CA L’ARENAS
Que Ca l’Arenas no ha
“funcionat” de cap manera és un fet evident. Un fet fàcil de preveure tan sols
examinar el Pla d’usos de la instal·lació amb el que s’ha regit en aquestes
temporades. Un pla que precisa d’una revolució absoluta , - allò de donar la
volta al mitjó -, i que cal escometre el més ràpidament possible.
Deixant de costat el munt de
detalls complementaris establerts en l’ esmentat pla i dels que no hi ha
notícies d’ençà la inauguració ( punt
d’informació general, punt de consulta informàtica , espai cafè , actes
complementaris, zona de pati... ), i dedicant tant sols l’atenció a l’aspecte
expositiu cal fer esment no tan sols a l’ ideari expositiu , ans també a la
funcionalitat específica de cada racó de la casa.
Cal començar establint un
principi bàsic que hauria de ser la columna capital de tot el concepte del
centre , que no pot ser altra que el desig testamentari de Jordi Arenas, que
cedí l’espai a la ciutat a fi de que aquest estigués dedicat essencialment a
l’art i els artistes locals. Un principi fonamental que no ha estat respectat
en cap moment i que podria comportar , com ja ha estat a punt de succeir , la
reclamació formal dels marmessors reclamant la titularitat de l’espai per
flagrant incompliment de les condicions testamentaries de cessió.
Ca l’Arenas hauria de ser dons
el centre d’art dedicat primordialment , que no exclusivament, als artistes
locals, que haurien de ser-ne els màxims protagonistes , acompanyats de mostres
d’autors forans de vàlua contrastada que oferissin l’acurat contrapunt creatiu.
Una vegada establerta aquesta
columna capital com a raó i fonament del centre , i ajustant-nos a la manera
d’actuació en el que correspon a la programació de tota una temporada ,
cal començar remarcant el fracàs total de la idea actual de “temporada unitària”
mitjançant una exposició “mare” , configurada principalment per peces
provinents del Fons del Museu , i que ocupa durant tot una temporada tot
l’espai de la sala principal del primer pis, que alhora aixopluga a la resta d’exposicions “filles” ,
- a les diverses sales de la planta baixa -, amb les que manté un lligam
temàtic indestructible.
Un fracàs establert per un
costat per la durada i poca potència de l’exposició mare, així com per l’escàs lligam amb la resta
d’exposicions individualitzades que haurien de farcir-la i complementar-la.
Un any és massa temps per una
exposició en l’àmbit local, i fins i tot
en àmbits superiors. Aquesta llarga durada provocava que una vegada depassat el
trimestre inicial i per tant perdut el seu aspecte novador, el nombre de
visitants queia en picat arrossegant
així la xifra de visitants de la resta d’exposicions que quedaven com
somortes , sota el pes de la mateixa.
A més , unes exposicions
d’aquest tipus estan obligades a presentar un caire atractiu , fet que no ha
succeït en cap dels cassos menys en el darrer cas de la mostra “Art i guerra” ,
una exposició era de gran qualitat però no responia en res a l’àmbit artístic
de Ca l’Arenas ja que era una exposició de caire històric que hauria tingut a
Can Serra el millor dels espais per a ser presentada.
Tot això sense oblidar que
l’ocupació de la sala principal per aquesta exposició temàtica , concentrava a
tota la resta d’exposicions a les petites sales de la planta inferior , espais
que sols permeten allò que hauríem de qualificar coma “tastet” i mai com una
veritable “exposició”.
Caldria dons estudiar propostes
que inverteixin tots els conceptes. Des de la supressió d’aquets concepte
generalista de programació per un altre molt més independent , i si s’escau
individualista en el criteri , fins al de capgirar la distribució dels espais
expositius , donant protagonisme a potents exposicions individuals ocupant
l’espai del primer pis , mentre que les sales de la planta baixa a més de
mantenir l’especificitat de l’espai dedicat als germans Arenas, siguin ocupades
per les mostres de caire més complementari , com les de fons del Museu , art
contemporani , art jove etc.
En aquest concepte la sala del primer pis , per les seves
dimensions i condicions , ha de ser el
pal de paller de les activitats expositives del projecte. La seva
disposició amb dues entrades
independents permet que la mateixa sigui ocupada per una sola exposició o per
dues, una possibilitat que permet establir un criteri alternatiu entre ambdues
fixant un calendari amb alternança entre elles.
Una dualitat que ens hauria de portar a un màxim de tres
mostres individuals, sempre amb artistes de bon nivell, mentre que les
exposicions coetànies (amb un màxim de 3 x 2) ,haurien de servir per recuperar
el vell esperit de l’antic Museu de Mataró , - tal i com tantes vegades havia
dit Jordi Arenas -, obrint les portes a
artistes joves , novells , creadors de segona línia però amb qualitat evident
... , convertint així l’exposició a Ca l’Arenas com una fita de consagració en
el món artístic local.
En la planta baixa el criteri
expositiu es podria desenvolupar afermant encara més en la programació, el
criteri d’individualitat i varietat .
La petita sala1, a l’entrada , podria dedicar-se a tastets constants , - cada
mes, mes i mig , coincidint amb alguna altra exposició - , de l’immens fons del
Museu. El Museu de Mataró disposa d’uns fons nombrosos, variats i de qualitat ,
que en la seva gran majoria son absolutament desconeguts , no sols del públic
en general ans també dels veritables afeccionats a l’art. Son un veritable oceà
artístic per a descobrir.
