PASSAT
El Museu de Llavaneres té el bon costum d’acostar-nos , al
menys una vegada a la temporada , a una mirada enrere, tot fent homenatge en
forma de record a algun artista de vàlua que hagi tingut relació familiar ,
artística o creativa amb la vila.
Enguany el nom escollit ha estat el de JOSEP BOIX SOLER, que
encara que nascut a Solsona ( 1891) i mort a Barcelona (1988 ) va mantenir residència
i inspiració artística a Llavaneres, espai protagonista de moltes de les seves
obres.
Boix Soler era un postimpressionista de manual. Amant de la
pintura a l’aire lliure que practicava amb delit, a voltes acompanyat de joves
afeccionats , com era el cas de Tomàs Safont Tria amb qui va compartir forces
jornades. I diem que era un post impressionista de manual ja que el seu delit en aquests sortides
artístiques estava en la recerca de la llum i el color que sàviament passades per el sedàs de la seva
mirada esdevenen eixos de tota la seva
pintura.
Una llum i un color plenament mediterranis en un àmbit d’una
pintura molt més figurativa que no pas realista, ja que Boix Soler entenia molt
bé allò de que “un pintor ha de veure el que pinta , mai pintar el que veu”.
Potser al meu entendre, el detall més diferenciador de la
resta del gruix de pintors de la seva línia , està en la gran habilitat en la
composició de paisatge amb figures, en les que sempre aconsegueix un dinamisme
adient que dona veracitat i llibertat a una obra que en cas contrari podria
caure perfectament en l’encartonament i la insipidesa.
Un pintor , Boix i Soler, fidel al seu art i al seu temps, i
amb un tremp creatiu superior a l’habitual mig de la seva època i que sens
dubte mereix un millor coneixement que no pas aquest semi oblit en el que estava
instal·lat i del que esperem surti mercès aquesta epxosició del Museu de
Llavaneres.
FUTUR
Anna de Jaime debuta de manera seriosa i formal en el camp expositiu
tot presentant els seus “Territoris” a l’espai Capgròs.
L’autora, llicenciada en Belles Arts i que es dedica al magisteri artístic en una
escola de la ciutat, ens ofereix una passejada per la seva abstracció
geomètrica, una abstracció que defuig de la vesant constructivista, en una
volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles
i estructures , importa poc ja que per a ella sembla que sigui l’acotació els
espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li paga
la pena.
Com deia ella mateixa en unes declaracions a capgròs, el que
l’importa és l’essència ,en aquell pensament de que l’art no té significació
però sí sentit.
Un sentit que per de Jaime està en una bellesa més espiritual
que formal i en unes formes que es
recolzen en la seva imperfecció, cercant el sentit de la inestabilitat que es
conjuga en els equilibris geomètrics que ens proposa.
Una exposició que com a punt de partida és prou interessant però
que cal definir amb més intensitat, en el joc, o de la disbauxa controlada o
del raonament descontrolat. Jo estic més per l’aposta de trencar l’harmonia
avui per avui existent, però això és una mirada de fora i sempre hem de pensar
que l’art sols és art quan expressa la veritat interior de qui el crea i
genera.
Sigui com sigui crec que tot non afeccionat ha d’apuntar el
seu nom per a un futur que espero ben proper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada