NIT DE LA CULTURA. ( II )

Era obvi que amb un sol post no podia quedar-me en el que pertoca a la Nit de la Cultura. Algú amb presa m’exigia ser constructiu, encara que penso que ho era ja que totes les meves negatives a la festa estaven degudament raonades el que de per se indica un caràcter constructiu.

Ara però és el moment de oferir alternatives. Curiosament la convocatòria no explicita  el modus de realització de la festa, però això si l’emmarca en un entorn aïllat. Penso que no hauria de ser així. La nit de la cultura hauria de ser la cirereta que arrodonís un veritable espetec cultural. Uns dies en els que la cultura dominés l’entorn de la ciutat: Una gran exposició, una gran obra de teatre, un bon seguit de concerts, espectacles de dansa, conferències de tota mena, simpòsium al voltant de la cultura local ... i al final com a cirereta en acte solemne, l’atorgament dels premis.  Un concepte que crec no es contempla de cap de es maneres en el projecte explicat, que converteixen a la “nit” en un fet solitari i aïllat.

Puc estar d’acord que projectar premis a nivell disciplinar pot provocar algun any certs problemes. Si be en certes disciplines més majoritàries ( teatre, plàstica...) no hi hauria problemes en bastir de candidats anys rere any, si que en altres podria ser més dificultós i provoqués una  baixada de nivell.

Però aquesta disfunció no s’ha de resoldre amb les categories que es proposen en la convocatòria més proclius a associacions i projectes que no pas a la creació pròpiament dita que és , al meu entendre, a qui en fonament hauria d’estar dedicada la diada., o millor dit, “la nit”.

En el projecte que fa anys vàrem bastir per a 5 cèntims i que lamentablement no es va poder dur a terme, establíem un nombre de 6 premiats , un per cada lletra de la paraula Mataró, que podien coincidir en al disciplina. És  a dir apostar per els fets i els seus creedors , deixant de costat en quina disciplina de la cultura realitzaven la seva tasca.

La proposta actual limita a uns nivells misèrrims la possibilitat d’un creador d’assolir un premi des de la seva individualitat. Una espectacular exposició, un bon treball teatral, un bon llibre , difícilment podran ser considerats aspirants a la premis  de Innovació i emprenedoria, de compromís i cohesió social, o de recerca i difusió, quedant molt limitat en el cas de projecció de la ciutat. 

Evidentment queda lluny de la possibilitat de considerar.se en l’àmbit de trajectòria i personalitat mataronina. I per tant sols queda la possibilitat de ser Premi del Jurat , el que tendeix al zero infinit les possibilitats de que un acte creatiu potent però en els nivells de la normalitat pugui assolir cap mena de reconeixement.

Semblen més uns premis d’auto reconeixement municipal i d’autoestima que afavoreix més als agents culturals que no pas al fet creatiu amb protagonistes individuals.

Fora d’això em sembla lamentable que la tria es faci en relació a l’any 2016 per ser atorgada nou mesos més tard ( certament i valgui l’acudit, una absoluta parida). Tenint en compte que les temporades culturals s’estableixen a partir de setembre. No seria millor convocar el premi per a fets de la temporada 2016-17?

En el que pertoca al jurat , és ben cert que en una ciutat com la nostra plena de grups, capelles i capellets, filies i fòbies , una mirada externa pot afavorir la neutralitat , però ha de quedar clar que aquesta mirada externa ha de disposar al menys d’un coneixement de la realitat cultural de la ciutat. Dubto molt, o simplement estic convençut que ni el director de la revista Enderrock, ni el de Cultura Popular de la generalitat ni la directora del centre d’art La Panera de Lleida tinguin un coneixement circular i plural del fer creatiu mataroní. En el cas de Celia de Diego , per ex, queda molt clara la seva tendència per el contemporani i un absolut desconeixement de la plàstica local, el que la converteix en agent de capelleta, que és el que a bon segur s’hauria i es pretenia evitar.

Igualment atorgar el mànec de la paella en cas d’un empat al president Manuel Cuyàs, és un fet ben discutible., ja que l’error al fer un jurat de nombre parell pot afavorir l’empat en moltes ocasions.I de nou tornaríem al defecte que justament volíem evitar.

I evidentment el més important, al meu entendre, és que Cultura Mataró hauria de creuer en els premis que ell  mateix ha creat. I tot sembla indicar que no se’ls creu. Va llençar l’idea en un moment de crisi per el cas Viladomat i més com a paraigües que no pas per convenciment , com ha quedat clar en el retard en la plasmació d’una idea que en teoria j hauria d’haver estat treballada en el moment de que es llençava  a l’aire. I la seva difusió és absolutament escadussera amb uns formalismes que ni arriben a la gent, ni conviden de cap de les maneres a presentar cap candidatura. I vull que quedi clar amb un exemple. Si vull presentar una exposició determinada per la seva qualitat i importància algú és capaç de dir-me en quin apartat he de presentar la candidatura?, de la mateixa o de l’artista protagonista?

I una demostració del tant se’n fotisme que per cultura significa aquesta nit és el cartell anunciador, d’ínfima qualitat i a més absolutament irrellevant en el que pertoca al’acte que ha d’anunciar.

Estem però a cinc mesos vista  i esperem, que encara que sigui excepció, Cultura es posi les piles i poleixi un projecte , avui per avui absolutament infumable.