JARDÍ DE SILENCIS. MARTA DURAN

La proposta de Ca l’Arenas de mantenir un ideari comú per tota la temporada, en aquesta ocasió per a dues temporades , pot ser acceptable o no, però cau en l’absurd quan la proposta es realitza a autors que difícilment tenen relació amb la temàtica i aquestos queden obligats a fer veritables exercicis malabars per a complir amb l’ideari comú. Aquest problema, que ha sovintejat d’ençà l’obertura del casalot, torna a primer pla amb el treball que presenta en aquests dies la mataronina Marta Duran , abastament coneguda per una temàtica ben contradictòria amb la temàtica de la guerra, monogràfica enguany.

Marta Duran , hàbil i intel·ligent ha plantejat l’exposició com un petit conjunt d’obres centrades en el tema dels jardins que és el que actualment prima en la seva producció i dels que en vàrem tenir ocasió de gaudir en la seva darrera i ben interessant exposició al Museu de Llavaneres.  D’ells n’ha fet bona tria posant l’accent en aquells treballs d’àmbit més agrest i solitari , en especial en aquells que marquen una certa idea d’abandó , amb la sola condescendència de batejar-los amb títols corresponents a diversos esdeveniments  bèl·lics.

El cert és que el conjunt està resolt amb potència i qualitat , afermant-se en l’estilística que ja apuntava en l’ abans esmentada exposició de Llavaneres , amb un pintura molt més intensa i lliure , recolzada en una pinzellada densa i gestual que dona força en si mateixa i li serveix perfectament per establir uns ambients en els que la varietat cromàtica adquireix també un protagonisme  no destorbat per cap concessió a la galeria.

Una obra del millor en conjunt del presentat per l’autora  amb l’únic però en  les obligades concessions a la filosofia del treball, amb la inclusió de fotografies , d’evident càrrega sentimental per l’artista , però distorsionadores de l'ambinet sàviament generat per l'artista.

Una bona exposició que segueix marcant un camí de futur anormement vàlid i que esperem li serveixi per treure’s el mal gust de boca per la seva anul·lada retrospectiva al Museu de Mataró.

Ca l'Arenas . Sala 1

Marta Duran. "Jardí de silencis".  Dins el 3  de juliol de 2011

PRENDREM MAL

Quan era criatura i em barallava amb el meu germà, en aquells baralles que comencen tot jugant però que al final comencen a escalfar-se  , la iaia sempre ens donava un toc al crit de “prendreu mal”. Aquesta expressió se m’està fent present en aquests dies en la disbauxa absoluta en que s’ha convertit tot el tema dels Barça – Madrid , en el que cada vegada estic més convençut no hi haurà guanyador i tots en sortiran perdent.

És evident que hi ha incitadors , - especialment un -, però també és evident , - per a tots menys per aquells fanàtics que tot ho miren amb orelleres de burro -, que la cosa està del tot desfermada i que de francs tiradors que res ajuden ans al contrari ,n’hi per arreu, a més de 600 km i també aquí.

Per això vistes avui les declaracions en roda de premsa , els vídeos realitzats a un i altra cantó, les brases que fumegen i a les que hom atia amb les més peregrines raons , em queda una mica l’ànima escarransida dons tinc la impressió que en qualsevol moment , per una jugada controvertida  , per un joc brut , per una provocació, per qualsevol set sous es pot organitzar un batibull de nefastes i imprevisibles conseqüències.

M’agrada el futbol i molt. Hi vaig jugar , - amb l’Ildefonso Mármol d’entrenador -, i després vaig passar-me al futbol sala on vaig arribar a Divisió d’Honor. Soc del  Barça, no soc anti res , i més aviat veig els partits d’una manera entre crítica i analítica , ( deformació professional a bon segur ), que les converteix en poc passional. Penso que guanyarà el Barça pel fet de que simplement és millor , però m’agradaria un escenari ben diferent al que demà veuré.

I penso sincerament que al costat de jugadors , entrenadors , directius , presidents , etc. els periodistes en tenen també molta culpa. Llegir Marca , Sport, As o Mundo Deportivo és un exercici de cinisme partidista dedicat a satisfer les més irracionals vessants del nostre cervell poc pensant. Sort que encara ens queda Ramon Besa o José Sámano , capaços de fer exercici literari, sociològic , filosòfic i quasi psicològic d’allò que no sabem veure quan sols estem pendents d’uns calçotets i una pilota i no sabem , o no volem , veure més enllà.

Dos periodistes , els esmentats , capaços de crear escola a “El País” lloc on és un plaer llegir les crítiques dels partits. “Los azulgranas se aburrieron de sí mismos, empalagosos con el balon” , difícil millorar aquesta definició en respecte al partit amb la Real del passat dissabte.  “Melancólico Madrid” , titular per el partit del Real amb el Saragossa, igualment encertat.

Ara tot esperant ja la crítica del partit guanyat de demà, us recomano  l’article de John Carlin: “Ser o no ser , esa es la cuestión” o les reflexions de la defensora del lector davant les diverses mirades partidistes que s’exigeixen als periodistes.

Unes reflexions que hom hauria de fer , no fos cas que la iaia tingués raó i de veritat prenguem mal. Un mal que en forma de petita esgarrinxada ja es denota per Anglaterra  on la trampa en l’esport està tan mal vista i on comença a créixer el núvol de la sospita d’un joc fullero amb Alves i Busquets com a principals tafurs.

Una tempesta la del Barça – Madrid que no porta arreu i que algú hauria de parar i ojalà que sigui amb el joc , el bon joc , i  amés extremadament polit, de l’equip que actualment és el millor, és a dir , del Barça.

Restem dons a l’espera de la crònica d’en Besa aquella que sàviament ens aportarà raons per seguir somiant en repetir història en el Nou Wembley.