Quan en començar la temporada,
Cultura anunciava que dedicaria tres temporades de ca l’Arenas a recuperar la
història de l’art local mitjançant el repàs a la trajectòria del Museu , se’m
van il·luminar els ulls.
Un tenia clar que poca història
podria veure des del 1982 en que la desgràcia va caure al damunt del Museu de
Mataró amb el nomenament de Carles Marfà com a director i per tant l’art
plàstic va ser eliminat i foragitat de la vida cultural del vell casalot de la
plaça de l’Ajuntament . Però com que tota aquesta història un l’ha viscut de
primera mà, la recança personal era mínima i la professional també ja que poc , o potser
haurem de dir res , hi haurà a ensenyar en aquests més de trenta penosos anys
de dictadura marfaniana de draconiana persecució a la plàstica via la inexistència
i l’oblit.
En canvi estava del tot esperançat,
- il·lús de mi -, de que en els primers capítols podria aprofundir en la petita
història de l’art local des de la post guerra fins a finals dels seixanta. Una
època de la que tinc coneixença verbal i
en part gràfica , però amb evidents llacunes.
Pensava , bona fe que soc, que
sentiria a parlar i podria veure el treball d’aquell nucli d’artistes que van
donar pes al global de l’art mataroní, fen contrapunt als més coneguts
localment , encara que en ocasions els sobrepassaven. Estic parlant de Miquel Massot,
Marcos Zaragoza, Joan Finet, Joan Grau, Lluís Muntané, els germans Rodolf i Josep
Tur, Antoni Boix .., i cito tan sols aquells que sí varen exposar en el Museu
en aquells temps el que era indicatiu del seu nivell i prestigi. Però
evidentment res de res.
Deixava ja la possibilitat d’aquesta
recuperació com un somni impossible quan de nou em va entrar el rau rau en
veure la gran quantitat de mitjans dedicats a la recuperació d ela figura de
Josefina Tolrà , en una exposició que no ens cansarem de lloar i recomanar. Si hi
ha hagut desig i possibilitats de tota mena per de tirar endavant un projecte com
aquest , nivell parell hauria d’existir per recobrar la mirada a aquells
artistes que van fer una cosa tan important com popularitzar en certa manera l’art
i trencar la barrera de la burgesia per començar a que l’art pogués estar en
les cases de la classe mitjana que començava a apareixer i dominar en el
context social.
El retrobament amb una fotografia
antiga de Sixto Albertí pintant als carrers d’Argentona , em va retornar la
seva imatge impecablement vestit , amb barret i bastó, agafat del bracet de la
seva dona , amb el tortell a la mà, després de sortir de missa de diumenge . I
el record d’aquella bata amb la que pintava per evitar tacar-se.
I amb elles, vaig anar a petar a la seva
pintura , amb la llum con eix i fonament. Els seus paisatges dels jardins d’Aranjuez
, població on residia bona part de l’any i que s’havia rendit als seus peus i
el considerava el successor de Santiago Rusiñol amb qui va compartir tantes
coses , lliçons pictòriques incloses.
I no em vaig oblidar de l’altre cara de
la seva pintura , més moderna, amb geometrisme de caire cubista com per ex. la
pintura que es troba a l’església d’Argentona. I el seu bon fer com escultor
havent aconseguit bona fama com imaginer en passos de setmana santa.
Però és clar, qui recorda a Sixto
Albertí, nascut a Mataró el 1894 i a on va morir en el 198?. On podem trobar
alguna de les seves obres?. On podem saber cinc cèntims de la seva
trajectòria?. La resposta és contundent , enlloc , i el fet no tan sols és
lamentable ans també estic per a dir que és miserable.
Fa molts anys , quan hi havia diners
, ja vaig presentar un projecte de recordatori d’Albertí. Pensava , i penso,
que la seva obra ho mereixia i a més hi havia una sèrie de circumstàncies que
podia convertir-ho en un projecte global.
Sixto Albertí era de Mataró, va viure
molts anys a Argentona i va pintar per tot el Maresme, era doncs un artista
comarcal. Mataró i el Maresme tenen un peculiar lligam amb Aranjuez , l’altre
pàtria de l’artista. Si el tren de Mataró va ser el primer tren peninsular, el
Madrid-Aranjuez va ser el segon. Un recorregut que sobreviu com element
turístic en l’anomenat “tren de la fresa” que curiosament és la fruita emblema
d’ambdues comarques. Un projecte d’exposició d’anada i tornada , amb un afegitó
musical com seria l’audició a Mataró del “Concert d’Aranjuez”. Un projecte que
va agradar però que no va arribar a fer ni la primera passa.
Ara , evidentment no és el mateix,
però això no vol dir que haguem d’enterrar
de nou en l’oblit a Albertí i els seus coetanis. Evidentment seria obligació del
Museu , però ja sabem que en la ment dels seus dirigents això és un impossible
, però Cultura hauria de fer el pas i prendre com a propi aquesta obligada
recuperació de la memòria artística plàstica local.
Ho farà?. Penso que la
resposta la tenim ben clara tots. I serà una llàstima.
PS.- Ningú no ha pensat mai que a l’Associació
Sant Lluc per l’art Mataró que tantes coses fa be en l’àmbit local,
especialment en l’expositiu , li manca una secció de caire històric per aprofundir en la història de l’art local ,
al menys des del segle passat ?. I que aquest caire històric podria ser un
repte ben gratificant al que s’hi podria afegir altre gent?.
Tot demanant perdó per la “punyalada” però, potser algú ho havia de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada