L’art figuratiu porta ja un bon
grapat d’anys obrint la porta a una mirada més fresca i actual i deixant enrere
aquell concepte acomodatici que es limitava a la translació , el més estètica possible,
de la imatge que volia representar el pintor. A aquest concepte s’hi ha agafat
un bon nombre de creadors que han sabut modelar la seva tendència vers uns
camps creatius en els que el concepte és molt més importants que la forma i que
a més , aquesta ha de ser el suficientment viscuda com per contactar amb l’espectador.
En aquest camí es troba el mataroní Jordi Santamaria que aquest mes presenta
les seves “Escenes de platja” a l’espai Capgròs.
Jordi Santamaria no és un
nouvingut en això de l’art. Ja fa anys que aquell impuls juvenil de l’art havia
estat emmotllat per Guerau Calàbia , però no va ser fins uns quants menys , que
de la mà de Pepe Novellas, Santamaria va entendre perfectament quin era el seu
desig comunicatiu. Un desig que encara que mantenint a la figura humana com
element més representatiu del seu fer , fins i totquan es
remarca per la seva absència , exercia magnetisme mitjançant l’acurada creació
d’uns ambients en els que explicitava la seva personalitat i que alhora li
permetin un desenvolupament molt adient de les seves virtuts pictòriques.
Ara , a bon segur que en el
desig de trobar nous camps d’expressió i no pas per esgotament del tema , l’autor
trasllada els ambients tancats , foscos i densos dels seus locals de “bars i
copes” , per l’ambient radiant d’unes escenes de platja en les que repeteix esquema
mental de nou a la figura com a protagonista ja sigui en el personalisme o en l’absència.
Dominador tècnic com és , Jordi Santamaria
construeix amb habilitat les seves peces i les dota d’una intensa llum i d’una
paleta cromàtica agressiva i contrastada per aconseguir un directe lligam amb l’espectador
, aconseguint un ambient de xafegor altament comunicatiu. Un fet que assoleix amb facilitat a primera volada però que decau si intentem
anar més enllà. La raó és obvia i no és
altra que un cert atapeïment del seu treball que fa que el mateix no “respiri”
i que el resultat final sigui certament enfarfegat.
És per això que l’exposició se’n
ressent . Mentre que els seus apunts son molt valorables ja que respiren
frescor i qualitat , a les seves
pintures li manca una depuració intensa de personatges , una eliminació de l’anècdota
i l’accessori , per quedar-se en el fonamental, en l’essència , en l’ambient , aquell
concepte que tan bé domina l’autor.
Ens trobem dons davant d’una
exposició en certa manera iniciàtica. És un nou camí que enceta l’autor, i és
un camí en el que hi ha futur. Però alhora cal fer molta neteja per quedar-se
en l’important. Repetir en certa manera , i fil per randa , el que havia
realitzat en els seus treballs d’interior. De fer-ho entendrem perfectament
aquell sentit que es palpa , el d’un futur més que prometedor per el seu treball.
Espai Capgròs de l’1 al 28 de març de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada