EL PAISATGE EN EL FONS D'ART DE LA FUNDACIÓ ILURO

La sala d'exposicions de la Fundació Iluro ( antic Ateneu Laietana )acull fins a primers de maig la primera mostra que aplega part del seu fons d’art , heretat de l’antiga i desapareguda Fundació Caixa Laietana. Una part centrada en aquesta ocasió en el paisatge i que és l’inici d’un seguit de mostres que serviran per fer públic el fons de la fundació, un fons fins ara desconegut ja que tan sols fa deu anys  l’antiga Caixa Laietana en va fer una exposició del més rellevant per un llavors.

Caixa Laietana no va ser aliena al costum de les entitats bancàries i caixes d’estalvi de proveir-se d’un fons artístic que no tan sols tingués suficient valor patrimonial , ans també servís com a peça important de la seva acció cultural. Però mentre que algunes d’elles dedicaren professionals i esforços a tal tasca, la caixa mataronina mantingué el seu habitual concepte de betes i fils i establí un fons, que no una col·lecció, que fora dels primers moments amb Taio Mayol i en l’època de Vilaró, va ser un poti-poti emmarcat més en el fet circumstancial que no pas en el desig d’una potenciació qualitativa.

Ara ens presenta aquest primer tast dedicat al paisatge que acull cinquanta vuit obres del mateix nombre d’autors, en decisió del comissari de la mostra , el Dr. Fontbona  de que no es produís repetició d’autor encara que la peça en sigui mereixedora , dons hi hauran altres ocasions de ser mostrades públicament.

Un mostroari ample i variat, ben representant de la pintura del segle passat i finals del XIX i un oblit de les noves generacions ( potser per absència a l’ inventari) que fa que tan sols sis autors no arribin a l’edat oficial de jubilació.

Una exposició amb dues figures preeminents omplin les dues cares de la creació: l’artística i la crematística. Artísticament la peça mestra de l’exposició és el paisatge d’Óscar Domínguez , una personal visió geomètrica ben llunyana a la seva habitual estilística surrealista. Una obra de gran alçaria tant per el seu fer , la seva peculiaritat i especialment per la potència estructural i conceptual que li dona alta qualitat.

Comercialment parlant l’obra estrella és la de Darío de Regoyos , artista que justament en aquests moments és de màxima actualitat ja que d’ell es presenta una magnífica exposició monogràfica en el Thyssen madrileny, essent parella de ball de Cézanne, amb el que tot està dit. Una obra, la de l’artista càntabre ,  fosca i no molt agraïda visualment, que potser no correspon massa al seu llenguatge més habitual.

Al seu voltant s’estructura l’exposició en un conjunt bigarrat en que a parts parelles hi ha aquells pintors que podríem qualificar de Museu, per gaudir del reconeixement històric del seu fer, i altres que podríem definir com “de galeria” ja que per la seva vigència vital o per el trist fet català de no disposar d’un museu en el que s’aplegui el munt de creadors d’alta qualitat , encara que no hagin assolit el qualificatiu de mestres o grans mestres , els ha convertit en invisibles per a la història.

Fent repassada de l’ exposat és obvi que cal deturar-se en Martí Alsina amb el seu realisme romàntic,  amb Modest Urgell amb una peça molt personal i potent , amb l’actualíssim paisatge de Francesc Gimeno que es dona la mà amb un vibrant Meifrén que fa de contrapunt a la serenor de Matilla.

Una excel·lent peça de Joaquim Mir que malgrat les seves petites dimensions explota en potència per arreu , donant-se la ma amb l’agosarament d’un contundent Joan Serra amb un paisatge jovenívol per la seva empenta, serveixen d’equilibri  a la senyorial mirada d’Amat i al surrealisme especial de Calsina.

Lloveras enceta la mirada a la pintura de la segona meitat amb una obra molt identificativa , fet que no succeix amb un Sanvicens esmorteït cromàticament però altament subjugant  en el seu missatge i concepte. 

Un concepte paisatgístic agafat molt per les fulles en el cas de Tharrats de difícil , per no dir imposible, ubicació en aquesta mostra, com també succeeix en el cas de Ràfols Casamada. Dues peces d’indiscutible qualitat i ben representatives dels autors però que no pertanyen per res al concepte avui protagonista.

La llum de Freixas Cortés sembla esvair-se davant el gruix pictòric d’Abelló i la freda calidesa de la serenor que genera Martínez Lozano, mentre que Morató Aragonés i Aguilar Moré  contraposen les seves semblances en la seva personal mirada d’un caire poètic, a la que respon Concha Ibáñez amb la serenor de les seves amplituds. Rafel Griera , Grau Santos i Serra Llimona mantenen el to personal i intimista , que se'n va en orris davant la disbauxa , atractiva i potent, de l’aquarel·la de l’Amadeu Casals i el paisatge tipogràfic de Genovart.

Un molt interesant Benet Sarsanedas , en el que l’autor mostra el millor de les seves virtuds enceta el que hauríem de dir penúltim capítol, donant-se la mà amb el sempre hàbil i comercial Cruañas, que dona pas a un Lluís Roura més espaial que no pas els cromets que pinta de fa anys i un Josep Niebla de quan el mar era encara per ell fons d’art i no d’ofici.

Josep Moscardó, Raimon Sunyer, Philip Stanton i Edgar Plans ofereixen el ventall final dedicat al paisatgisme més d’ara mateix , en la seva diversitat eclèctica.

Al costat de tots aquests autors, i altres que no hem anomenat per no ser exhaustius, hi ha una bona presència d’autora mataronins , començant per Rafel Estrany ,  al que acompanyen Ricard Opisso, Jaume i Jordi Arenas, Santi Estrany, Perecoll, Pepe Novellas, Marta Duran i Albert Alís , amb obra perfectament definitòria i dentificable del seu fer.

Una exposició magnífica que cal visitar. Evidentment podria ser millor i fins i tot crec que hauria de ser millor per la potència de l’antiga entitat, però això és el que hi ha i més que lamentar-nos sense que serveixi de res , paga més la pena congratular-nos de poder posseir i gaudir d’aquest veritable recull de la història del paisatgisme català dels darrers cent cinquanta anys.

Una exposició que s’ha de visitar , lentament , gaudint peça a peça, essent molt aconsellable repetir. Una exposició que aconsello ferventment, alhora que també aconsello adquirir el catàleg de la mateixa ja que per un més que mòdic preu podeu tenir a les mans i magníficament fotografiada aquest recull d’aquesta  part  històrica de l’art paisatgístic català de més d’un segle.

PS.- L’amplitud d’aquest post convida a deixar per el proper el comentari en relació a l’entorn de l’exposició, en especial al concepte i el muntatge de la mateixa. Uns conceptes que ni de lluny han estat reeixits i que hauran de merèixer l’oportú comentari, no per rebaixar el nivell global d’aquesta exposició i sí per que es valorin i puguin ser tinguts en compte per a les properes.

(Les obres que serveixen per il·lustrar el post, corresponen per ordre a obres de :Matilla, Martí Alsina, Óscar Domínguez, Darío de Regoyos, Urgell, Mir, Joan Serra,  Sanvicens, Genovart, Benet Sarsanedas, Edgar Plans. Han estat extretes del catàleg)

.