va arribar Margarida March. Ningú més. La resta fins arribar a la cinquantena escassa d’assistents , públic d’allò que és diu “ entorn”.

És a dir. Després de molt de temps hivernada , la reinauguració de ca l’Arenas ni tan sols és capaç d’aplegar a una desena d’artistes. Ningú del Sant Lluc , ningú del Llimoner , ningú de l’ACM, ningú d’ enlloc. Potser per fer-s’ho mirar , i pensar que alguna cosa s’ha fet malament.

I aquí rau la clau de tot. Es pensarà , s’analitzarà, es reflexionarà ?. la resposta tots la tenim clara i és un NO rotund. Fer-ho implicaria deixar en suspens tot i recomençar el treball de nou. I  l’orgull de qui mana ho impedirà sempre. Però malgrat això cal llençar les preguntes al vol:

1.-Com és possible que de nou es caigui en el parany del tema axial, quan la seva inutilitat ha quedat demostrada ne les anteriors temporades.

2.-Com és possible que la mostra troncal tingui tan escassa qualitat , amb un domini tan aclaparador dels germans Arenas i una presència tan minsa del fons del Museu, amb el lamentable afegitó de que algunes peces repeteixen presència d’altres anys?.

Si es parla de milers de peces de tema marí, com és possible tan escassa selecció en el que pertoca a nombre i qualitat?

3.- Si la aposta d’enguany feia referència al tema tecnològic de la realitat augmentada. Com no es van fer proves abans i així s’estalviava la riota del fracàs de l’obra de Perecoll ( il·legible per el novedòs programa)?

4.- Si la aposta era tecnològica , com no es va preveure treballar en les fitxes dels artistes i estalviar-se el ridícul d’unes fitxes amb dades escasses , errònies, sense sentit , i amb detalls tan divertits com qualificar a un artista com a mataroní després d’afirmar que a nascut a Mataró ( dons que havia de ser , cubà? )  o batejar , sense cap mena de rubor, al reconegut artista “Perecoll” ( Pere González Coll) com a Sr Pere Coll i amés amb un recull de definicions que de ser certes l’aniquilaria com artista?.

5.- Com després d’haver comprovat el desgavell d’aquestes dades , amb queixes personals dels propis protagonistes , les mateixes es mantenen en la xarxa i l’única resposta és encongir-se d’espatlles i carregar la culpa als responsables informàtics?.

Com és possible que ningú sigui capaç tenir cap control de res?.

Com és possible que deu dies més tard , ningú s’hagi dirigit als artistes per intentar arranjar la situació i evitar que els mateixos facin el més espantós ridícul amb les seves fitxes de Viquipèdia?.

6.- Com és possible deixar en mans d’una associació una bona part de la temporada artística , sense dir-ho a ningú i sense passar per les aprovacions degudes , en aquest cas del Consell rector de l’IMAC, al que no s’ha informat de cap de les maners?.

I una vegada “descoberta” la flagrant irregularitat , com és possible que tot segueixi igual i no s’hagi , al menys , deixat en standby tan irregular situació?.

I així unes quantes preguntes més, que espero algú sigui capaç d’explicar públicament.

PS.-

El cert és que no espero respostes personals, però veig que algú del poder llegeix aquests comentaris, i com que la raó és evident i ell no té un pel de tonto, actua en conseqüència.

Així podem dir que encara que a la pàgina de Cultura del weeb municipal, segueix sense aparèixer notificació algun al respecte de l’exposició de Ca l’Arenas , sí que han bloquejat el weeb de l’esmentat lloc al que no es pot accedir de moment i per tant no apareix ja la referència de la mostra d’Art i guerra , acabada ja fa sis mesos.

Igualment hem de dir que si entreu al Facebook del Museu ja no apareix cap del centenar de fotografies que es van penjar per a tal de ser “votades” per ser escollides com a protagonistes de la propera exposició.

Totes aquelles fotografies indignes d’un museu per la seva manca més absoluta de qualitat han estat amagades , espero que per sempre.

Ara sols queden les lamentables fitxes de la Viquipèdia que espero siguin ben aviat posades a to, abans de que algun dels seus protagonistes actui , tal i com té intenció, amb l’interposició de la corresponent denúncia

PS2.-

Les imatges d’aquest post corresponen als grans oblidats de la mostra “Mar de fons” com ho son els artistes vilassarensc Pere Monserrat ( Vilassar de Mar) i Amadeu Casals ( VIlassar de Dalt) , els dos únics artistes del Maresme que juntament amb en Jaume Arenas , poden ser considerats veritables artistes de temes “marins" i que han estat marginats d’aquesta exposició, per més que d’en Pere Monserrat s’ofereixi un petit apunt.

Oblits tan flagrants , fruits del desconeixement més absolut de la realitat i la història plàstica més propera , per part dels professionals (?) que han organitzat la mostra , incideixen de manera més negativa encara , a la més que deficient valoració que mereix la mateixa.

CHIMPON , CHIMPON

CHIMPON 1

Encara que Regidor i director de l’IMAC em van assegurar per activa i passiva que no hi havia cap exposició preparada després de les actuals , i que el tema de l’Associació Sant Lluc era una proposta inconcreta , en certa manera un parler pour parler , i que si de cas ja es discutiria el tema en el Consell Rector, la veritat és que demostrant que, o no s’assabenten del que passa a casa seva ( malament ) o menteixen ( pitjor ) , el cert és que el programa del proper any i mig està tancat i és públic, i també és més que discutible.

No és de rebut, i per a mi és absolutament irregular , per no dir il·legal, que la gent del Sant Lluc organitzi al seu gust i gana unes exposicions en forma d’evident externalització de la gestió de programació , per més que algú em digui que administrativament no és una externalització , ja que en realitat si que ho és di facto.

No és pas que aplaudeixi els noms de Tano Pissano , l’artista italià afincat fa temps a Palafrugell, tant hàbil i divertit, com comercial, decoratiu i insubstancial, en el que el tema marí ( peixos) és un més en la seva varietat temàtica ( imatge que encapçala el post ) , ni el de Josep Munné , fidel fins a la mort al seu estil de reminiscències sorollesques , però no deixen de ser acurats professionals. El que no puc entendre de cap de les maners son les altres dues exposicions: Joves del Sant Lluc i Margarida March / Regina Puig.

En el primer cas crec que sí, que és un gran encert que la mostra dels joves del Sant Lluc es celebri a Ca l’Arenas ja que respon en plenitud al concepte de la dació del mestre i serveix de nexe d’unió en l’apartat de l’aprenentatge creatiu.

Però hauria de quedar ben clar que aquesta exposició és un premi per que puguin demostrar el que saben fer. Obligar-los ara a renunciar al seu camí habitual per tocar el tema marí és una mala jugada i alhora és del tot contraproduent ja que no és una variació creativa volguda . El que alguns creuen repte no és tal ja que aquest sols és positiu quan és té un idioma pictòric clarament definit.

Per tant, magnífic l’exposició dels Joves a Ca l’Arenas , però absurd i contraproduent limitar-los a una temàtica , i més quan la mateixa se la passa per el forro  la mateixa direcció presentant obres com per ex. la de Josep Mª Codina.

El que per a mi és absolutament incomprensible és la mostra de Margarida March i Regina Puig. "Dues dones i el blau” que és a la vegada la demostració més escaient de la veritable fal·làcia que significa aquesta nexe unitiu  que serveix d'excusa a la programació.

Margarida March és una excel·lent esmaltadora però no crec que ningú li reconegui cap tirada artística envers el tema que ens ocupa i en el cas de Regina Puig és encara més difícil entendre els mèrits per ocupar un protagonisme a ca l’Arenas. A més , el fet de ser la dissenyadora de l’exposició l’hauria d’inhabilitar èticament per a ser protagonista en part de la mateixa.

És clar que ves a saber ,potser l’excusa del blau dona per a tot.

Teixint així els vímets de la programació no es va en lloc, o millor dit , es va per camins d’ inconcreció absoluta en els que l’amiguisme , el gust particular i la manca de coherència son dominants. Elements tots ells que mai haurien d’estar presents en un centre d’Art que diuen vol ser far plàstic ( valgui aquí l’obligada metàfora marinera ) de la ciutat i comarca.

 

CHIMPON 3

 

 

Algú de l’IMAC encara pensa que això de la cultura és un joc i que tant se val. Que a fi de comptes la qüestió és cobrir l’expedient i que si a més a més es tracta de plàstica , aquest reducte que cal eliminar com sigui , tot si val.

Potser per això s’han inventat la bestiesa de l’elecció de noves obres per el proper rotatori de “Mar de fons”, mitjançant la votació popular a través de Facebook. I a més, estant contents i se’n vanaglorien.

Tots sabem que la ganduleria i la incapacitat son els dos epítets que més s’escauen al fer del Museu de Mataró, però descarregar la responsabilitat adquirida en raó d’uns fonaments que se suposen ( i mai tan ben expressada la frase ), a uns criteris populars no deixa de ser una clara desistiment de funcions.

Però la juguesca arriba al desideràtum quan la pretesa tria es redueix a un grapat d’obres de les que el 85% corresponen als germans Arenas , però curiosament no es pot votar al respecte de les obres que han de ser substituïdes. És a dir,  una potineria per fer sentir la fal·làcia d’una participació inexistent.

Però a més a més el trist es veure com s’han penjat aquestes obres al Facebook. Tortes , mal girbades , amb reflexes .... , resumint amb un nivell tan baix que ningú gosaria penjar-ne alguna d’aquesta manera en el seu facebook particular. Aquí sí i amb l’agreujant de que el titular ho diu ben clar: “Museu de Mataró”. De veritat , tanta inutilitat hi ha en el Museu que ningú sap usar el més senzill dels programes de tractament de fotografies, per fer-ne les modificacions elementals d’un correcte enquadrament?. De vergonya.

Una història que em provoca un neguit i una pregunta:

El neguit: Si el Museu és capaç de publicar fotografies de les seves obres amb aquesta deficiència , com deuen ser les de les fitxes professionals del seu arxiu.

Una pregunta: Vist el molt que sembla els hi agrada el tema participatiu , per que no ampliar el mateix a altres àmbits , com per ex. triar per consulta del mateix tipus les obres de Teatre a representar en el Monumental, o les orquestres de Les Santes , o el programa de la setmana de Música antiga , o...

EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RON. CHIMPÓN

La planta baixa de Ca l’Arenas estarà ocupada per les exposicions temporals en aquest nou projecte d’usos del vell casalot. Per començar ho fa amb “Retrats del mar“ una mostra organitzada per la xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana , entre els que hi formen part el Museu de Mataró , el Museu de la Marina de Vilassar de Mar i el Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

Segons expliquen en el catàleg de mà que acompanya la mostra , la mateixa s’emmarca dintre d’uns dels seus eixos principals com és la difusió del patrimoni marítim del nostre país , però queda ben palès que una cosa és la defensa del patrimoni marítim, tasca que a bon segur realitzen perfectament, i l’altra és l’ús de la vessant artística que atresoren en els seus museus.

Dic això ja que segons ells “la mostra aplega una quarantena d’obres gràfiques contemporànies d’artistes locals” , quan les obres presentades ni són gràfiques en el sentit de que ni son dibuixos ni son susceptibles de reproducció mecànica , ni el concepte contemporani és l’escaient ni en el sentit temporal ni en l’ actualment més habitual d’obra emergent.

Però si ens centrem en la realitat de l’ exposat ens trobarem amb una exposició diversa , molt esfilagarsada per la varietat i el to de l’obra presentada ,que va des d’algunes peces que son veritables “cromos”  fins a un petit gruix de peces valorables com ho puguin ser per ex. les peces de Prim , el magnífic apunt d’Artigau , l’ encuriosit treball de Delhort o el curiós fer d’Anthony Gross., tots ells enllaçats per Jordi Arenas que evidencia aquí el seu nivell.

Una exposició molt més ben muntada que la general , a bon segur degut a la peculiaritat de l’espai que permet establir ritmes comunicatius, però malgrat això el conjunt expositiu esdevé fluix , carrincló, molt passat de moda en el sentit de que a moltes peces li pesa massa el temps passat , amb aquest  estil descriptiu apte per a decorativismes poc exigents i encara menys atrevits.

Una exposició per passejar per pobles menors en els que no acostuma a arribar mostres de nivell , però que no assoleix el mínim exigible per el nivell que cal exigir a ca l’Arenas si vol ser un centre de referència qualitatiu.

CHIMPON

No deixa de ser curiós que el punt principal del que s’ha parlat en la prèvia d’aquesta exposició , ja sigui en els mitjans d’informació com especialment en tot l’àmbit municipal i en l’entorn propi de l’IMAC , no ha estat de la mostra en si , de la seva qualitat , de les seves virtuts i dels seus vicis i si en canvi tot ha quedat emmirallat en l’aposta tecnològica que s’ha desenvolupat en la mateixa mitjançant el que en diuen “concepte de la realitat augmentada” que es tracta del fet de que mitjançant el reconeixement de l’objecte ( obra de l’exposició) a través  un dispositiu mòbil que disposi de la corresponent aplicació ( gratuïta ) la mateixa et redirigeix a l’article corresponent a Viquipèdia i per tant s’aconsegueix ampliar la informació al voltant de l’obra i l’autor.

Certament , i encara que a mi no m’afecta dons no disposo de cap aparell adient , em sembla una magnífica idea que cal aplaudir en el que val , i més quan les carteles de l’exposició son difícils de llegir per no seguir les recomanacions de primar tipus , mida de lletra i joc de tonalitats , per damunt del disseny de les mateixes.

La llàstima però és que les fitxes corresponents als artistes mataronins , que son amb els que s’ha realitzat el pertinent treball son tan lamentables en dades, informació, curriculum , bibliografia etc.., que és pitjor el remei de la informació que no pas la malaltia del desconeixement, com poden veure aquí en clickar sobre els noms dels corresponents protagonistes.

( Albert Alís, J.Mª Codina, Marta Duran , Pere Fradera, Jaume Arenas, Jordi Arenas) 

Però aquest mal fer , que certament és un menysteniment absolut envers els creadors , arriba al màxim en el cas de Perecoll.

Sortosament per a ell, el programa encara és imperfecte i la tonalitat dels seus negres torna boig al programa i no hi ha manera de realitzar el reconeixement. Dic això dons la gent del Museu de Mataró ha convertit a “Perecoll” , de nom real “Pere González Coll” en l’artista “Pere Coll”. Això per no entrar en les bajanades que es diuen del seu treball com dir que “treballa amb preferència el bronze” , quan hom sap que aquest és en realitat un acabat , o desmonta tot el treball de les seves pintures negres quan afirma la barrabassada de parlar de “ les diferents tonalitats de negre”.

Un conjunt absolutament vergonyós, de jutjat de guàrdia i digne de que rodessin els caps irresponsables que han permès aquest insult intel·lectual al fer i a la trajectòria d'aquests importants artistes mataronins.

I més encara quan , avisats pertinentment el Regidor i el Director de l’IMAC , a hores d’ara segueix l’error quan hom sap la facilitat que significa la correcció en un article de Vikipèdia.

De veritat , tant costava demanar als propis artistes les dades precises per construir unes fitxes correctes i que per tant fossin útils a l'esposició i als propis artistes?. Però clar , si anem a corre cuites ( la majoria de fitxes estan datades a hores de la inauguració ) els resultats son absolutament penosos i l'aventura tecnològica deixa de ser ser un útil exitós i sols aconsegueix la falsa brillantor de l'aparença , ennegrida per la realitat de la seva inutilitat.

Tecnologia i informació. Lluïm de progrés , de ser únics , i tenim tota la cas feta una merda i sense arreglar. Així us puc ben assegurar que en el moment en que escric aquest post ,  a la pàgina de Cultura del weeb municipal , recentment remodelat , no trobareu cap comunicació de l’exposició i si entreu al web de Ca l’Arenas us trobareu que encara domina “Art i Guerra” que ja fa sis mesos que s’ha acabat.

Potser menys fer el “merda” amb novetats tecnològiques d’última generació i treure la que tenim acumulada per notícies i exposicions “podrides” per el pas del temps.

EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RILE …

Qui més en coneix  diu que no deixo de ser una persona peculiar. Diu que essent com soc  apassionat en excés  quan surto a defensar un fet o una idea , sembla llavors que el cor domini per damunt de tota la resta i no és veritat. Aquella defensa apassionada arriba després d’una reflexió cartesiana, d’avaluar pros i contres , i encara que no ho sembli , qui parla és el cervell i no el cor.

Justament en aquesta situació és com em trobo després d’haver estat present en la inauguració de la nova temporada artística a Ca l’Arenas , amb dues mostres, una de caire permanent i com eix central, “Mar de fons” . i l’altra temporal , “ Retrats de mar”. Dues exposicions d’un nivell baixíssim , absolutament indignes d’un Museu i un Centre d’Art d’una ciutat com Mataró, que semblen més fetes per ensorrar definitivament a la pintura , i a la plàstica en general, que no pas per donar-lis lluïment i ressò.

Dues exposicions de les que fàcil és fer-ne paral·lelisme amb les “descarregades” d’andròmines que estan de moda en diverses poblacions ( per ex. Cardedeu ). Un lloc on els drapaires post-moderns treuen el seu calaix de sastre i en el que mirant i regirant es pot arribar a trobar alguna peça de qualitat , però que la resta no deixen de ser unes rampoines que sols tenen l’interès del temps passat , de la boutade o de la curiositat kitsch. Un vergonyós paral·lelisme que s’acompleix en la seva totalitat.

