SEGUINT CAMÍ. JOSEP Mª CODINA

El Museu Arxiu de Llavaneres  segueix oferint aquest regust d’alta qualitat que l’està convertint en sala d’exposicions de referència de la comarca , prenent el relleu de la sala del museu Monjo quan era regida per Paco Rodon , ens ofereix en aquests dies una magnífica exposició,- com no podia ser menys -, del mataroní Josep Mª Codina.

En aquesta ocasió aplega una vintena de pecs , algunes d’elles ja exposades en la darrera mostra de l’artista a la barcelonina galeria Àmbit, però que son inèdites a la comarca, en un conjunt que manté el segell inconfusible del creador.

Qualsevol afeccionat a l’art , i més si és seguidor de Josep Mª Codina , sap abastament el que pot trobar en una de les seves exposicions. L’autor ha aconseguit ja la sempre desitjada fira de ser posseïdor  d’un llenguatge propi ben identificable , per el que el visitant sap que per un costat trobarà el manteniment a una fidelitat creativa que ha fet d’aquesta recerca personal de la pell, tant en el sentit pictòric i/o visual com en el sentit més espiritual de la mateixa com a separació, defensa o barrera , en aqueta confrontació etèria d’interiors/ exteriors , de cos i esperit , en la que tan bé es mou l’artista.

Però alhora en cada exposició de Josep Mª Codina cal esperar el petit avanç. Generalment subtil i poc escandalós en el que fa referència al seu idioma plàstic. Unes variacions que en aquesta ocasió es poden establir en els petits trencaments de la fredor asèptica que intencionadament domina l’exterior de les seves peces per avançar mitjançant un toc en que cada vegada s’accentua el gest i s’accelera el ritme, i principalment en la lenta incorporació del color en el conjunt , amb una gama de colors pàl·lids , però que donen intensitat i mirada especial.

Exposició molt interessant , com ho son sempre les de Codina , que demostra la plena vigència de les seves capacitats alhora que ens permet albirar un pas més en el lent i complex entramat pictòric que segueix reescribint l’autor en aquesta la seva història plàstica.

PERIODISTES ESPORTIUS

L’altra dia parlava de l’altíssima qualitat de les cròniques futbolístiques de “El País” i remarcava els noms de Besa i Sámano.  Avui en donen amnbdós lliçó magistral. Ramon Besa amb la crítica del partit de títol “ La inteligencia gana a la astucia” , mentre que Sámano filosofa al voltant del matx amb “Un hotel para la cordura”.

Dos articles que cal llegir i que us recomano vivament i que poreu trobar a l’edició digital del diari.

PSC/CULTURA

La gent del PSC ha respost  molt correctament a la meva queixa encara que com era d’esperar fuig d’estudi.
La meva queixa no és un lament personal per no poder assistir-hi , ho puc fer ja que a aquelles hores no tinc cap compromís ineludible. La meva queixa està de nou en que el partit actua segons conveniència pròpia i no pas en atenció al ciutadà.

És clar que hi ha gent que a aquesta hora li va més bé, i sempre triïs l’hora que triïs, hi haurà gent als qui anirà millor o pitjor. El que cal és valorar la importància del que vas a presentar i cercar el moment en que la presentació pot arribar a més gent. En aquest cas  l’hora escollida és de les pitjors , i si no  caldrà veure  el següent dissabte 14 quin és el plat fort que s'oferirà  a la mateixa hora.

I el fet es repeteix en el cas del PSC i d’actes culturals. La col·lecció Bassat es presentà en laborable a la una del migdia, simplement pel fet de que Baron i Bassat havien de dinar plegats un dia i així matem dos ocells d’un tret. Si dinem a quarts de tres . dons com aperitiu ensenyarem la col·lecció als rondinaires dels artistes.
I aquí passa el mateix. Queden tres quarts lliures , dons endavant les atxes i com el que importa no és presentar el programa a quanta més gent millor i sí simplement dir que s’ha presentat, dons tots contents.
Dons no, tots contents no,. Sempre hi haurà alguna mosca collonera que denunciarà el tripijoc.

Però que hi farem quan les coses es fan malament. L’excel·lent programa de fa quatre anys ha comportat un grau d’incompliment de quasi un noranta per cent , si exceptuem edificis que ja estaven en marxa i pressupostats. Que ens deparà a quest any?.

De moment molta desconfiança i més quan un ha sabut que altes instàncies del partit han demanat , sembla ser a més d’un artista encara que jo sols ho he pogut confirmar en un , que a veiam si podien donar un cop de mà al “cervell gris” (?) del programa electoral de cultura , per que “ va del tot despistat , pobret” (sic).
(No cal el desmentit , dons tinc totes les dades que puc explicitar en privat a qui sigui precís).

Però malgrat totes aquestes crítiques , que crec son necessàries , constructives i del tot positives , s’ha de felicitar efusivament al PSC per al menys oferir de manera directa el seu programa de cultura . De moment tota la resta calla i a segurament serà així fins el final. A bon segur per inexistència del mateix front la realitat particular de la ciutat , i per tant essent tan sols una declaració d’intencions que correspon al sentit general de cada partit.

Malgrat tot , repeteixo, felicitats al PSC per fer programa cultural i presentar-lo.