SENSIBILITATS

PLÀSTICA

La de Concha Ibáñez.

Exposa a l’Espai Cap Gros. Amb la seva simplicitat sempre em meravella. La vaig conèixer en una exposició a Tertre fa , més o menys, trenta anys. El seu paisatge llavors em va frapar, acostumat al paisatge acomodatici que dominava, - i segueix dominant -, aquest concepte.
Amb aparença de naïf, però sense ser-ho mai, més aviat al contrari, Concha Ibañez despulla el paisatge de l’anècdota i es centra en la raó, en l’arrel. Llum, color i volum, fonamenten la seva raó i amb ells conjuga les peces que ens ofereixen la seva visió, que en el més fons, és la nostra, d’aquells indrets que ha (hem) viscut. La seva mirada a Castella i el Marroc , protagonistes ara i avui, sobten i emocionen.
Quina gran artista és la Concha Ibáñez. Nascuda a Canet i ara retrobada a Mataró. Com em va plaure tornar a fer-li un petó i una abraçada.


MUSICAL

La de Joaquín Sabina

Sempre m’ha agradat. Suposo que he envejat aquest esperit canalla que el caracteritza , amb el que m’identifico i mai he pogut, sabut, o volgut practicar.
Acompanyo a la meva dona a obrir una escola en la que s’ha de pintar. Son quarts de vuit del matí de dissabte. Agafo el cotxe i en el CD sona el darrer Sabina ( Pájaros de Portugal).
Sabia que la meva filla l’havia baixat d’Internet , però entre que agafo poc el cotxe i quasi sempre poso la ràdio... No és el seu millor disc, però te dues cançons impagables : “Seis Tequilas”, i molt especialment “Nube Negra”. Sabina en estat pur i dur, és a dir, molt proper a tots.
“Al otro lado de la nube en quiebra / allá donde se escriben las canciones / al otro lado de la nube negra “.... “Allá donde no quedan mercaderes / que vendan soledades de ginebra”.
Impagable i emocionant. Emocions en el temps d’espera. Serà per la pluja i el temps gris. Serà... O potser no?.


INTERIOR

Monument a la intolerància ( Perecoll ) .

Està molt a prop de casa i el miro sovint. Lamentablement la Casa Gran no el mira amb afecte. Està envoltant de containers de vidre, plàstics i paper , que curosament s’encarrega de retirar just en el dia de l’ofrena floral, per retornar-los quatre dies després.
A més si es mira des de la punta de Carles Padrós, queda desnaturalitzat per l’obra de Llucià González que es troba en el giratori de sota. El monument queda així emmarcat per un dau i una baldufa. ( Si ho voleu mirar amb ironia, tota una reflexió de la vida, la mort i la sort, en el camps de concentració).
Per a mí la millor escultura de Perecoll. Sempre m’emociona. I en aquests dies encara més. Mirar-lo obliga a pensar i a conjurar-se en uns fets i moments que mai més s’han d’esdevenir.


RABIOSA

La gamberrada nocturna

Visc en una zona que considero ben tranquil·la, amb algun qu’altre estirabot. Vaig a buscar el pa i els diaris del diumenge i em trobo que a bona part de Can Torner i del carrer Àvila hi ha hagut caça de retrovisors. Bona part del retrovisors dels cotxes allà aparcats estan amb els retrovisors , en especial els plegables , trencats.
Ja fa un parell de setmanes molts automòbils portaven enganxina de la Municipal per comunicar-se amb ells. Em sembla que s’havien trencat panys o cosa semblant.
M’emprenya i molt la violència gratuïta. El fer mal, per fer mal. Ja sé que és de difícil eradicació i més que qüestió municipal, ha d’existir un treball d’educació i del paper de control dels pares, i...
Però això no em fa oblidar l’agror que sento quan veig aquest fotre per fotre , que a res condueix i que signifiquen massa coses , que potser es resumeixen en la frase que poc després llegeixo a “El País”: “El que no gastem ara en escoles, ho haurem de gastar després en policia”.
Tan dura i abrupta com real. Que tots ho tinguem en compte.


XAPUSERA

Reclamava fa uns dies pel fet de no haver fet rampa per discapacitats en l’arranjament de CarlesPadrós. Observo que ja l’ha fet, però tan corre a cuita, que pitjor impossible.
Està en la vorera al mig de la zona d’aparcament ( no hi haurà qui hi arribi ). A més l’han fet just davant d’un senyal de tràfic i d’un dels molts postes de fusta que serveixen d’enllaç elèctric i que lamentablement encara dominen en el meu barri.
En resum que si algú amb la seva cadira de rodes arriba ( per miracle) a poder emprar el baixador , es torbarà en una acera estreta amb els impediments suficients com per no poder fer cap mena de maniobra. És a dir , baixador per lluir i no usar.
Llavors és quan m’omplo de sensibilitat xapusera i penso com hi poden haver inútils tan grans, i a sobre , que cobrin per el seu treball.


D’IMPOTÈNCIA

Abans de començar aquest blog, vaig entrar en el d’en Ramon Bassas per afegir comentari en un dia que parlava de “La Matarona”. Li repetia la petició, que d’ença fa deu anys ,més o menys, vaig realitzant a tots els alcaldes i regidors que queden a tiro, que no és altra que demanar s'indiqui mitjançant l’oportuna placa, el nom, autor i altres signes d’identitat, de les diferents escultures públiques que es troben en la ciutat.
Us puc assegurar que mai he obtingut un no per resposta , i que el “ això està fet” és la resposta dominant.
Ara , aprofitant l’avinentesa de parlar d’escultures, repeteixo el missatge.

Espero que tinguem sort . Per cert quina gran cançó de Llach. Excel·lent per arrodonir el post.