MAL ACOSTUMATS

Els habituals visitants d’exposicions del nostre país estem molt mal acostumats amb dos dels més grans artistes de la història com son Miró i Picasso.

 Crec dir bé que estem mal acostumats ja que gràcies als fons de que disposen els dos grans museus protagonitzats per ells ( Museu Picasso i Fundació Miró) i principalment a les magnífiques exposicions que temporada rere temporada ens ofereixen al voltant seu , descobrint amb tot detall la seva amplitud artística polièdrica, fa que el grau de coneixença al seu respecte és tan gran que costa quedar-se bocabadat davant d’exposicions que mereixen abastament arribar  a aquest nirvana , com és el cas de “L’Escala de l’evasió” que organitzada conjuntament per la Fundació, la Tate Modern i la National Gallery of Art de Washington, recau ara fins el 18 de març a la fundació barcelonina.

Aquesta reflexió me la feia jo mateix més tard després d’haver sortit una mica fred de visitar-la amb tota tranquil·litat , ja que per a la meva sorpresa i tot essent el passat dimecres  dia de mig-pont, el nombre de visitants era més que escàs amb tant sols un grup de batxillers que enlairaven la xifra.

Dic mig fred per què certament un no va sortir de l’exposició amb aquella sensació d’emoció profunda i intensa , de vibració artística interior , de sentir-se privilegiat per haver pogut gaudir tanta bellesa, com a vegades et passa amb certes exposicions , com amb Antonio López com a darrer i personal exemple.

Però ha estat després en la reflexió íntima , tot repassant el vist mitjançant el catàleg de mà, - enormement útil am explicacions escrites al voltant de les obres dignes de menció -, fent ullada a l’històric i gegantí catàleg de l’exposició del centenari ( 1993 ) on ja varem poder gaudir de quasi totes les obres ara exposades i anant més enrere , amb el catàleg d’una altra exposició històrica la de “Un camí compartit” ( Miró-Maeght) que es realitzà que es realitzà a la seu barcelonina de la galeria el 1975 , amb un magnífic escrit de Pere Gimferrer com a presentació i amb un parell de reproduccions dignes de ser emmarcades, quan m'he sentit sadollat per l'artista.

 

És en aquest repàs de tres exposicions viscudes, curiosament amb un cicle exacte de divuit anys (1975 – 1993 -2011 ), quan un denota el sentiment d’haver absorbit el concepte comunicatiu que l’artista li segueix presentant en aquest temporals glops.  Sols per això un pot entendre que no hagi vibrat de manera quasi fent salts d’obres com “l’esperança del condemnat a mort“La casa de la Palmera”, “La masia”, “El cap de pagès català” , “ Metamorfosi” , “Aidez l’Espagne”, “Autoretrat”, “El vol d’ocell damunt la plana”, la sèrie Barcelona , la sèrie “Blau”, les pintures sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, les teles cremades , la sèrie de "l'esperança del condemnat a mort", "els focs artificials", i tantes d'altres  , sense afegir-hi el munt d’obres igualment emocionants que conformen la col3lecció habitual de la Fundació.

Com és possible no sortir exultant davant tanta força i qualitat?. Certament estem mal acostumats, ja que una exposició com aquesta es veu molt de tant en tant , - divuit anys sembla ser el cercle -, i sols mereix l’aplaudiment més tancat i la recomanació de la visita més ampla possible.

I més encara si el coneixement de Miró és anecdòtic o tangencial, ja que així i mercès a la disposició temporal de les obres , fa que un pugui observar l’evolució de l’artista i pot entendre amb claredat el seu caminar i l’arribada a la seva personalitat inconfusible.

A més de l’apartat visual , permet alhora observar i entendre el compromís personal de l’artista molt poc immune als efectes dels temps turbulents que li va tocar viure . Com molt bé deia , no hi ha cap torre d’ivori i per tant l’escala de l’evasió ha d’estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat..

Una exposició dons d’obligada i detinguda visita , en una mostra cabdal per acaba d’entendre a Joan Miró, un artista front del qual resten exhaurits tots els qualificatius.