PARÍS, PARÍS.

Carme López  és , com molt bé diu l’Antoni Luis en l’escrit de presentació del catàleg , una pintora de vocació tardana però a la que ha dedicat d’ençà el descobriment interior d’aquesta passió el més alt grau d’esforços  en tots els angles que s’han de considerar en l’aprenentatge sempre difícil de la creació plàstica.

En el decurs dels darrers anys hem pogut seguir els avenços en el seu treball que li han permès assolir una certa dignitat pictòrica. Uns avenços que tenien com a revàlida aquesta exposició a Gal-Art , en la que podríem dir la seva primera exposició seriosa, amb un resultat que no ha estat pas reeixit del tot.

París , especialment els seus cafès , ha estat el tema triat per la mateixa. Una temàtica tan atractiva com agosarada , tant per la dificultat intrínseca de la mateixa , com pel fet de la inevitable comparança amb tants i tants artistes que s’han enfrontat a la mateixa temàtica.

Carme López surt airosa del que podríem dir creació d’ambients. La recerca d’una lluminositat assossegada amb l’ús de cromatismes ocres / marronosos  amb un acurat contrapunt de blaus i vermells , serveixen per donar vida a les obres establint una dinàmica confidencial que ens permet endinsar-nos en les sensacions rebudes per l’autora , però lamentablement les obres perden encanteri especialment per l’ús inadequat de les figures , que encomanen el seu encartonament al global .

El tema de la figura en el paisatge , ja sigui obert com interior , és sempre de gran dificultat ja que serà condicionant absolut en el resultat final de l’obra. Carme López , com tants altres autors en formació, estableix la figura com un element  superposat a la globalitat i no integrat en la mateixa. A més , el seu tractament pictòric establert quasi en un concepte aquarel·lístic , distorsiona en la divergència el tractament global de la peça que per l’encant assolit en l’ambient.

Una mostra dons que ens permet esbrinar que Carme López està en el camí, però alhora veure que encara queden tecles de la seva creativitat que cal afinar adequadament. Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.

Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.

Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.

París, París. Carme López

Gal-Art. Del 29 d’Abril al 21 de Maig.