M’HE QUEDAT EN BLANC. PERE-MÀRTIR BRASÓ

Encara no fa un any que en Pere Màrtir Brasó , aquest artista vilassarenc de naixença i mataroní d’adopció, ens sorprenia amb l’obra que presentava a la Biennal Torres García. El minimalisme del seu homenatge al land art amb la peça “Dues seqüències del cercle d’en Long a la Maladeta” ens presentava un canvi radical en el seu treball. Encara no fa sis mesos que Brasó en seguia sorprenent , ara al Sant Lluc , amb una altra peça en el que el domini del buit feia surar a uns personatges reduïts i aclaparats, molt a l’estil de Quino i en el sempre present còmic com axial del seu treball, el que ens aportava una nova pista per on estava anant el seu fer.

Però dues obres no son quasi res en un creador prolífic com és Pere Màrtir. Quedava pendent la confirmació de que desat a l’armari el barret Peret , l’amenaçà del “continuarà” ens podria oferir una més que grata sorpresa. Ara, després de veure i gaudir la magnífica exposició que sota el títol de “M’he quedat en blanc” ens presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors no ens podem estar de dir que en Pere Màrtir Brasó està en el punt més àlgid de la seva carrera.

Ho està per que essent com és un creedor vital i agosarat que sempre ha reflectit les seves sensacions més reals i íntimes , encara que a vegades les hagi disfressat d’un punt d’humor, ironia , i fins i tot cinisme, és quan s’arriba a situacions límits quan aquest bolcar la personalitat real és fa amb més nuesa i cruesa.

En el decurs de la seva carrera, Brasó s’ha emocionat amb l’estranya i especial llum del desert que ha volgut contraposar a una altra llum igualment estranya i diferent com la que es pot veure a Islàndia. Ha pres partida  sense por front aquells conflictes dels que en certa manera en som espectadors , quan en realitat tenim la nostra quota de responsabilitat. S’ha mirat davant la barbàrie de la guerra ( Palestina / Israel ), el drama natural ( el bosc cremat), la nova i falsa espiritualitat dels nous déus ( els de l’esport, l’espectacle...). S’ha mirat a si mateix en la sempre feixuga angoixa del dolor , ironitzant amb el seu volador barret Peret.

Però ara Brasó va molt més enllà. Autoanalitzat fins a la medul·la, Brasó ha arribat a entendre que la veritat no està moltes vegades en filosofar sobre el diví i l’humà i sí està en fer-ho sobre el més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de la petitesa de l’home , de la seva fragilitat.

D’aquí el blanc , compacte en l’aparença externa però ple de matisos en la proximitat. Un blanc de blancs, roses , blaus i petites llambregades del color que dona forma a la vida , encara que al final tots sabem que a grans trets la vida s’escampa en la uniformitat del blanc.

I al damunt , el grafit i les paraules. El dibuix del proper , el símbol del territori. Els elements que conformen la nostra geografia mental . L’espai on sentir-se segur. I les paraules , sempre precises i exigents i més quan no estan prenyades de la fullaraca que tantes vegades emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les paraules del poeta , les que ens porten alhora el record i la presència d’aquelles arrels convertides ja en fonaments vitals.

Però també apareix el negre, dur ,intens i colpidor, oferint no tan sols el contrast cromàtic  ans també l’emocional. El de la cara oculta ,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols amb l’ajut de la tendresa de la carícia.

Diu Brasó que en aquesta exposició s’endinsa una volta més en aquest buit físic i mental, que no emocional. Potser sí , però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i ben treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert. El buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del blanc,  sadollat en realitat per la gran dosi de bon art que en ell s’hi acumula.

Reflexiona Brasó amb aquest quedar-se en blanc, tot dient que creu que no és res més que una forma de meditar, i és ben cert. Una meditació personal i privada que arriba amb total intensitat a l’espectador que , sense quasi saber-les , comparteix les ànsies amb l’autor. Unes ànsies que tots sabem i creiem seran positives i ben aviat complides.
Una meditació personal que esdevé del tot compartida.

En resum, una exposició de gran nivell i qualitat que esdevé d’obligada i repetida visita.

Felicitats.