Ja fa temps que Mataró ha perdut la
capitalitat pictòrica del Maresme, però ara encara més.
Amb Can Palauet dedicat única i
exclusivament a l’art contemporani, i no pas sempre de qualitat. Amb Ca l’Arenas
fet un desori i convertit en un desert de fet, qualitat i públic. Desapareguda
en combat la Caixa Laietana , amb direcció inexistent a l’Ateneu , a punt de
caure en mans restrictives i que no encaren mires molt altes. Amb tot això sols
ens queda la bona voluntat del Sant Lluc , mai prou lloats , per poder gaudir a
la nostra ciutat d’alguna que altre exposició pictòrica de qualitat.
Per això de fa ja uns quants anys
els afeccionats a la pintura de Mataró emigren cada mes cap els voltants per a
tal de poder gaudir de bones exposicions. Fa ja un grapat d’anys que era
Vilassar de Mar l’objectiu de les nostres peregrinacions mensuals de primer
dissabte de mes . Allà de la mà de Paco Rodon vàrem gaudir del bo i del millor
de l’art català. En especial de l’art corresponents als períodes maleïts de les
escoles artístiques dels seixanta i setanta.
Ara , i des de fa uns pocs anys ,curtcircuitat
el Monjo per la desaparició de la seva ànima màter i caigut en les pitjors mans
que l’han portat a una veritable mort,
ha pres el relleu la gent del Museu Arxiu de Llavaneres, amb Lluís Albertí i Àlvar
Sáez al capdavant, que ens ofereixen unes magnífiques temporades , aplegant a
parts proporcionals la quota localista, amb un grapat d’exposicions conformades
essencialment per els millors artistes mataronins i amb l’afegitó d’un parell d’exposicions
de veritable mèrit , com en el mes que ens ocupa amb un magnífic recordatori
del bon fer de Josep Serra Llimona , un d’aquells artistes nostrats que en
altre indret seria quasi un heroi nacional i aquí resta perdut en el conjunt
global i sols troba aixopluc en els veritables art ferits.
Definir a Josep Serra Llimona d’una
manera entenedora és ben fàcil: un artista de la Parés. Però un artista genètic
i per tant amb tots els ets i uts que això significa en aquest concepte post
impressionista passat per el tamís català de la lluminositat mediterrània i en
al recerca d’uns conceptes pictòrics en certa manera personal i
intransferibles
.
Per el vist , no ha volgut la gent
de Llavaneres , tirar del fons d’armari de la Parés i aprofitant l’avinentesa
del coneixement ens ofereix una mirada molt més íntima de l’autor.Una mirada que
va des d’unes primeres obres iniciàtiques , amb un paisatgisme de caire més
constructivista , -amb la curiosa signatura de Pep Serra- , fins a obres molt
més properes en el temps en les que l’artista desgrana la seva particular sensibilitat.
Ens trobem així en un repàs a la
trajectòria creativa , amb una curosa parada en l’apartat de l’aiguada on ens
mostra la seva habilitat i qualitat en una aquarel·la d’arrel molt seca en la
que desgrana qualitat i sensibilitat a dojo, com amb la magnífica obra d’aires
monocromàtics on els finestrals esdevenen prodigi creatiu d’aquells de fer-ne
cas.
Al seu costat composicions ,
paisatges urbans , i especialment la petita meravella d’aquells interiors d’arrels
tan clarament de Matisse, que ens transporten amb la seva lluminositat a un
ambient calfretós, en el que l’espectador es submergeix immers en la
sensibilitat peculiar del mestre.
Amb tot això , la gent del Museu de
Llavaneres ens permet endinsar-nos en la
vibrant personalitat d’un artista que com dèiem al començament , seria figura
de Museu en altres indrets mentre que aquí roman en el pejoratiu de ser “ un de
la Parés”. Un artista elegant en la realització, íntim en la sensibilitat , acurat
en el comportament tècnic i principalment , enormement calent en la comunicació
, en un conjunt creatiu d’alt nivell del que en podem gaudir altament en
aquesta magnífica i recomanable exposició.
Josep Serra Llimona. Museu Arxiu de
Llavaneres.
Del 15 de febrer al 10 de març de
2012.
REFLEXIONS A POSTERIORI
Dèiem al començament del comentari
que ja havia esdevingut costum acostar-nos cada mes al Museu Arxiu de
Llavaneres per veure bones exposicions. I caldria l’afegitó de bones
exposicions d’artistes mataronins de les que un n’ha tingut el plaer de presentar-ne
darrerament unes quantes . Noms com els de Perecoll. Marta Duran , Jordi Prat ,
Marc Prat , Eduard Novellas, Yago Vilamanyà, Manuel Cusachs , Josep Mª Codina ,
i tants d’altres,per no dir dels recordatoris a Eduard Comabella, Pepe Novellas
o Emília de Torres , han convertit al casalot de Can Caralt en el veritable
santuari on podem gaudir de l’art de la nostra ciutat que ens està vedat gaudir
in situ.
I que dir de la col·lecció que
atresora el Museu?. Mentre que a Mataró, entre la ineptitud de la gent del Museu
i l’obcecació de qui veritablement mana en la cultura artística de la ciutat ,
que no son altres que els tècnics , ens quedem sense poder veure res dels
nostres mestres , propers i llunyans , aquests ensenyorejen les partes de la veïna
població , a on ens hem de desplaçar si volem ensenyar a algú qui era Alcoy,
Rovira, Opisso, Estrany , o els més propers , i triïn el nom que vostès vulguin
en el teòric top 20 de l’art mataroní.
A Mataró , des del primer any de la
regidoria de Graupera que no s’ha programat cap exposició de pintor local a Can
Palauet ( i en van 9 temporades), on sols hi ha estat presents els noms de
Santi Estrany i Pepe Novellas , degut a les mostres d’homenatge realitzades.
Igualment nul·les han estat la presència de creadors plàstics amb l’excepció de
les itinerants de Chillida i Tàpies , provinents de la Generalitat. Ha arribat doncs l’hora
de que públicament s’expliqui tal aberració cultural.
Per això de nou iniciarem la
cantarella que publicarem a cada post fins tenir una resposta pública.
Nou temporades sense exposicions de
cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions
municipal. Quina és la raó?. Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi
JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui
calgui.
Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.
Quim Fernández , actua en
conseqüència i fes-ho ja.
