Si fa uns dies parlàvem de costum i tradició en el que pertoca a la mostra de punts de llibre , avui toca fer-ho d’una altra exposició que ja ha agafat embranzida en això de la permanència i sortosament sembla ja arrelada en la programació de cada temporada com ho és la mostra “Qu4tre” que si no vaig errat , per setè any ocupa l ‘espai de l’Ateneu en aquest estrany cocktail que converteix una mostra col·lectiva de quatre artistes , en un altre cocktail ben diferent de quatre mostres individuals sota un aixopluc comú.
Albert Llovet (Figueres. 1988) ,
Anna Alegre ( Terrassa. 1980 ), Esther Galdon ( Mataró.1974) i Josep Maria
Jodar (Mataró. 1966), son els protagonistes d’aquesta exposició que manté la
seva aposta primigènia per la diversitat creativa , en una mirada que vol ser
fresca i nova , en contraposició a l’habitual adotzenament que presenten bona
part de les exposicions que es realitzen en el decurs d’una temporada.
Una exposició que com cada any
presenta diversitat en tot , inclosa com no la qualitat , però que mereix una
bona visita i un anàlisi personalitzat que és que duren a terme en aquest i
posteriors post.
No fa tant que hem tingut ocasió
de parlar de Josep Maria Jodar , i a més fer-ho en termes absolutament
elogiosos. Així s’ho va merèixer per l’exposició al Col·legi d’Aparelladors ,
però de manera molt més especial en la seva magnífica mostra que presentà al
2010 al Museu de Llavaneres , en la que va ser el seu salt definitiu a una
consideració d’artista madur i de
qualitat.
Ara , l’artista ha escollit amb
plena cura la sempre escassa desena d’obres que li permet l’exposició per que
en certa manera serveixi com aquelles antigues “tesines” que els llicenciats
havien de presentar per assolir el títol. Així ha volgut filar prim en una
aposta contundent , afermada en la seva realitat compositiva i en un sentit especial
de deixar petja, abans de fer avinent el seu desig de volar per altres
contrades , plàsticament més atractives que no pas les de la seva ciutat.
Cada vegada més quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Jodar canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi.
La seva mental relació entre la
costa del Maresme i la de California , l’ajuda a establir uns paràmetres
mentals que serveixen per desvirtuar els paràmetres físics que tots tenim ben entesos
per aconseguir en aquest buit del conscient , una situació subconscient que ens
ofereixi i permeti una lectura ben diferent.
Ja sigui amb obres més íntimes i
acollidores , ja sigui en els grans paisatges com el dels camps de conreu de Llavaneres
o la seva desèrtica visió, Jodar entén perfectament que l’important es
comunicar. Que sempre existeix un trompe l’oeil mental que resitua les imatges
i les recol·loca en aquells quadrats prefixats de la nostra ment , en una retícula
que sempre cal trencar.
La personal visió de Josep Mª Jodar composa així una magnífica exposició en la que la potència del seu concepte , ben recolzada en un domini tècnic perfectament escaient, estableix un conjunt de peces de tanta bellesa exterior, com força comunicativa , que alhora ha de fer-se sentir en la ment de qualsevol afeccionat a l’art que tingui una suficient amplitud de mires.
UN magnífic recull, el de Josep
Mª Jodar , que mereix la major de les atencions en aquesta atractiva
col·lectiva.
PS1.-
Una atenció que al menys en el dia de la inauguració no va ser suficient com per portar gent a la sala. De nou repeteixo, i no vull fer-me pesat -, que és una vergonya que els artistes locals no tinguin el costum d’acostar-se a les inauguracions que se celebren en la seva pròpia ciutat. Aquest oblit esdevé perversitat quan apareixen les veus de queixa de la poca atenció que té la plàstica en la nostra ciutat.
Amb tota la raó que existeix en
aquesta queixa , que és molta , la mateixa es desnaturalitza davant la seva
permanent absència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada