diumenge, d’octubre 08, 2006

ANIVERSARI

Aquesta nit s’acompleix un any que em vaig despertar a mitja nit a l’habitació de Donosti on estava passant el cap de setmana , amb un mur a la meva oïda esquerra i amb una sensació d’inseguretat en l’equilibri,absoluta. Després començà l’anar de metge en metge, les proves, l’ingrés hospitalari i el diagnòstic definitiu : sordesa brusca a bon segur per un infart d’oïda.

Ha passat un any , difícil sens dubte, amb tremolors per dintre i amb serenor per fora. El cert és que ara , a un any vista , penso que estic prou be.La inseguretat dels primers moments ha disminuït , faig una vida absolutament normal, i fora de molèsties que un acaba assumint amb naturalitat, segueixo fent el mateix , i ves a saber si encara amb més ímpetu.

Fins i tot em fa gràcia que el metge que em tractà faci servir com exemple amb pacients menys animats, aquell acudit que un com autoprotecció emprava en els primers dies. Aquell acudit quasi d’humor negre, que feia que quan un s’assabentava del que m’havia succeït i em deia “ho sento” , jo amb ironia responia “dons jo no”.

CAP DE SETMANA

El que si he fet aquest cap de setmana és descansar. El que em va succeir hom assegura que va ser conseqüència d’un fort estrees. Ara, per raons diverses, a la feina estem en una situació de molta feina i molta tensió. Aquesta ha estat una setmana intensa. Potser per això he practicat un cert relax en aquest dia i mig de descans ( vaig treballar , i molt, el dissabte al matí). Un descans en el que no he volgut perdre la passejada dels gegants.

No soc especialment geganter , però sempre m’ha agradat el sentit de festa que tenen i admiro a aquells que son capaços de setmana a setmana portar-los a ballar per les més diverses contrades. Avui he pogut fer repassada al munt de colles que s’ha aplegat a Mataró i especialment fer-ne una mirada estètica i fins i tot sociològica de com han anat canviant els gegants.
Per cert, parlant de canvi,el que han fet els altres meus gegants. Els nous d’Argentona son mes llustrosos que els anteriors però m’han fet perdre el record de tantes tardes d’infantesa i joventut.

Avui lectura, esports , tele... Veure com guanyava l’Alonso ( Schummi segueixes essent el més gran) , l’homenatge a Solozábal ( el 7 sempre serà teu) , escoltar l’aberració de que els d’Alcoi han desfilat en la festa de la Hispanitat a New York sols amb els “cristians” i han deixat als moros a terra ( a on anirem a parar amb aquesta disbauxada por a ofendre a qui no es capaç de separar fets i creences ) , i llegir el diari amb tranquil·litat per gaudir un cop més de l’article de Javier Marías a EPS sobre l’acostament del polítics als escriptors.

Genial com sempre, Marías fa retrat agut dels reconeixements en els moments àlgids i de l’oblit posterior. Especial esment fa del cas del record de Vicente Aleixandre. I aquí hem tocat fibra.
El dia que vaig fer 18 anys el meu pare em va regalar el llibre de prosa “Los encuentros” de Vicente Aleixandre acompanyat d’una carta manuscrita del poeta, la primera de les diverses que es van intercanviar i que ja no va guardar. D’ençà llavors que Aleixandre ha estat el meu poeta preferit.

Potser per això i per espantar els dimonis de l’aniversari , avui vull que les seves paraules acabin en meu post

Silencio
Bajo el sollozo un jardín no mojado
Oh pájaros, los cantos, los plumajes
Esta lírica mano azul sin sueño.
Del tamaño de un ave, unos labios. No escucho.
El paisaje es la risa. Dos cinturas amandose.
Loa árboles en sombra segregan voz. Silencio.
Asi repaso niebla o plata dura,
Beso en la frente lírica agua sola,
Agua de nieve, corazón o urna,
Vaticinio de besos ¡oh cabida! ,
Donde ya mis oidos no escucharon
Los pasos en la arena, o luz o sombra.

Vicente Aleixandre