No sé , - crec que no- , si el reconeixement del bon fer dels demés,
està en el llistat d’aquesta collonada publicitària amb poca gràcia i menys
transcendència que s’ha tret de la màniga l’Ajuntament de Mataró juntament amb
la revista Valors que en aquest cas ha relliscat més que l’Scarlett Johansson
amb l’affaire d’Oxfam.
M’ha vingut el pensament al cap
davant la magnífica notícia del fet de que l’escriptora Care Santos ha estat la
guanyadora del Premi Ramon Llull , fet per el qual ha rebut totes les
felicitacions hagudes i per haver, a les que afegeixo la meva. Unes
felicitacions entre les que cal comptar , - faltaria més-, les de l’Alcalde, el
regidor de Cultura i un bon gruix de regidors mataronins, fet magnífic i que s’ha
de destacar ja que no és habitual que el poder feliciti els èxits culturals,
però com que en aquest cas ha estat el propi Artur Mas qui ha lliurat el
premi...
Però potser a això és el màxim al
que pugui aspirar la magnífica escriptora mataronina. Bé, a això i a que sigui
rebuda per l’Alcalde, li regalin una reproducció de la “Laia” (bon regal per
cert ) i es facin una foto per penjar en el web municipal, amb el logo
publicitari de l’Ajuntament al darrera. És a dir benefici per el polític però
no per el creador. Tot ja que a Mataró el reconeixement públic a un creador
cultural és el mateix , a vegades menys , que el que rep l’equip del “Frankfurt
Don Pepito” que ha pujat de la 7ª a la 6ª divisió del campionat regional de petanca, per
posar un exemple.
Mataró és una de les poques ciutats
que no té establerts uns reconeixements culturals oficials. Joan Pera va ser la
primera cara de TV3 i porta anys i panys en la seva tasca escènica , com tants
d’altres. En Manuel Cusachs acaba de col·locar la seva quarta escultura a la
Sagrada Família. Josep Fadó porta la seva veu de tenor per mig món. Silvia
Còppulo, Juanjo Cardenal, Jordi Novellas han portat i porten la seva veu per arreu
del país. Manuel Roca deu portar seixanta anys en la sempre difícil tasca del
periodisme local....
Tots aquests noms son exemple, i
sols he volgut indicar casos de gent plenament reconeguda sense entrar en el
paper cultural de gent molt més modesta, de persones que han fet exercici ple i
públic de la cultura , portant el nom de Mataró per arreu, sense rebre cap
reconeixement públic més enllà del cop d’esquena i l’aprofitament del seu fer
quan ha convingut.
A Santi Estrany li va fer falta
morir per rebre el reconeixement oficial, que maleïda gràcia li devia fer a la
seva tomba. O pitjor és el cas de Lluís Lligonya, ànima de la televisió local
, desaparegut del tot en el record. O...
Ja fa uns quants anys que reclamo
als poders públics la celebració d’un acte anyal que serveixi com a reconeixement
públic al fet cultural, ja sigui en el sentit puntual d’un fet esdevingut en el
temps, com en el reconeixement d’una trajectòria. He de dir que els regidors de
Cultura sempre m’han escoltat com qui sent ploure i mai s’ha fet res. Vaig
estar a punt d’aconseguir-ho des de la iniciativa privada però l’arribada de la
crisi ho va impedir, i ara és l’hora de reclamar-ho de nou.
D’aquí aquesta crida per aconseguir
que Mataró reconegui el bon fer dels seus creadors , que son molts. No fa falta
grans festes. Un acte institucional, una bona xerrada i potenciar la presència
i participació del públic. Cercar un nom adient i crear un símbol que ben
fàcilment podria ser l’arc de la Nau Gaudí en el seu km. zero.
Ja sé que les meves iniciatives mai
son ben vistes en el poder, però alguna vegada haurà de ser la primera. Ens
atrevim a reconèixer la tasca cultural dels nostres conciutadans?. Si és així.
I si posem fil a l’agulla i demostrem de veritat que som una ciutat de Valors més enllà de protagonitzar una absurda i publicitària campanya que no porta enlloc i que en la seva falsedat no aporta res a la comunitat?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada