Ha passat una setmana d’ençà el
congrés local del PSC i el silenci més gran plana per damunt del mateix. Excel·lent
es pot pensar, però és un silenci tan dens que queda massa clar que és un
silenci forçat , un silenci que no m’agradaria fos com aquell que és preludi de
la més gran de les tronades.
Ho dic ja que un congrés tan
tens com el que es desenvolupà la passada setmana no s’acaba amb el mateix , precisa
de reflexions públiques que serveixin com a signe per navegants , siguin del
color i la tendència que es vulgui i en aquest cas el silenci és absolut.
Per Ramon Bassas i Joan Antoni
Baron , els més habituals blocaires dels socialistes , sembla com si el congrés
no hagués existit. Ni una paraula. Ni per bé ni per malament. Xesco Gomar també
manté absolut silenci. No sols no ha escrit res en el seu renovat blog , en el
que navega solitari el seu discurs d’investidura. I el mateix succeeix en la
resta de protagonistes socialistes de les xarxes socials, amb l’única excepció de
l’el·líptic autor del blog “Els temps i els dies” , que ofereix claus evidents
amb el post en que simplement reprodueix l’obra de Théodore Gericault, “El rai
de la medusa” , obra de 1819 que es troba al Museu del Louvre i que fa referència
al dramàtic naufragi en costes africanes del vaixell francès “La medusa” , en
el que van morir la majoria dels navegants. ( Això sí que és clar avís per a
navegants)
És com si la pública
picabaralla realitzada en l’entorn del
twitter entre Ivan Pera i Carlos Fernández al voltant del meu post del diumenge passat , hagués
provocat un toc general d’alerta de no donar municions a l’enemic que per cert
cada dia està més dèbil i desnortat i amb una gestió municipal cada vegada més esperpèntica.
Sols en Joan Salicrú amb el seu
excel·lent post del dimarts 6 de març
http://joansalicru.blogspot.com/2012/03/canvi-de-rumb-al-psc-de-mataro-la.html
,analitza amb profunditat , més que les raons del canvi, les conseqüències que en poden derivar , conseqüències de les que tots estem a l’espera , en especial en el que pertoca a la postura pública del grup municipal socialista i en especial a qui serà qui marcarà el pas , si Naya com a secretari de política municipal ( que Déu ens agafi confessats ) o Baron com a cap del grup municipal. ( Una difícil separació d’espais polítics que hem volgut representar amb la fotografia que encapçala el post).
Mentre, Xesco Gomar està desaparegut en combat. Anul·lada la seva
presència pública en una entrevista a m1tv, que estava confirmada poques hores
abans , intenta refer ponts per millorar la seva imatge pública que és
patètica, i mitjançant intermediaris està pactant trobades per poder explicar
de motu propi i en vis a vis, la seva filosofia política i els plantejaments que
intentarà dur a terme en el seu mandat.
Enfrontat de fa molt temps amb
els medis informatius locals , i més encara després de les darreres eleccions
generals en les que va pressionar al màxim i de males maneres per a tal de que
es “cobrís” la votació de la seva parella Ana Barrera per considerar que era “candidata”
, ara es troba que el ressò del seu “triomf” ha estat molt minsa i ha passat
desapercebut per a la gran majoria de ciutadans.
Ben aconsellat intenta fer un
tomb a la seva imatge negativa però li serà molt difícil, dons la seva guàrdia
de corps no va pas gens sobrada ni d’habilitat comunicativa ni de dialèctica
política ja que son “aparell” pur i dur i per tant sols el catecisme del partit
marca l’ortodòxia i la veritat i davant d’aquest inflexible rigor, la
comunicació és quasi impossible.
Un bon peu que per cert no ha
tingut la sectorial de Dona escollint il·lustrar la reflexió en el Dia de la
Dona treballadora amb una peça de la pintora Marga Riera que , oh casualitat , és
justament la seva responsable . Per responsabilitat i per ètica hauria estat
millor qualsevol altra treball artístic. Una relliscada que no s’hauria de
repetir.
Igual que aquest silenci que
toca trencar ja , això sí, amb veu ben alta i clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada