Aquest passat divendres vaig tenir el plaer i honor de presentar l’exposició homenatge que l’Ajuntament de Vilassar de Dalt ha dedicat , en el Centre Cultural de Vilassar de Dalt ( Caixa de Pensions ), en recordança i memòria del que fou gran aquarel·lista Amadeu Casals, vilatà d’aquesta població.
He parlat moltes vegades de l’Amadeu i de la immensa qualitat artística que atresorava. De la seva ductilitat creativa i de la seva activa postura revolucionaria, transformant el món de l’aiguada , fugint de l’edulcorat documentalisme descriptiu dels Ayneto, Fresquet, Olivé , Torrabadell i altres , fins aconseguir generar un idioma en el que el gest, el color, la força i la intenció, eren motors d’una creació agosarada que elevà la tècnica de l’aiguada fins als límits de la més gran de les qualitats.
Ara , de la mà de la família i
de l’Ajuntament del seu poble ( Vilassar de Dalt), tenim ocasió de gaudir durant
aquestes festes de Nadal ( fins el 8 de gener de 2012 ) i a la sala d’exposicions
del centre cultural, una magnífica retrospectiva , amb aires d’antològica , que
fa recull de la seva trajectòria , des dels sus començaments amb aquella
aiguada sèpia, quasi parella a un dibuix perfeccionista , fins el desori
cromàtic de les seves obres a Tavira ( L’Algarve. Portugal) que van ser les seves
darreres creacions. Tot en un conjunt magnífic que evidencia la gran qualitat
de l’artista , si és que era desconeguda per algú.
Per això , i tot recomanant
intensament la visita a l’exposició, vagi el meu reconeixement amb les paraules
que em demanà la família per aquest homenatge , que va tenir la seva primera
parada , al Museu Monjo de Vilassar de Mar.
AMADEU CASALS. PASSIÓ PER
L’AQUAREL·LA
Fa ja un grapat d’anys que responent a la convidada de l’Amadeu Casals per presentar una exposició seva a la barcelonina galeria “Grifé & Escoda” vaig encapçalar l’escrit amb una profunda reflexió del pensador i crític Arnau Puig que diu: “ Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però a la contra de què ?”.
M’ha tornat la reflexió al cap
quan he rebut la per a mi emocionant convidada de presentar aquesta mostra
retrospectiva d’homenatge pòstum. Ha estat així ja que fent repassada mental a
tota la brillant trajectòria creativa d’Amadeu Casals s’evidencia un nexe comú
, que a l’hora ha estat motor de tot el seu camí evolutiu , com ho és el de la
lluita aferrissada a la contra per donar a l’aquarel·la el paper d’importància
que mereixia, que no és cap d’altra que al menys el de la igualtat amb
qualsevol altra procediment pictòric.
De sempre que Amadeu Casals va
voler trencar amb l’edulcorat paper il·lustratiu al que semblava haver quedat
reclosa la tècnica de l’aiguada , encotillada en una malaltissa ortodòxia
tècnica i en una limitació de conceptes creatius. Va entendre com pocs que
l’Art és sempre emoció, comunicació, sensibilitat, i per que no dir-ho,
estètica i bellesa. Que a partir d’aquests conceptes tot creador ha de cercar
els camins més adequats per traslladar-los amb profunditat a les seves obres.
Tot repassant l’acurada i sempre
difícil tria que ara se’ns presenta podem veure aquesta passió comunicativa des
dels seus començaments amb aquelles aiguades i canyes quasi monocromàtiques
fins als intensos ritmes gestuals d’obres en que la figuració s’esvaeix en
l’essència , fregadissa quasi en una pseudo abstracció, en una orgiàstica combinació
de colors , en els que generalment mai falta el negre com a senya personal
inconfusible.
Podrem gaudir de paisatges de
tota mena , del “seu” mar i les barques , l’altra passió desfermada de l’autor.
De les composicions destrament
estructurades , ja siguin amb aquell “cubisme” seu tan peculiar , o amb l’
esgarrapat intens del desfer per “fer” , a un nivell que sols els grans
artistes assoleixen.
Però principalment ens trobarem
amb la creació d’ambients , en una pintura feta amb i per els cinc sentits.
Captarem l’olor a salobre i notarem la xafogor de la migdiada d’estiu en una
voladissa cortina. Escoltarem el silenci de la mar encalmada i el brogit de la
tempesta. Ens arribarà la fragància de l’aire i l’olor a silencis , melangia i
solituds.
Diuen que els artistes no moren
mai, que perduren entre nosaltres en les seves obres. Aquesta exposició n’és
una evidència. Les aquarel·les d’Amadeu Casals segueixen essent una lliçó
magistral d’art , alhora que deixen obert el camí d’una aquarel·la revolucionaria
, per la que va lluitar , a la contra , molt a la contra , i en la que va
aconseguir vèncer.
Amadeu Casals , una lliçó
immarcescible d’art i de passió per l’aquarel·la.
Un homenatge just i merescut ,
per un artista que amb el temps haurà de tenir forçós reconeixement general per
la seva tasca en pro de l’aquarel·la i la seva evolució creativa.
A visitar , de totes , totes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada