dijous, de març 01, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES. MATARÓ ( III )


ESPAIS EXPOSITIUS

Potser l’element que visualitza més l’activitat municipal a l’entorn de les arts plàstiques siguin els espais expositius municipals i les seves temporades d’exposicions.

Disposant l’Ajuntament actualment de diversos espais expositius i per a tal de fidelitzar la seva audiència , seria convenient que cada espai expositiu fos identificable per una línia d’activitat clarament dominant , establint-se la mateixa com a signe d’identitat, encara que s’ha de permetre una certa variabilitat en cas de ser necessari.

CAN  PALAUET



És la sala municipal d’exposicions per excel·lència i hauria de mantenir aquest estatus dominant de privilegi.


Encara que s’hi realitzen exposicions de tot tipus , ja fa moltes temporades  que el caràcter predominant ha estat l’acollir mostres de l’ anomenat “art contemporani” , seguint la línia dominant  i quasi única  que ha mantingut l’IMAC quasi des de la inauguració d’aquest espai.

Amb l’evidència de que s’ha d’eliminar aquest predomini quasi dictatorial de l’art contemporani en les temporades artístiques d’aquest espai , s’ha de pensar en establir una programació que afavoreixi una línia més variada i eclèctica, en la que el límit i el fil conductor no ha de ser un estil o tendència i sí un elevat nivell de qualitat. Un concepte d’excel·lència que permeti que Can Palauet esdevingui veritablement el sant i senya de la política expositiva artística de la ciutat , acollint les “grans” exposicions de la temporada.


Una temporada que s’hauria d’estructurar amb exposicions d’un màxim de durada de dos mesos, el que comporta  sis exposicions per temporada . La durada màxima s’estableix en el fet demostrat que una durada superior no potencia en absoluta la presència de pública , alhora que afavoreix una certa deshabituació de visita que no permet la seva fidelització.

Sis exposicions que , vistes les actuals circumstàncies econòmiques , podrien venir en bona part de les diverses institucions ( Generalitat , Diputació, Caixes d’estalvis, Fundacions , Museus , Col·leccions... ) que ofereixen exposicions itinerants , moltes elles de bona i excel·lent qualitat. Això sense deixar de costat l’oportunitat de realitzar-ne algunes de producció pròpia si l’ocasió és pertinent.

Però podria ser un bon punt a estudiar establir el costum de dedicar una exposició a l’any, i en moment ciutadà rellevant ( Nadal, Fires , Santes ..), a un artista mataroní per que aquest realitzés una gran exposició individual, o si s’escau una mostra antològica o retrospectiva.

Mostra aquesta que hauria de comptar amb un catàleg més generós que no pas les altres en les que en un desig de difusió s’hauria de potenciar més el catàleg de mà que no pas el catàleg de caire enciclopèdic ,de cost difícil d’assolir tant per l’organització com per els visitants.

A més del tema expositiu seria convenient efectuar el pertinent estudi per recuperar l’espai original de les sales d’exposició, estructurat en l’entrada de llum natural mitjançant les vidrieres del pati interior, vidrieres actualment clausurades per els plafons que conformen la falsa paret amb la que acaba l’espai expositiu.

Les sales varen ser concebudes amb aquesta llum ambiental per evitar l’evident ambient claustrofòbic de la sala principal, degut al seu baix sostre i a la inclinació en baixada de tot l’espai. Una estructura que perjudica , i molt, a les obres de mides grans que queden com esclafades i aclaparades  en aquets entorn tan pervers.

L’aspecte natural de l’espai sols ha estat mostrat en molt poques ocasions ja que el joc brut del llavors PMC envers la mostra de Josep Mª Rovira Brull que inaugurà el recinte , fent-lo compartir espai amb una mostra contemporània de Carlos Pazos, va obligar a aquesta solució d’emergència  per poder disposar de més espai. Una solució d’emergència esdevinguda d’habitud.

L’espai perdut , - en metres lineals -,  en eliminar aquestes falses parets es podria recuperar mitjançant la sala cedida a Can Xalant , espai que havia de servir d’enllaç entre les activitats del centre i la ciutat i que no ha funcionat en res com a tal i per tant ha perdut tot sentit , alhora que trenca tot el discurs expositiu del conjunt expositiu.

Igualment s’haurien d’estudiar les possibilitat tècniques que permetin sense molt dispendi ( unes guies i uns focus ) aprofitar el seguit de parets de la planta que actualment son inútils com espai expositiu ( passadís d’entrada i hall de la sala principal ).

CAN SERRA. MUSEU DE MATARÓ



En espera del pla d’usos de Can Marfà, els espais expositius de Can Serra haurien de ser destinats  a mostres que podríem definir com de “caire històric” , en el sentit tant de la mateixa història com en el de mostres especials per el seu didactisme o especificitat, amb una especial relació de proximitat o veïnatge.

Com en el cas anterior existeixen diverses exposicions generalistes d’aquests àmbits, organitzades per les més diverses institucions , que bo serien de ser aprofitades, sempre i quan existís , com dèiem abans,  un cert vincle amb la ciutat o comarca.

Seria convenient també que el propi Museu de Mataró, realitzes algunes produccions pròpies , amb cost assumible , en relació als tresors que acull en el seu fons , o en relació amb àmbits locals o comarcals remarcables per alguna circumstància específica ( aniversaris, commemoracions , fets històrics, etc .) .

Les exposicions de caire plàstic haurien de ser inexistents , o en el seu cas  mínimes, ja que aquestes haurien de tenir el seu lloc a Can Palauet o Ca l’Arenas , segons el seu caire o protagonisme.

Seria convenient que aquestes exposicions estiguessin  acompanyades d’actes complementaris , establint-se a ser possible una interrelació amb l’IME per intentar quadrar-los amb els seus monogràfics o amb cursos a Tres Roques.

Igualment és molt important incentivar la visita a les plantes superiors del Museu i a la seva exposició permanent  per incorporar-los així al cicle de les visites expositives,  malgrat la seva llarga periodicitat, i fent notar  la importància i vàlua dels tresors artístics allà dipositats.


( continuarà ... )