MAR DE FONS

La sala del primer pis de Ca l’Arenas queda ocupada per la mostra  que dona nom a l’exposició axial que ocuparà l’ indret fins el setembre de 2013. Una exposició que patirà diverses modificacions com a conseqüència d’una parida participativa de la que ja en parlarem en el seu degut moment. Una mostra que mitjançant cinc àmbits pretén inter-relacionar obres que pertanyen a les col·leccions municipals, amb la ciutat , els espectadors i el mar.

Cal començar felicitant a qui va saber batejar la mostra amb el títol “Mar de fons” , ja que és totalment escaient. La gent de mar sap molt bé el dolent i traïdor que és aquest fenomen marí . Mentre pel damunt plana la calma , les corrents soscaven els fonaments i s’ho enduen tot mar endins. Una definició exacte del que succeeix en la sala.

Una seixantena llarga de peces composen la mostra , d’elles una gran part , potser més de la meitat , signades pels germans Arenas . Uns protagonistes que son acompanyats , així com si d’un disc de “duets” que no fa tant estaven de moda , per quatre obres del fons històric del Museu , en la que  destaca la de Torrescasana i  de les que moltes repeteixen presència en l’exposició central.

Amb elles, quatre obres d’artistes de pes com ho puguin ser Alís, Codina , Duran , Fradera i Perecoll , completant-se la mostra amb peces disperses d’artistes de tota mena i nivell , assolint el punt més baix en treballs com el de J.L.Barcelona indigne de totes totes d’estar ni tan sols en la col·lecció d’un Museu.

Una exposició muntada de forma absolutament plana, sense cap mena de vibració. Una exposició sense “punts i aparts” , d’una absoluta monotonia en la que no existeix cap mena de diferenciació entre els apartats que teòricament marquen la mateixa. Una mostra embotida , enfarfegada , en la que cal fer potent esporgada tant en el que pertoca al nombre de peces com al de la qualitat. I que a més per completar la desfeta , o potser caldria dir la malifeta, presenta una patètica il·luminació ja que en realitat l’exposició no està “il·luminada” , té llum , que no és el mateix ni molt menys.

Un muntatge que a més penalitza fortament a les obres potents corresponent als artistes locals. L’obra de Codina , de la que per cert molt ens agradaria saber quina relació té amb el component marí motiu de la mostra , inicia arraconada la visita , fent costat a una cantonera col·locació del treball de Marta Duran. La de l’Albert Alís , de la que per cert veig que m’han fet cas i han posat fil a l’agulla en el que pertoca a col·locar corresponent la data de la mateixa ( no així en el catàleg ), es perd en un batibull d’obres menors entre elles les d’algun aprenent seu.

Però el pitjor està en l’obra de Pere Fradera , col·locada de trascantó en el rebost de l’exposició, o la de Perecoll ( Pere Coll segons el weeb a que remet la tecnologia avantguardista  inaugurada en aquesta exposició i que ens ha de col·locar en un nivell enveja del món sencer ) sense llum , descentrada i acompanyada d’un , també perjudicat, treball de Xavier Ubach que allà hi fa més nosa que servei.

Queda així una exposició inútil, malèvola, desquiciant, que sembla més engendrada per algú que odiï la pintura que no pas per aquell que vol presentar-la pel seu gaudi. La seva mirada està feta amb molt pocs minuts. Sols mereixen atenció les obres que hem citat , alguna més en el gust personal del visitant i òbviament  tres o quatre treballs de Jordi Arenas i una mitja dotzena d’en Jaume , amb unes peces a les que han tallat del tot les ales amb una col·locació engavanyada, sense aire ni espais , que les barreja i desnaturalitza, impedint del tot no tan sols el gaudi de la seva qualitat , ans també la simple contemplació del seu bon fer.

Una exposició , aquest “Mar de fons” que sols pot merèixer el qualificatiu del suspens absolut , i sense dret de recuperació. Si de veritat hi ha algú que tingui seny en el desideràtum que és el conjunt organitzatiu d’aquesta mostra, espero que el mostri i que quan toqui canvi de parella , faci el mínim que cal exigir a una exposició per senzilla que sigui , que és tenir cura del muntatge , de la il·luminació, del respecte a les característiques pròpies de les obres per que aquestes puguin ser exhibides de la manera més favorable, i finalment i com element essencial fer aposta per la qualitat.

Mar de fons, una exposició de tercera, de la que el millor que es pot fer , és fugir d’ella.

(Les fotografies han estat manllevades del capgròs i del Tot Mataró)

Ps.-És tan gran el desgavell que davant la queixa d'un artista , amb un cert deix d'amenaça per allò de la propietat intel·lectual, li han promés que la seva obra sera "resituada" de manera immediata per que al menys pugui ser observada amb unes mínimes condicions.