CONGRÉS

Fa molts dies que no parlo de política. Entre recuperar-se de la sotragada  que , esperada sí, però potser no amb tanta intensitat  en especial a Catalunya , i el bon volum de notícies de l’àmbit artístic ha fet que no hi hagi hagut pública reflexió al voltant del futur del PSC que es decideix aquest setmana en aquest Congrés , esdevingut la mare de tots els congressos.

Fa dies que cada matí ens llevem amb articles de tota mena , tots ells ben valorables i interessants , al voltant de la realitat actual del PSC , del futur més proper i dels camins més adients per aconseguir una travessa del desert que sigui el menys feixuga possible. Amb uns hi estem totalment d’acord , mentre que amb d’altres hi discrepem per fora i per dins. És adir res d’anormal en unes circumstàncies tan vitals com les actuals.

Per a un , simple simpatitzant del PSC , - apuntat això sí en els fitxers del partit -, és a dir un ser insignificant i sense cap mena de vàlua en la burrocràcia establerta del partit, tot s’estableix en una certa simplesa: Socialisme i Catalunya. Dues paraules ben clares , concises i contundents , de les que curiosament veig que en surt definicions de tota mena , algunes d’elles , - en especial en el que pertoca a Catalunya- , que simplement fan fredar.

És evident que cal mirar enrere per poder anar endavant. És evident que cal triar abans el que volem ser, que no pas per qui volem ser manats. Però és igualment evident que vist el vist , les coses estan força clares.

Autodescartat Iceta , que en el súmmum del cinisme volia dirigir la recuperació d’allò que ha fet naufragar per la seva pèssima direcció, dos noms queden enfilats en la recta final: Pere Navarro i Àngel Ros , dos noms amb dues característiques que queden ben remarcades per els suports que han aconseguit. Navarro , candidat continuista , té el suport  de la direcció que ens ha portat a la debacle i de tot el sector espanyolista , mentre que Àngel Ros manté la flama del socialisme català.

No hi ha dubtes dons . Ningú enganya a ningú. Hora és de prendre decisions i la meva , encara que etèria i personal , no pot ser altra que donar el suport a Àngel Ros i fer-ho a més amb el convenciment que la seva derrota hauria de portar ineludiblement al trencament del PSC tal i com és ara i provocar una regeneració capaç d’entendre que sense catalanisme el PSC és inviable i és mort de l’ànima.

Però seran capaços d’entendre això la munió de compromissaris , triats en la més pura disciplina departit , amb un domini aclaparador d’aparell i per tant de desig de continuïtat , no per fer que el país vagi millor, i sí per que ells puguin anar a millor , o al menys segueixin en el mateix estatus d’ara mateix?.

Aquest cap de setmana en tindrem la resposta , però molt hem temo que el rèquiem del catalanisme està més que cantat.