Mentiria si dic que soc un gran
amic de Daniel Llin , però mentiria igualment si dic que no el conec. He tingut
la sort, i voldria remarcar la paraula sort , de xerrar forces vegades amb ell
i de compartir alguna vegada taula i estovalles, i per tant he pogut gaudir de
la seva saviesa que va molt més enllà de l’artística que és la que avui ens mou
en aquest comentari.
En Daniel Llin és un home saberut,
mediterrani de naixement i essència, combina aquesta genètica amb un concepte
quasi germànic, a bon segur adquirit en la seva estada laboral per aquelles
terres. Aquesta conjunció, a bon segur explosiva per a molts, en ell esdevé
racional en el seré equilibri que aquí en diríem de seny i rauxa. Un equilibri
que li permet transmutar, com si de vasos comunicants es tractés, aquells
coneixements artístics, musicals i de pensament, en una corrent de flux
continu que li genera un bon fer que ell sembla regularitzar mitjançant el seu
exercici plàstic.
Potser per tot això en Daniel Llin
ha trobat en el més que noble art del gravat aquell punt d’idoneïtat en la seva
forma d’expressió. Jo diria que és així ja que en ell coexisteix l’exigència
precisa del que podríem dir fredor tècnica germànica, - l’ofici de gravar és
rígid en la recerca de la perfecció, sense permetre cap error -, amb la disbauxa
creativa, amb la trempera sensible de plasmar unes emocions internes que
depassen amplament el que podríem dir fredor ambiental.
Tot això m’ha vingut en ment en passejar i gaudir per la magnífica
exposició que des del passat divendres senyoreja i dona mestratge en la sala del
col·legi d’Aparelladors en la seva seu de Mataró. I ha estat així ja que el
conjunt de l’exposat provoca en el
visitant, no tan sols el gaudi estètic en la comunicació de sensacions i
emocions plàstiques, ans també el respecte absolut per aquella estranya
conjunció, que per alguns serà habilitat i per
a mi saviesa, entre fons i forma, o dit d’altre manera entre tècnica i
contingut.
Daniel Llin ens aclapara amb un
seguit d’excel·lents peces en bona part realitzades en la feixuga, per l’exigent, tècnica de l’aiguatinta. Però clar, no hem d’oblidar mai que la tècnica és
mitjà i mai finalitat, i la tècnica no tindria cap mena de vàlua si no fos el
mitjà per expressar plàsticament un sentiment interior intens que en el cas de
Llin avui es dispersa entre el paisatge ( com a nota de viatge), la poètica
dels espais (interiors), la força de l’expressió (figures) i un seguit de
peces petites (mini prints).
L’exposició comença amb una obertura
agraïda com és la mirada en forma del que podríem dir “quadern de viatge”. Uns treballs
gens primmirats, àgils, destres d’execució, com si es tractés d’escalfar motors
per convidar a l’espectador a entrar en
matèria. Una obertura que podríem considerar de mirades exteriors que té el
punt àlgid en l’espectacular, per ritme i senzillesa, mirada a l’església de
Sta Maria a Trastevere. Una peça de gran qualitat que cal observar amb detall.
Segueix en el canvi de ritme que
comporta figura amb una obra que no ha perdut intensitat amb el pas del temps
com ho és “la conversa”, per endinsar-se en el camí de la poètica dels
interiors. Son aquestes unes obres més rígides en la concepció, més
equilibrades en el concepte general, més fredes en l’aparença, però que volen
traspuar una calidesa interior, molt més en un concepte centre europeu que no
pas proper. Unes obres que culminen en aquest veritable goig creatiu que és “el taller” , on la resolució de l’obra estructurada en la llum com a eix
generador , assoleix nivells d’alta qualitat.
Una qualitat que es manté en el
sempre difícil exercici del mini print, una limitació que depassa el simple
sentit de la mida per comprendre que el reduccionisme de l’espai creatiu és
molt més complex en tècniques com les del gravat que no pas en altres, per l’exigència
que la pròpia tècnica comporta. Tot per acabar en unes peces en aparença
convencional, que serveixen per lligar el llaç d’una deliciosa exposició.
Un no pot ni menys que
aconsellar-vos ferventment aquesta exposició. No és pas una mostra especial, d’aquelles
que es guarden en el record per el d’excepcional, però sí que és un veritable
paradigma del bon fer . En ella Daniel Llin no tan sols ens fa entendre la
importància de la tècnica per a desenvolupar
de manera precisa el concepte artístic, ans ens explicita que aquella potència
que ens havia demostrat en la seva versió pictòrica, molt mes enrauxada , pot
transmutar-se per assolir la gran dignitat d’una exposició que és un veritable
plaer per a la vista. I el que és més important, un evident aliment espiritual
per aquells que ens agrada l’art molt més enllà dels majestuosos àpats dels
grans mestres .
Una magnífica exposició que us
recomano amb tot plaer.
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada