EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RON. CHIMPÓN

La planta baixa de Ca l’Arenas estarà ocupada per les exposicions temporals en aquest nou projecte d’usos del vell casalot. Per començar ho fa amb “Retrats del mar“ una mostra organitzada per la xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana , entre els que hi formen part el Museu de Mataró , el Museu de la Marina de Vilassar de Mar i el Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

Segons expliquen en el catàleg de mà que acompanya la mostra , la mateixa s’emmarca dintre d’uns dels seus eixos principals com és la difusió del patrimoni marítim del nostre país , però queda ben palès que una cosa és la defensa del patrimoni marítim, tasca que a bon segur realitzen perfectament, i l’altra és l’ús de la vessant artística que atresoren en els seus museus.

Dic això ja que segons ells “la mostra aplega una quarantena d’obres gràfiques contemporànies d’artistes locals” , quan les obres presentades ni són gràfiques en el sentit de que ni son dibuixos ni son susceptibles de reproducció mecànica , ni el concepte contemporani és l’escaient ni en el sentit temporal ni en l’ actualment més habitual d’obra emergent.

Però si ens centrem en la realitat de l’ exposat ens trobarem amb una exposició diversa , molt esfilagarsada per la varietat i el to de l’obra presentada ,que va des d’algunes peces que son veritables “cromos”  fins a un petit gruix de peces valorables com ho puguin ser per ex. les peces de Prim , el magnífic apunt d’Artigau , l’ encuriosit treball de Delhort o el curiós fer d’Anthony Gross., tots ells enllaçats per Jordi Arenas que evidencia aquí el seu nivell.

Una exposició molt més ben muntada que la general , a bon segur degut a la peculiaritat de l’espai que permet establir ritmes comunicatius, però malgrat això el conjunt expositiu esdevé fluix , carrincló, molt passat de moda en el sentit de que a moltes peces li pesa massa el temps passat , amb aquest  estil descriptiu apte per a decorativismes poc exigents i encara menys atrevits.

Una exposició per passejar per pobles menors en els que no acostuma a arribar mostres de nivell , però que no assoleix el mínim exigible per el nivell que cal exigir a ca l’Arenas si vol ser un centre de referència qualitatiu.

CHIMPON

No deixa de ser curiós que el punt principal del que s’ha parlat en la prèvia d’aquesta exposició , ja sigui en els mitjans d’informació com especialment en tot l’àmbit municipal i en l’entorn propi de l’IMAC , no ha estat de la mostra en si , de la seva qualitat , de les seves virtuts i dels seus vicis i si en canvi tot ha quedat emmirallat en l’aposta tecnològica que s’ha desenvolupat en la mateixa mitjançant el que en diuen “concepte de la realitat augmentada” que es tracta del fet de que mitjançant el reconeixement de l’objecte ( obra de l’exposició) a través  un dispositiu mòbil que disposi de la corresponent aplicació ( gratuïta ) la mateixa et redirigeix a l’article corresponent a Viquipèdia i per tant s’aconsegueix ampliar la informació al voltant de l’obra i l’autor.

Certament , i encara que a mi no m’afecta dons no disposo de cap aparell adient , em sembla una magnífica idea que cal aplaudir en el que val , i més quan les carteles de l’exposició son difícils de llegir per no seguir les recomanacions de primar tipus , mida de lletra i joc de tonalitats , per damunt del disseny de les mateixes.

La llàstima però és que les fitxes corresponents als artistes mataronins , que son amb els que s’ha realitzat el pertinent treball son tan lamentables en dades, informació, curriculum , bibliografia etc.., que és pitjor el remei de la informació que no pas la malaltia del desconeixement, com poden veure aquí en clickar sobre els noms dels corresponents protagonistes.

( Albert Alís, J.Mª Codina, Marta Duran , Pere Fradera, Jaume Arenas, Jordi Arenas) 

Però aquest mal fer , que certament és un menysteniment absolut envers els creadors , arriba al màxim en el cas de Perecoll.

Sortosament per a ell, el programa encara és imperfecte i la tonalitat dels seus negres torna boig al programa i no hi ha manera de realitzar el reconeixement. Dic això dons la gent del Museu de Mataró ha convertit a “Perecoll” , de nom real “Pere González Coll” en l’artista “Pere Coll”. Això per no entrar en les bajanades que es diuen del seu treball com dir que “treballa amb preferència el bronze” , quan hom sap que aquest és en realitat un acabat , o desmonta tot el treball de les seves pintures negres quan afirma la barrabassada de parlar de “ les diferents tonalitats de negre”.

Un conjunt absolutament vergonyós, de jutjat de guàrdia i digne de que rodessin els caps irresponsables que han permès aquest insult intel·lectual al fer i a la trajectòria d'aquests importants artistes mataronins.

I més encara quan , avisats pertinentment el Regidor i el Director de l’IMAC , a hores d’ara segueix l’error quan hom sap la facilitat que significa la correcció en un article de Vikipèdia.

De veritat , tant costava demanar als propis artistes les dades precises per construir unes fitxes correctes i que per tant fossin útils a l'esposició i als propis artistes?. Però clar , si anem a corre cuites ( la majoria de fitxes estan datades a hores de la inauguració ) els resultats son absolutament penosos i l'aventura tecnològica deixa de ser ser un útil exitós i sols aconsegueix la falsa brillantor de l'aparença , ennegrida per la realitat de la seva inutilitat.

Tecnologia i informació. Lluïm de progrés , de ser únics , i tenim tota la cas feta una merda i sense arreglar. Així us puc ben assegurar que en el moment en que escric aquest post ,  a la pàgina de Cultura del weeb municipal , recentment remodelat , no trobareu cap comunicació de l’exposició i si entreu al web de Ca l’Arenas us trobareu que encara domina “Art i Guerra” que ja fa sis mesos que s’ha acabat.

Potser menys fer el “merda” amb novetats tecnològiques d’última generació i treure la que tenim acumulada per notícies i exposicions “podrides” per el pas del temps.