NO ÉS AIXÒ COMPANYS , NO ÉS AIXÒ ( II )

Fa molts anys que estic en això de la comunicació i potser per el fet de no ser “professional” , en el sentit de guanyar-me la vida en aquest camp, ha fet que el tema de les audiències sempre m’ha importat ben poc. Ara , amb el fet de disposar de comptador de visites en el blog, no puc negar que de tant en tant faig ullada a les xifres i , tot esparverant-me per les mateixes ( prop de 160.000 pàgines servides) em segueixo sorprenent dels resultats de cada post.

Em sorprèn , i en certa manera em dol, que els post polítics tinguin més audiència que els purament artístics ( qüestió de sumar interessats , suposo). I em sorprèn també que els posts més visitats no es corresponguin , al meu entendre , amb els més interessants, essent la meva darrera sorpresa el nombre de visites i la transcendència que ha tingut el post del passat dijous de títol “No és això companys , no és això”.

Aquest va ser un post escrit des de la més sincera indignació envers un bon gruix d’artistes locals ( i no pas els bons ) que de fa temps se’n senyoregen en un nivells de fatuïtat que fa fredar. L’escridassada ha comportat , no tan sols un nombre superior de visites a l’habitual, ans també un bon gruix de missatges mitjançant tots els camins possibles, amb dues idees dominants que es resumeixen en una frase: “Ho sento, no en tenia informació”.

En el que pertoca a les disculpes , és obvi que no és a mi a quin les han de dirigir. Un simplement va expressar la seva queixa. Les disculpes , si es que és creu convenient oferir-les, han d’anar dirigides cap als responsables de la sala. I res millor que fer-ho tot visitant-la, i si s’escau presentant els respectes personals i professionals. Però el tema informació si que em toca de prop.

En primer lloc és ben cert que Begemot no ha fet una publicitat correcte, però crec que tenen la disculpa d’estar en els començaments per un costat i per l’altre el desconeixement de l’entorn i dels protagonistes. Però dit això, i valorant la seva importància , el desconeixement de la majoria bé més d’una vagància fruit d’estar cadascun en la seva torre d’ivori , mirant-se cofoi al mirall de la madrastra de la Blancaneus , que no pas del desig de prendre part en la col·lectivitat creativa.

Actualment qui no sap una cosa és per que no vol. Envoltats de xarxes i moviments socials que ho expliciten tot , parlar del desconeixement és enganyar-se a si mateix. Per què , algú pot entendre que el divendres hom llegís el post renyant , i curiosament ningú llegís els dies abans el post anterior convidant?.

Un , ho dèiem al començament , no guanya ni un duro amb l’art però intenta estar a l’aguait al màxim. Des de fa més de 30 anys , amb el petit interval dels mesos en que vaig formar part del Consell rector de l’IMAC, un està vedat per Cultura i no rep ni comunicacions dels seus actes ni invitacions a les seves inauguracions. Penso que he assistit a quasi la seva totalitat. Igual passa amb la Caixa Laietana. Llavors , com és possible que gent que vol ser professional al màxim no estigui a l’aguait del que passa al seu entorn?. Com pot ser que no assisteixi a una inauguració si no ha estat abans convidada, o fins i tot , ni tan sols així?. Per no parlar del costum entre molts dels artistes de no visitar la resta d'exposicions de la ciutat , si no tenen alguna relació / obligació "especial".

Tan tancats en el seu estudi , tan concentrats en la seva creació, estan els pintors mataronins que immersos en la seva bombolla desconeixen del tot la realitat que els envolta?. O potser la veritat és més simple i senzilla , ni ho saben , ni els interessa, ni els hi preocupa. I així ens va, així els hi va.

O la gent de l’art mataroní pren consciència que cal formar pinya i fer-ho des de la proximitat , la trobada en els actes , el parlar , el discutir i el concretar objectius o tot anirà encara pitjor que ara , que ja és dir.

A Mataró la plàstica no s’exposa a la sala municipal (Can Palauet) de fa nou temporades ; el Museu no disposa d’un Fons d’Art amb obres dels més importants artistes de la ciutat i si les volem veure hem d’anar a Llavaneres ; Ca l’Arenas , que havia de ser la casa dels artistes locals, no aixeca cap i és un cadàver en vida; les sales de l’Ateneu , sense ordre i direcció, son disputades a cop d’egocèntrica destral , en un repugnant repartiment d’herència.... Llavors apareix algú que vol guanyar-se la vida amb una galeria comercial i....  I mentre els artistes fent la viu viu. 

Repeteixo. No és això companys , no és això.

I potser seria hora de començar a prendre consciència individual del poder i la necessitat del concepte col·lectiu. I aquesta ha de ser una presa de posició individual davant la qual no val la veu d’aquells que no tenim pas en el nostre desig ser Pepito Grillo. 

Sols els artistes poden salvar l’art expositiu a Mataró.

Però la pregunta cou i dol: Ja ho volen?