divendres, d’octubre 27, 2006

EL 641

Aquest migdia 641 persones s’han aplegat al Ritz , en el dinar de “Tribuna Barcelona” aquest reconegut fòrum d’opinió que sota el paraigües de “El Periòdico”, però dirigit per la societat civil amb Serra Ramoneda i López Burniol de caps de cartell , fan repassada periòdica a la realitat del país. Avui ha estat per escoltar les propostes electorals de Jose Montilla.

641 persones que representava el més granat de la societat civil, cultural i empresarial catalana, i com no a la societat política del cantó del convidat. Consellers, parlamentaris, direcció del partit, membres de la Diputació i altres ens prou importants, Alcaldes, regidors.... i a bon segur el 641 de la llista, seguint criteris d’importància era el que això signa.
El passat cap de setmana vaig rebre un mail per convidar-me, amb el simpàtic afegitó de que encara que sabien que era dur de convèncer , esperaven que amb aquesta veuria amb millors ulls a Montilla. L’oferta era irresistible, i vaig acceptar ràpid. Ho vaig fer per curiositat personal i política, i si volem anar més enllà, per curiositat sociològica. He de dir que totes han quedat acomplertes.

Políticament, res a dir. Montilla desgrana el seu discurs , llegint-lo, en el que fa repàs del programa, amb accent oportú en diferents punts. Si segueixes el discurs, observes el que ja sabies o intuïes , és un bon programa superior en bona mida a la resta, i potser el que és més important, plenament possibilista.
Montilla però el desgrana com si d’un rosari es tractés. No hi ha emoció, el to monocorde,- ni s’excita en els pocs moments en que fa crítica de l’adversari,-, convida a la somnolència . Malgrat això el que diu potser enganxa per la sinceritat que desprèn, tot sabent que en cap moment hi ha el picar l’ullet a la càmara, el buscar el costat bo, el presentar l’esquer per fer l’acudit fàcil i la rialla encara més.

Surt airós de les preguntes, encara que s’ha de reconèixer que han estat toves. Malgrat els evidents problemes idiomàtics, - es nota molt que constantment tradueix encara que les errades no han estat ni moltes, ni molt evidents -, intenta estar àgil i amb cintura per lligar la pregunta al missatge que pretén explicitar.
Està convincent, dona un to de seguretat, supura eficiència i fa olor a honradesa. És a dir és la imatge perfecta del conseller en cap. I dic això amb cert pesar, però a Montilla li manca el carisma que cal exigir al President de Catalunya i per tant al representant públic i polític del nostre país.

De la resta moltes coses per assimilar i més, si un s’ha dedicat a intentar observar amb ulls oberts. Discernir el nivell d’un polític, per el nombre de gent que ràpidament s’acosta a saludar-lo. Cercar proximitat i indiferències. I si és vol filar prim , seguir en la llista de convidats quins estan en un saló i quins en un altra més allunyat. Ho he fet, entre els noms que coneixia, i us puc assegurar que és un exercici ben profitós.
Per el que pertoca a Mataró, es nota que hi ha to . Situats en sala de primer nivell, hi ha més convidats que d’altres zones que sobre el paper semblen tenir més poder. A més destaca que els convidats son gent de la societat civil i no pas els regidors de torn.

La situació espaial fa que per veure les imatges de Montilla la vista es dirigeixi cap el que hauríem de considerar segona taula ( plena de pesos pesants ). En ella els més atents són Vallés ( cofoi per els merescuts elogis que rep) , Gili i Mieras. El més rialler Williams Carner, Josep Mª Sala com si estigués de tornada de tot juga amb l’agenda electrònica i Royes te badallera, però en un entorn general prou atent, com si el lloc estigués en joc.

En resum, constatació en quasi tot. Que el programa és molt bo i que un no entén l’entossudiment d’aplicar-lo sols a la imatge Montilla, quan queda molt clar que fer-ho a la imatge de marca PSC seria molt més rendible.
Que seguim sense entendre la renúncia al ticket Montilla - Castells que tan bons resultats podria produir , en especial en l’electorat més català , establint aquest domini aclaparador de la vessant PSOE front la natural que seria PSC.
Que el tripartit no es reeditarà ( veurem que succeeix segons els resultats) o dit d’altra manera que mentar Carod és mentar la “bicha”.

Potser per tant ,cal una reflexió final. Que el programa del PSC és el MILLOR. Que Montilla fa el que pot però no dona la talla ( i no és acudit fàcil) o potser al contrari , que si tots tenim clar que és eficient, honrat, sensible en el social, normal per dir-ho d’una manera, potser caldria fer-ne aposta ferma.

Per el que a mi pertoca està clar. Cal votar PSC, és el millor per a Catalunya. Montilla?. No és el meu candidat, però hi ha algú amb sa judici que pugui dir que Mas és millor?.
En resum, i per que quedi clar. Cal votar PSC , i potser el no aprofitar aquest slogan tan primari pot ser el gran error que faci perdre unes eleccions.

PS.- Aquest post està penjat en hora diferent. Estava previst penjar-lo el dijous vespre, però va ser impossible per problemes de servidor.

Cap comentari: