ELS ARTISTES , CULPABLES?

En aquests dies han aparegut a la premsa local i en les xarxes socials dues notícies rellevants en el que pertoca al món artístic local. O millor dit , una noticia i un recordatori. Dos fets en els que implícitament no es parla dels artistes però en les que si escatem una mica i en volem fer una lectura més profunda , podrem veure una certa queixa esmorteïda a l’activitat col·lectiva i individual dels nostres creadors. Ens referim a la desaparició del sant Pere més Alt i el recordatori a la participació en la Biennal Torres García.

Després d’onze edicions , la gent del Dimarts del Llimoner han decidit plegar veles i abandonar el Sant Pere més Alt  recuperat per ells en el desig de recordar i traspassar al moment actual, aquelles festes artístiques que van ser clau per l’esdevenir artístic de la ciutat en moments encara de dictadura. Parlen de cansament i d’un cert sentir-se sols, i jo els entenc. Sé de primera mà els esforços que han realitzat i com espectador i participant en diverses ocasions el valor de la resposta obtinguda , que lamentablement ha estat més positiva per part de la societat que no pas per part dels artistes.

L’original Sant Pere més Alt va aplegar en comú el més granat de l’art tradicional d’aquells temps, amb Jordi Arenas al capdavant, amb tot l’art progressista que s’estava gestant , amb Alcoy i Rovira Brull capitanejant la tropa. Un matxembrat creatiu que va copejar la sensibilitat poc acostumada del públic mataroní.

No ha esta així en aquestes ocasions . I no ha estat no per l’esforç dels organitzadors , ni per el suport d’altres grups com hagi estat la gent del sant Lluc. Ha estat per la manca de responsabilitat, col·lectiva i social , dels artistes mataronins que han passat i força , de la festa. Aquesta mandra generalitzada en portar una obra , tot recuperant el sentit de l’art al carrer i per tant d’art del poble i per el poble , ha confegit una fira cada vegada més minvada de qualitat que ha provocat , junt amb el cansament, el desencís final de la gent del Llimoner.

Per altra costat la gent del Sant Lluc ha fet recordatori de que encara queden quinze dies per poder presentar els dossiers per  la Biennal Torres Garcia. Sens dubte una crida general com  recordatori habitual i necessari, però penso jo  que llençada també en el desig d’esperonar la sempre garrepa participació d’artistes locals.

He dit moltes vegades , i avui ho repeteixo un cop més, que no entenc aquesta gasiveria dels artistes de casa en el moment de prendre part activa en la Biennal. I no ho entenc ni en els professionals ni en aquells que volen ser considerats com artistes.

Certament hi ha un grup de creadors que tenen per costum no assistir a cap mena de concurs . res a dir. Però n’hi ha un altre que es mou d’aquí cap allà i tornem-hi però en canvi a la Torres Garcia , n’hi acostar-se. I que dir dels artistes encara no consagrats a qui una simple selecció obriria les postes del coneixement. Però ni per aquestes.

Quan parles amb ells les excuses son del més peregrines. Que si el jurat , que si ja està tot predeterminat , que sols es valora un estil, que ja veus que es selecciona, mentre que “ el meu” , que és tan bo, ja ho veus , n’hi l’han mirat .... Que si naps , que si cols. Però tots sabem que la veritat és molt diferent i no és altre que l’estúpida competència d’artista de poble  que sols té la mira en el petit orgull de veïnatge.

Crec que molts artistes locals haurien de prendre part en la Biennal. Per un cantó per un fet aliè al mateix art , com podria ser l’agraïment professional vers els organitzadors capaços de dur a terme tal esdeveniment. Però per l’altra per significar l’anàlisi de la seva obra per part d’un jurat tan qualificat , una veritable revàlida que molt els hauria de servir en la seva reflexió íntima en relació al seu caminar artístic. Reflexió per als consagrats , i reflexió també per aquells que estan en camí.

Però no existeix aquesta amplada de mires interiors. I a més existeix una por injustificada a la comparança. Jo m’he quedat fora i en canvi en..., l’han seleccionat. Per tant i per evitar-ho, millor no presentar-se. Greu error, i més quan l’organització té cura extrema del secret professional i mai han sortit al carrer , ni el nom dels artistes no seleccionats ni cap circumstància de les que es provoquen en la deliberació del jurat.

Per això avui començo el meu post amb aquest interrogant de culpabilitat. Un interrogant que ha de seguir obert ja que la presència dels artistes mataronins en la vida artística local és tan minsa que no entenen que la seva absència els perjudica a ells mateixos. 

Però d’això ja en parlarem en la continuació d’aquest post.

PS.- Recordo que encara queda el temps suficient com per participar a la Torres García. Endavant.