EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RILE …

Qui més en coneix  diu que no deixo de ser una persona peculiar. Diu que essent com soc  apassionat en excés  quan surto a defensar un fet o una idea , sembla llavors que el cor domini per damunt de tota la resta i no és veritat. Aquella defensa apassionada arriba després d’una reflexió cartesiana, d’avaluar pros i contres , i encara que no ho sembli , qui parla és el cervell i no el cor.

Justament en aquesta situació és com em trobo després d’haver estat present en la inauguració de la nova temporada artística a Ca l’Arenas , amb dues mostres, una de caire permanent i com eix central, “Mar de fons” . i l’altra temporal , “ Retrats de mar”. Dues exposicions d’un nivell baixíssim , absolutament indignes d’un Museu i un Centre d’Art d’una ciutat com Mataró, que semblen més fetes per ensorrar definitivament a la pintura , i a la plàstica en general, que no pas per donar-lis lluïment i ressò.

Dues exposicions de les que fàcil és fer-ne paral·lelisme amb les “descarregades” d’andròmines que estan de moda en diverses poblacions ( per ex. Cardedeu ). Un lloc on els drapaires post-moderns treuen el seu calaix de sastre i en el que mirant i regirant es pot arribar a trobar alguna peça de qualitat , però que la resta no deixen de ser unes rampoines que sols tenen l’interès del temps passat , de la boutade o de la curiositat kitsch. Un vergonyós paral·lelisme que s’acompleix en la seva totalitat.

MAR DE FONS

La sala del primer pis de Ca l’Arenas queda ocupada per la mostra  que dona nom a l’exposició axial que ocuparà l’ indret fins el setembre de 2013. Una exposició que patirà diverses modificacions com a conseqüència d’una parida participativa de la que ja en parlarem en el seu degut moment. Una mostra que mitjançant cinc àmbits pretén inter-relacionar obres que pertanyen a les col·leccions municipals, amb la ciutat , els espectadors i el mar.

Cal començar felicitant a qui va saber batejar la mostra amb el títol “Mar de fons” , ja que és totalment escaient. La gent de mar sap molt bé el dolent i traïdor que és aquest fenomen marí . Mentre pel damunt plana la calma , les corrents soscaven els fonaments i s’ho enduen tot mar endins. Una definició exacte del que succeeix en la sala.

Una seixantena llarga de peces composen la mostra , d’elles una gran part , potser més de la meitat , signades pels germans Arenas . Uns protagonistes que son acompanyats , així com si d’un disc de “duets” que no fa tant estaven de moda , per quatre obres del fons històric del Museu , en la que  destaca la de Torrescasana i  de les que moltes repeteixen presència en l’exposició central.

Amb elles, quatre obres d’artistes de pes com ho puguin ser Alís, Codina , Duran , Fradera i Perecoll , completant-se la mostra amb peces disperses d’artistes de tota mena i nivell , assolint el punt més baix en treballs com el de J.L.Barcelona indigne de totes totes d’estar ni tan sols en la col·lecció d’un Museu.

Una exposició muntada de forma absolutament plana, sense cap mena de vibració. Una exposició sense “punts i aparts” , d’una absoluta monotonia en la que no existeix cap mena de diferenciació entre els apartats que teòricament marquen la mateixa. Una mostra embotida , enfarfegada , en la que cal fer potent esporgada tant en el que pertoca al nombre de peces com al de la qualitat. I que a més per completar la desfeta , o potser caldria dir la malifeta, presenta una patètica il·luminació ja que en realitat l’exposició no està “il·luminada” , té llum , que no és el mateix ni molt menys.

Un muntatge que a més penalitza fortament a les obres potents corresponent als artistes locals. L’obra de Codina , de la que per cert molt ens agradaria saber quina relació té amb el component marí motiu de la mostra , inicia arraconada la visita , fent costat a una cantonera col·locació del treball de Marta Duran. La de l’Albert Alís , de la que per cert veig que m’han fet cas i han posat fil a l’agulla en el que pertoca a col·locar corresponent la data de la mateixa ( no així en el catàleg ), es perd en un batibull d’obres menors entre elles les d’algun aprenent seu.

Però el pitjor està en l’obra de Pere Fradera , col·locada de trascantó en el rebost de l’exposició, o la de Perecoll ( Pere Coll segons el weeb a que remet la tecnologia avantguardista  inaugurada en aquesta exposició i que ens ha de col·locar en un nivell enveja del món sencer ) sense llum , descentrada i acompanyada d’un , també perjudicat, treball de Xavier Ubach que allà hi fa més nosa que servei.

Queda així una exposició inútil, malèvola, desquiciant, que sembla més engendrada per algú que odiï la pintura que no pas per aquell que vol presentar-la pel seu gaudi. La seva mirada està feta amb molt pocs minuts. Sols mereixen atenció les obres que hem citat , alguna més en el gust personal del visitant i òbviament  tres o quatre treballs de Jordi Arenas i una mitja dotzena d’en Jaume , amb unes peces a les que han tallat del tot les ales amb una col·locació engavanyada, sense aire ni espais , que les barreja i desnaturalitza, impedint del tot no tan sols el gaudi de la seva qualitat , ans també la simple contemplació del seu bon fer.

Una exposició , aquest “Mar de fons” que sols pot merèixer el qualificatiu del suspens absolut , i sense dret de recuperació. Si de veritat hi ha algú que tingui seny en el desideràtum que és el conjunt organitzatiu d’aquesta mostra, espero que el mostri i que quan toqui canvi de parella , faci el mínim que cal exigir a una exposició per senzilla que sigui , que és tenir cura del muntatge , de la il·luminació, del respecte a les característiques pròpies de les obres per que aquestes puguin ser exhibides de la manera més favorable, i finalment i com element essencial fer aposta per la qualitat.

Mar de fons, una exposició de tercera, de la que el millor que es pot fer , és fugir d’ella.

(Les fotografies han estat manllevades del capgròs i del Tot Mataró)

Ps.-És tan gran el desgavell que davant la queixa d'un artista , amb un cert deix d'amenaça per allò de la propietat intel·lectual, li han promés que la seva obra sera "resituada" de manera immediata per que al menys pugui ser observada amb unes mínimes condicions.