És dons el moment de
presentar-lo a petits bocins mitjançant mostres de tota mena en tota l’ampla
diversitat de conceptes , materials, tècniques i estilístiques que aplega la
col·lecció del Museu.
Mostres de caire essencialment
divulgatiu, sense grans pretensions de grandesa, però amb la grandesa
d’ensenyar els tresors dels que n’és propietari la ciutat i que el seus
ciutadans desconeixen.
Exposicions aquestes , sense cap
mena de catàleg , i amb l’única despesa d’una petita retolació en forma de
carteles adients.
El menjador podria mantenir-se en l’actual concepte de veritable
santuari dels Germans Arenas. Exposicions de durada màxima de dos mesos , amb
mostres a l’entorn d’un concepte diferent en cada ocasió, és a dir , més o
menys com ara mateix.
Unes exposicions que podrien
trencar l’ uniformitat de la signatura Arenas essent complementades , simultàniament o amb alternança, amb
mostres d’artistes de la seva època , o amb obres de deixebles i amics, donant
una imatge global i/o oposada als temps creatius en els que es varen moure els
seus protagonistes , els germans Arenas.
L’habitació podria ser l’espai expositiu dedicats als artistes
emergents i molt especialment a l’art contemporani. Un petit espai que
justament ja ha acomplert aquesta missió en aquestes temporades amb resultats
“físics” satisfactoris.
S’hauria de decidir a que es pot
dedicar l’espai final, just abans del pati , que per les seves característiques
permet una polivalència funcional que va des de la seva dedicació al camp del
vídeo art i les instal·lacions , fins a acollir mostres temporals ( renovades
de manera periòdica i constant ) del fons d’art de la ciutat , format per les
diverses col·leccions que aplega en la diversitat del seu organigrama , a les
que s’hauria d’adjuntar el fons d’art d’artistes locals, un tema que va ser
dinamitat per l’anterior govern i que podria , i crec que deuria ser estudiat
de nou . ( Se’n parlarà en el capítol de museus i col·leccions).
Una col·lecció que també podria
ocupar l’espai soterrani en el que es realitzen els tallers infantils.
Malgrat aquesta diversitat
espaial seria convenient estructural la graella expositiva de ca l’Arenas en un
concepte unitari i global. El que si caldria tenir en compte son dos conceptes
que podrien ser considerats accessoris però que tenen força importància en el
resultat final.
Per un costat crec que caldria
un calendari d’inauguracions el més dispers possible , en contra de la postura
actual de fer coincidir un bon gruix d’inauguracions.
Per revitalitzar un espai tan
adormit com Ca l’Arenas han de passar “coses” . I han de passar constantment.
Res millor que cada dos per tres hi hagi una inauguració amb el de moviment que
la mateixa comporta.
Per un costat provoca una
presència de públic , moltes vegades renovat , que de pas aprofita per veure la
resta d’exposicions a les que dona renovada vida. Per l’altra s’estableix en el
concepte col·lectiu de l’afeccionat que a ca l’Arenas sempre hi ha coses noves
i que per tant , encara que no sàpigues el que , és possible que et trobis amb
una nova exposició i per tant pagui la pena acostar-se al mateix.
L’altre concepte fonamental
hauria de ser el d’una certa transgressió. En moments en que es parla de posar
a Picasso a El Prado, a fer companyia a
Goya, Velázquez , etc , o es parla de col·locar les creus de Tàpies enfrontades
al pantocràtor de Taüll , bo seria que les exposicions de Ca l’Arenas juguessin
en diverses ocasions a aquest contrast , a provocar renovació mitjançant la
contradicció.
( continuarà ... )
-----------
POST SCRIPTUM
Les reflexions que precedeixen a
aquestes paraules be podrien haver estat obviades però he cregut que calia
conservar-les ja que pertanyen a un teòric document de treball.
Però podrien ser obviades ja que
davant la sorpresa de tothom , el capgròs.com
de la mà del sempre excel·lent i fiable Vern Bueno ens explicava el
passat cap de setmana que Ca l’Arenas reiniciava activitats a finals de març,
amb exposició matriu , encara que semblava explicitar-se queda semblant durada
però amb diverses edicions, acompanyada d’altres exposicions a la planta
inferior, encapçalades ara per una mostra de treballs que pertanyen a diferents
museus de la xarxa de museus marítims de Catalunya.
Però el bo és que s’indica que a
posteriori toca el torn a les associacions i serà la gent del Sant Lluc qui en
prepara unes quantes , a les que es pot afegir ACM, o dic jo, el Dimarts del
Llimoner , l’associació d’artistes jubilats , el grup de pintors de can collons
de la roca i ...
Una variació absoluta del pla
d’usos de Ca l’Arenas que no ha passat per el Consell Rector de l’IMAC i que
per tant està en l’absoluta il·legalitat.
Cal dir que ja s’ha realitzat
l’oportuna protesta als responsables del mateix i s’està a l’espera de definir
la situació, però ha de quedar ben clar que Ca l’Arenas no pot ser de cap
manera externalitzat i menys en aquestes condicions, per el que , llei en mà ,
la temporada artística de ca l’Arenas perilla.
Com perilla l’art provinent del
camp públic. Un tema prou ampli com per deixar a demà per parlar-ne
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada