NOVEMBRE PRIMAVERAL

Si hi ha un moment difícil per exercir la crítica aquest és quan s’ha de comentar una exposició d’algú que està en els seus inicis. El resultat global a bon segur que serà obvi, ens trobarem davants unes mancances tècniques, davant d’unes estructures constructives de l’obra que a bon segur hauran de ser molt millorables, podrem trobar uns pocs detalls positius i a bon segur un munt de negatius, però no haurà de ser aquest el punt de mira del judici i sí en canvi un altre de molt més eteri com és el de la intuïció de preveure si en aquell major o menor desgavell, hi ha aquella espurna que ens permet preveure que allà hi ha “fusta” per començar un caminar artístic .

Laura Llobet és una joveníssima artista  que realitza a Dòria Llibres el seu debut expositiu . I la seva exposició “Novembre” respon a la perfecció a la mostra d’una artista debutant amb possibles. Tècnicament es mou amb una certa soltura , però com és habitual en els casos dels principiants cada quadre no és una sola obra i sí en canvi és un mix de treballs que acaben confegint una obra única que no global, el que les converteix en peces  generalment desestructurades amb equilibris descompensats.

Cromàticament es mou en la mesura en l’afany de crear uns ambients agradables i dolçament poètics, fet que en bona part aconsegueix però al preu de diluir la intensitat de l’abstracció creant un to massa decoratiu, tou i mancat de vibració.

Tota aquests prèvia  son unes consideracions tant reals com lògiques en les condicions de l’artista , i molt especialment per aquesta pressa expositiva que tenen tant ella com tants debutants , quan haver esperat una mica i assentar conceptes hauria estat molt més aconsellable i amb uns resultats finals molt més fiables.

Per que aquí està la clau de tot, l’assoliment de un certa solvència en l’idioma plàstic. I davant del presentat els meus dubtes estan en si de veritat l’abstracció és la línia real d l’autora , o és conseqüència d’un sentiment d’admiració, delectació, respecte, i mimetisme envers qui més l’acarona. Cal tenir en compte que si el novembre del títol és per que en ell s’ha gestat l’exposició, en el mateix temps encara la figuració era el que l’artista publicava en les xarxes socials. I els canvis dràstics no existeixen en l’art i si el canvi per evolució, que sempre ha de ser pausat i reflexiu.

Però com dèiem al començament el més important en aquestes exposicions no està en el vist i sí en aquella ànima interior que roman amagada però que ens permet ensumar el flaire d’un veritable art. I sí, penso que aquí existeix ànima d’artista , però cal com no treballar i molt. I quan ho diem no és tan sols en l’apartat tècnic, i sí essencialment en el sentit del concepte creatiu.

Laura Llobet ha de  decidir quin és el camí més adient per a expressar de manera més clara i precisa les seves emocions i sensacions  artístiques. I aquesta és una reflexió personal davant la qual no caben  influencia  ni pressions. Ha de ser una reflexió de solitud i de mirar mol endins. Aquesta decisió serà la que marcarà de manera definitiva l’esclat o no, d’aquesta intuïció artística que ara sembla amagada però per a la qual a  un li és fàcil apostar, això sí, cal que  en el procés hi hagin les suficients dosi de reflexió, tranquil·litat i humilitat. En la teulada de l’artista hi ha el seu futur.

(les fotografies han etat extretes del web de l'artista)